dissabte, 24 d’octubre de 2009

L'ànima de les flors


Aquelles dues flors que hi ha posades

al mig del caminal,

qui és que les hi deu haver llençades?

Qui sia, tant se val.


Aquelles dues flores no estan pas tristes,

no, no: riuen al sol.

M’han encantat així que les he vistes

posades a morir, mes sense dol.

“Morirem aviat, lluny de la planta,-

Elles deuen pensar-.

Mes ara nostre brill el poeta encanta,

i això mai morirà.

1898

Visions i cants, Joan Maragall





4 comentaris:

Striper ha dit...

De vegades as mes petites del cami esta la bellesa mes gran.

zel ha dit...

Estic amb l'Stripper, en allò menut hi ha tanta senzilla bellesa...

merike ha dit...

Un poema molt bonic. Gràcies per a les fotos també, són preciosos.

Francesc Mompó ha dit...

Gràcies, Núria; ets molt amable.
Un poema molt dolcet per a una mirada naïf
Una abraçada
Salut i terra