Reflexions en aigua-neu

Caminava per la vila. Començava a caure la tarda, els primers llums del carrer s’havien encès. A les botigues plenes de rebaixes, s'acabaven de guarnir els aparadors, de donar el toc atractiu, temptador. He sentit caure una gota, petita, freda. Potser era una sensació. Una altra. També freda, gelada. He mirat el terra. Res. El somriure de petits en una entrada. Unes mans dins un cistell de roba en liquidació. Quietud. S’han acabat les cançons dels altaveus, els crits d’infants empaitant-se, les anades i vingudes amb bosses i paquets de regals.

Una altra gota, i una més. He mirat a terra, he aixecat el cap al cel fosc. El contrallum d’un fanal ha descobert desenes de gotes que desfilaven unes darrere les altres, mig glaçades, en un joc de colors que s’apagava en tocar el terra o els objectes. He accelerat el pas. Començava a ploure aigua-neu. Tornava a casa. Feia molta fred. He pensat en les persones que no tenen una casa segura, en les que no tenen prou diners per comprar menjar, en les que no tenen roba. En les que no sabran com guarir-se, com refugiar-se d’aquesta aigua, d’aquesta neu, d’aquesta gelor.

Ha passat un cotxe, de pressa, amb el soroll del motor eixordador, accelerant. L'he mirat. Eren joves, molt joves. Han baixat del vehicle abrigats amb jaquetes de marca, amb sabatilles de marca, rient. Han entrat en un cafè. Aquesta nit no passaran fred. Aquesta nit no passaran gana. Seran inconscientment afortunats.

Tots plegats, els qui som a casa i sentim escalfor de la llar, tenim molta sort.