Caminava per la vila. Començava a caure la tarda, els primers llums del carrer s’havien encès. A les botigues plenes de rebaixes, s'acabaven de guarnir els aparadors, de donar el toc atractiu, temptador. He sentit caure una gota, petita, freda. Potser era una sensació. Una altra. També freda, gelada. He mirat el terra. Res. El somriure de petits en una entrada. Unes mans dins un cistell de roba en liquidació. Quietud. S’han acabat les cançons dels altaveus, els crits d’infants empaitant-se, les anades i vingudes amb bosses i paquets de regals.
Ha passat un cotxe, de pressa, amb el soroll del motor eixordador, accelerant. L'he mirat. Eren joves, molt joves. Han baixat del vehicle abrigats amb jaquetes de marca, amb sabatilles de marca, rient. Han entrat en un cafè. Aquesta nit no passaran fred. Aquesta nit no passaran gana. Seran inconscientment afortunats.
7 comentaris:
poguer observar l'hivern desde darrera l'escalfor de una finestra es una gran sort.
A l'estiu no ens cal refugi, és molt més fàcil viure, però en temps de neu i pluja, vent i fred, com s'agraeix!
massa contrasttos en aquest món nostre
Ara podem tenir gana, però és voluntat pròpia el passar-ne.Anton.
Tens raó hi haurà molta gent que no tindrà un lloc on anar, nosaltres som privilegiats, però com una societa tant consumista pot permetre aquestes coses?
bon any 2009.
Una abraçada.
Bona reflexió. N'hauríem de ser conscient s a cad a moment de la sort que tenim... els que la tenim.
Qui sopa i qui no sopa. Qui te sostre i qui no en té. Quin menja per nou i els nou que mengen amb el menú d'un... narfent! No anem bé quan el luxe puja molt en pocs i la pobresa avança molt en molts. Què hi farem, oi?
Publica un comentari a l'entrada