Les mallerengues

Una flor no fa estiu, ni dues primavera, però sí que ho marca l'increment de mallerengues en els nostres boscos, zones arbrades i, a voltes, jardins.
El seu espai natural per fer el niu són els forats dels arbres vells. Amb una societat tant destructora com la nostra, massa vegades es troben amb arbres joves que no tenen el cau volgut i han de marxar de l'indret o refugiar-se en petites casetes de fusta que hi ha en alguns d'aquests boscos.

Les mallerengues són insectívores. Tenen el bec fi característic, però alhora més dur que altres aus que s'alimenten d'insectes, peculiaritat que els permet completar la seva dieta amb llavors, fruits, brots nous de les plantes,...



Tot i que les mallerengues ens acompanyen tot l'any, és a la primavera quan es deixen veure més i volen i canten alegres.
Les més abundants són les mallerengues "carbonera", de tonalitats groguenques i negres. Més cantaires i més grosses que les blaves.
Si entrem en un bosc les reconeixerem perquè volen ràpides, d'una branca a l'altra, incansables. Hi ha qui diu que si les escoltem amb atenció el seu cant sembla que digui: "ve l'estiu, ve l'estiu, ve l'estiu.." Incansables, una vegada i l'altra. D'aquí que els nostres pares i avis, fessin ús de l'expressió "xerra com una mellarenga" L'havíeu sentida? Aquesta expressió ha anat desapareixent i deixant pas a una altra que fins fa pocs anys tenia ben poc sentit en el nostre país "xerra com una cotorra".


Les mallerengues formen part del nostre paisatge, un paisatge que hem d'aprendre a gaudir més, per la seva bellesa de colors, d'olors i de formes, per la vida que preserva i ens encomana.