dimarts, 27 d’octubre de 2009

No em vols... perquè sóc pobra


M’estimes, però no vols que estiguem junts perquè... sóc massa pobra!


Era d’esquenes. Contemplava uns testos de crisantems grocs i morats. Em vaig quedar glaçada. La mirada fixa en aquelles floretes mig closes, mig obertes. No podia ser cert el que havia sentit. No era possible que entrat el segle XXI encara hi hagués qui verbalitzés aquest sentiment. Era una sentència esgarrifosa.

Poc, a poc, intentant dissimular, em vaig girar, com si fos un personatge d’un quadre imaginari i tingués por de trencar qui sap què. Amb la mirada vaig cercar la persona que havia parlat. Per la veu, era una dona jove. Del meu voltant, de les que parlaven i reien em va cridar l’atenció una noia, de cabell llarg, negre atzabeja, que tenia les faccions de la cara contretes i els ulls li brillaven. Semblava que d’un moment a l’altre, tota ella havia d’explotar i esmicolar-se. Començava a plorar. Al davant, un home ben vestit, amb mirada de badoc enamorat, la contemplava captivat. No entenia què havia dit, què passava, què havia provocat aquella reacció i aquell plor. Era un enamorat desconcertat, realment. Però... quins mots havia pronunciat? Havia sobreposat –inconscientment- els diners a l’amor? O, pitjor encara, conscientment? Era víctima d’un malentès? No ho sé. Aquella escena no em va deixar indiferent. Vaig fer un cop d’ull als crisantems i vaig tornar cap a casa ben capficada.



4 comentaris:

Striper ha dit...

No sempre es allo de contigo pan i cebolla.

Carme Fortià ha dit...

realment esgarrifador...

Miquel Casellas ha dit...

molt fort

Núr ha dit...

Hi ha tantes coses que ens pensem que han deixat d'existir, però que continuen ben presents... Potser de manera encoberta, potser en ambients més restringits, però fer neteja d'alguna mena de comportaments, maneres de veure les coses, etc. dins la societat no és tan fàcil...

Per sort, els crisantems sempre seran igual de buniks! :)

Bon cap de setmana, Núria!