Mark Jenkins, escultures sorprenents

Havíeu sentit a parlar de Mark Jenkins. Un artista que guarneix ciutats importants de forma “original”?

Fa escultures amb cinta plàstica i en algunes ocasions les guarneix amb roba. Aquestes escultures, les distribueix estratègicament per carrers, parcs,... altament transitats. Un element recurrent són els infants, que articulats de mil maneres, s’enfilen per arbres, s’amaguen, juguen,... Però hi ha altres escultures més impactants, que us puc assegurar, que no acostumen a passar desapercebudes. I sinó, mireu el vídeo del Youtube:

Una història per a joves

Primer de tot va constatar que tothom li girava l’esquena i li feia el buit.

Després, trist i abatut, sense saber com actuar ni què dir, es va jurar que intentaria fer el que calgués perquè el consideressin un bon amic i veí, encara que tingués un color diferent.

Ni tan sols sabia per què aquell detall el feia diferent, o especial, o pitjor, o...

Perquè era evident que ser blanc semblava una cosa horrible. Espantosa.

- Escolteu – va demanar.

Res; no li van fer gens ni mica de cas.

- Sisplau, si em deixéssiu...

Un altre cop el mateix. Indiferència absoluta.

(...)

... va aprendre el valor de la paraula “paciència”.

I el d’altres, més difícils d’assimilar, com ara “solitud”, “menyspreu” i, fins i tot, por.

(...)

Aquest no és un fragment d’una novel·la basada en els sentiments que provoca el racisme en les persones adultes.

És un fragment de la història per a jovenets, Un cabell blanc en un cap pelut, de Jordi Sierra i Fabra, en què les aventures i desventures d’un cabell blanc enmig de cabells de color negre serveixen de pretext a l’autor per conduir els joves cap als valors del respecte vers totes les persones, siguin del color o la procedència que siguin. Respecte vers les històries, emocions i sensacions plurals.

De Miquel Martí i Pol a...

PER A TOTS NOSALTRES

Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.

Som gent de poca empenta,

massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta

de més pur en nosaltres

val tant –ho sabem bé- com el neguit

de qualsevol hereu d’aquest insigne

llinatge de vençuts.

Cal que insistim,

com qui pidola, si voleu, davant

de cent portes barrades.

aprendre a dividir als anys 70

Així és com apreníem a dividir a començaments dels anys 70,... igual que ara, no us sembla? I en vam aprendre!!

Paga que és gata o com convertir-se en rucs

Diaris i blocs són plens de queixes i reclamacions pel mal estat de la xarxa elèctrica de Barcelona (imagineu com deu estar la de la resta de Catalunya); que mentre Catalunya paga un 25% de la despesa elèctrica d’Espanya, només li arriben el 15% en inversions,...

I voldria poder dir que s’equivoquen. Voldria que fossin uns comentaris d’estiu, d’aquests que s’escriuen sense pensar, ni aprofundir massa en el tema. Però, i em sap molt de greu, els he de donar la raó.

Què ens passa a tots plegats? Només sabem rondinar? Les carreteres són arcaiques, es tarden mesos i anys a arreglar-ne o desdoblar-ne alguna; la majoria dels trens són vells i quan no arriben tard, s’espatllen; per fer viatges transatlàntics amb avió hem de fer escala a Madrid i no hi ha manera que puguem tenir un aeroport adequat a les necessitats de Catalunya. I ara toca l’electricitat. “Se’ns fonen els ploms” i no passa res; tot solucionat (amb generadors) i apa, paga que és gata.

Hi ha moments que penso que hem retornat a l’època en què els romans tenien molt clar que a la ciutadania calia “entretenir-los” amb pa i circ perquè els deixessin governar com volguessin i fer la seva.

De pa, fins ara n’hem tingut perquè hi ha hagut una època de molta bonança econòmica i de circ no em digueu que no ens en sobra: pallassades d’alguns polítics, programes patètics del cor a la televisió i futbol d’elit, que ni amb equilibris aconsegueixen salvar uns resultats patètics a preu de platí.

Tot plegat per arribar a la conclusió que des de fa molt de temps, massa, callem i ens conformem.

Els catalans tenim fama de treballadors i d’estalviadors. Potser hauríem de ser nosaltres mateixos qui ens n’incorporéssim una de nova de fama: la de rucs, amb perdó per a aquests.

Qüestió de cadires

Tan fàcil que és seure en una cadira de quatre potes, seient i respatller, de fusta, millor, i mira que ens compliquem la vida en nom de la comoditat (ja s'agraeix, si hi és), de la modernitat i del disseny. Ara no sé a quina cadira asseure'm. Semblen més atractives que còmodes. Qui sap!

Alegria per a tu

Quan estic contenta penso en les flors, en l’alegria que transmeten els seus colors, la suavitat dels seus pètals i l’olor que desprenen. Deixa’t contagiar per aquesta alegria. Són una carícia pels sentits.

Una veu, una delícia, un somni: Mary Black

Mary Black naixia el 1955, a Irlanda, en el si d’una família que estimava la música i va infondre aquesta estima als seus fills. Cantant des de molt jove, s’ha convertit en una figura imprescindible no només de l’escena musical irlandesa, sinó de tot el món. Amb la seva veu, expressiva i deliciosa, Mary Black, guanyadora de diversos discs de platí, ens convida a tancar els ulls i endinsar-nos, amb la seva veu i música, en un món de somni i de passions difícilment assolible.

Llegint un tractat d’agricultura de mitjans S. XIX, he recordat un sonet –el sonet XV (de l'edició de Barcelona de 1840)- del Rector de Vallfogona Un sonet d’una genialitat altament irònica i insolent.

A una mossa gravada de verola

Bon viatge us do Déu, mossa corcada,
bresca sens mel, trapada gelosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
amb més puntes i grops que té l'arada.
D'alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada.
Però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales
(que de mal en pitjor la sort vos porta)
mantinga-us Déu la negra burullada.
I adéu-siau, que apar que em neixen ales
i em torno corb, després, que pic carn morta.

Qui necessita una calculadora ?... Mira, mira

Josep Pla, foto inèdita

Foto inèdita de Josep Pla en un dinar a l’antic Restaurant Reig

Palafrugell, 1959

Arxiu Núria Aupí

Ciutat o vila educadora: implicació de tots i totes

Quan parlem de Ciutat educadora entenem la ciutat com l’espai que genera educació en el sentit ampli de la paraula. Una educació que serveix d’eina per al desenvolupament dels projectes personals i individuals, inclusiva al cent per cent, que no entén l’educació com a tasca del professorat o dels pares, sinó de tota la societat, de tots els agents que la conformen. La suma de les actituds, dels coneixements, dels valors que aporti aquesta societat revertiran en ella mateixa en un present immediat i en el futur.

En pensar què i qui educa, també hem de tenir present què i qui deseduca per poder-hi fer front en una acció plural de coresponsabilitat.

Cal establir una sinèrgia de drets i deures, de pactes i d’obligacions. I en aquests hi han d’intervenir tant la societat com els governs, que no en poden quedar exclosos. És important que els governs, les associacions, les institucions, en un marc d’acció plural, siguin part de la societat educadora i que, junt amb la societat civil, caminem plegats, i compartim els objectius i els reptes.

A l'estiu, llegir és un plaer

Som en ple estiu i molts començarem o hem començat les vacances.

És durant les vacances que volem fer tot aquell munt de coses que l’època laboral no ens permet o si més no ens limita: llevar-se quan ve de gust, tard o aviat, però perquè s’ha decidit, no perquè el despertador obliga; esmorzar tranquil·lament, abans o després d’una passejada per un bosc o arran d’aigua; fer migdiada –a qui li agradi-; visitar museus, anar a festes majors, ... Però també és quan podem gaudir d’una estona per a la lectura, plàcidament, a la fresca, sense pressa i assaborint les paraules, immergint-se en els personatges, en les situacions. Llegir a la fresca, en silenci, és un plaer. A veure què us semblen les meves recomanacions:

Aigua de mar, de Josep Pla

Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda

Invasió subtil i altres contes, Pere Calders

L’oreig entre les canyes, de Josep Carner

Quatre contes d’exili, d’Anna Murià

Pa negre, d’Emili Teixidor

Digues que m’estimes, encara que sigui mentida, de Montserrat Roig

Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol

Testament a Praga, de Teresa Pàmies

L’amic retrobat, de Frederic Ulhman

Tractat d’elocució, de Salvador Oliva

El desconcert de l’educació, de Salvador Cardús

Ravensbrück, l’infern de les dones, de Montse Armengou

Us imagineu treballar tota la vida en una fàbrica amb desenes i desenes de màquines com aquestes, que fan un soroll ensordidor i que penetra per les orelles fins a deixar-les tenallades i colpeig el cervell?

Us imagineu fer jornades de deu, dotze i quinze hores dins naus com aquestes per guanyar un sou de supervivència?

Us imagineu....

Certament, les nostres condicions laborals han millorat.

Però encara resten països on les jornades són eternes, les condicions laborals infrahumanes i algunes de les feines més dures les fan els infants. Pensem-hi !

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

Es quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

Es quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina.

         Josep Vicenç Foix

Ressaca de poder?

És per excés de petulància ? És per manca de lideratge ? És per la manca de normes d'ètica en la manera d'actuar d'alguns polítics, perquè es creuen, injustament, que són a punt de tocar el cel amb el dit?

No ho sé amb certesa, però la sensació dels i de les qui trepitgem els carrers de viles i ciutats, i que ens hem de llevar cada dia per anar a treballar és que uns i altres, siguin del partit que siguin, es miren el melic per cercar-hi el camí més ràpid cap al protagonisme i el poder i no pensen en la societat que els ha dipositat la confiança. I sinó... com s'explica l'acord Mas-Zapatero? O l'immobilisme (a més confrontat) de Carod Rovira i Puigcercós, dirigents d'una Esquerra que ha fet desaparèixer el "Republicana" i el "de Catalunya"? O m'equivoco?

No és estrany, doncs, que en els darrers mesos hagin aparegut corrents interns dins els principals partits. Només cal fixar-se en el corrent de Reagrupament.cat, dirigit per Joan Carretero, fòrums de debat, com "La convenció pel futur" liderat per Antoni Castells , o el corrent "desunionista" Desfederem-nos.

Esperem que aquests corrents siguin coherents i que no oblidin a què diuen que volen donar resposta.

Tallat amb cullera

Amb l’arribada de l’estiu i del bon temps, em plau molt de sortir i asseure’m a la terrassa d’un dels molts bars que hi ha oberts arreu i encara més a les poblacions turístiques.

Tot i que sovint demano una beguda refrescant com l’orxata o els granissats, ahir vaig demanar un tallat, això sí, amb llet natural.

Quan la cambrera va posar el tallat damunt la taula em va cridar l’atenció l’estri platejat que l’acompanyava: una cullera de dimensions tan grosses que es pot dir que no podia entrar dins el petit got de vidre.
I em pregunto: no hi ha cap tipus de norma de bones maneres en el servir que “obligui” a acompanyar els cafès i tallats de la cullereta petita que li correspon?

vestits i camises màniga curta

Quan arriba l'estiu, si fa calor, la roba molesta. És per això que es busquen fórmules de vestits còmodes, amples i de teixit fresc, com ara el cotó o el lli.

Predominen els vestits informals, desenfadats. La vista es deleix en un contrast de robes de colors damunt la pell morena o daurada.

Fins aquí fantàstic. Res a dir.

En canvi, el que sí que em plau criticar és la combinació d'americana i camisa de vestir, màniga curta, mal cordada i sense corbata que mostren alguns contertulians als programes de l'estiu de qualsevol televisió.

Camisa ben posada i americana, sense corbata, m'agraden.

Camisa o samarreta moderna i americana, com a la foto, també.

Camisa descordada, sense corbata i sense americana, i tant, en el moment adequat.

No obstant, repeteixo, camisa de vestir, descordada, malposada, màniga curta, sense corbata i americana de vestir, m'esgarrifen, i més a la tele. Només falta proposar d’aconjuntar-ho amb pantalons curts com els que duien els nens i els nois, tot l'any, per anar a l'escola, en època encara franquista.

Santiago Rusiñol i Josep Pla

Des d’aquest cap de setmana i fins el 10 de desembre, la Fundació Josep Pla, a Palafrugell, acull una exposició que gira al voltant de la relació entre Josep Pla i de Santiago Rusiñol.

Santiago Rusiñol, un dels representants del Modernisme català, destacava la necessitat d’impulsar la cultura com una de les eina regeneradora, que podia ajudar Catalunya a modernitzar-se, a entrar en el moviment de modernització que havia començat a aparèixer amb força a l’Europa de finals del S. XIX.

Tanmateix, ni Rusiñol, ni els altres modernistes, podien preveure que el primer quart de segle, en què imaginaven una societat canviant i moderna, es convertiria en una societat desmoralitzada, a voltes derrotada, a causa de la guerra, de la I Guerra Mundial.

Pla, en el llibre Santiago Rusiñol i el seu temps, dibuixa amb un llenguatge acurat un Santiago Rusiñol que contrasta en tant que literat i persona i narra els fets i sentiments de la Catalunya d’aquella època.

A l’exposició, hi podreu contemplar una de les pintures que Ramon Casas va fer a Santiago Rusiñol.