dimecres, 28 d’octubre de 2009

Un trosset d'Empordà


Ara a la tardor, contemplo els conreus de Boet. És el tros de terra que m’agrada més de tot el que mai hagi vist. És en un paratge de vinyes, d’oliveres, que no tindria res de l’altre món, si, per sobre, no hi passessin les corbes més dolces, més delicades, més vives, més sensibles, que es poden somniar. En un punt de la carretera, la visió esdevé panoràmica, vull dir que els sentits, a davant, s’hi desfan. Es veu molta terra i la mar.



És un punt per badar a cor què vols Després, la carretera fa un llaç –cinta blanca entre els pins- i hom arriba a Sant Sebastià, que és el punt més gloriós de Catalunya, l’angle més recte que en aquest país fan la terra i la mar. SI hi veniu només per mirar, la melodia d’aquest món us agafa, els sentits se us afluixen, us surten uns ulls de peix i el cor se us en va. Les dones torcen dolçament el coll, se’ls allarga el nas i posen la galta de setí sobre el pit de l’amat. Qui podria resistir seriosament la contemplació de la mar a Sant Sebastià?

Josep Pla



5 comentaris:

Striper ha dit...

Uhhh molt bonic, per un moment he pensa que sortia un troç de una ampurdanesa i m'ha fet ilu..

Carme Roura ha dit...

quines paraules mes sentides...com l' Empordá no hi ha rés!!
Ptons.

Miquel Casellas ha dit...

m'has arribat al cor amb aquestes paraules.

Els fogons del pare ha dit...

Les teves paraules són autèntica poesia. Fa un parell de mesos vaig matinar molt per veure la sortida del sol des del far...fou increïble, gairebé màgic, a més el veia en directe i perfectament reflexat en les vidrieres del restaurant que hi ha dalt del mirador. Va valdre la pena la matinada i el desplaçament.

Núr ha dit...

preciós... quines paraules més maques... :)