dijous, 30 de juliol de 2009

El violí d'Auschwitz

Maria Àngels Anglada és l'autora de la novel·la El violí d'Auschwitz. Una novel·la breu, ben elaborada i fàcil de llegir. Una història - mirall de la vida en els camps de concentració, un dibuix acurat de les escenes, un cor bategant de les reflexions, les esperances, les pors, sobretot, aquest darrer sentiment, portat al límit. Breu, però sense cap paraula gratuïta, El violí d'Auschwitz, és una novel·la, que si no l'heu llegida, us pot enriquir algunes de les hores tranquil·les de l'estiu.





Es parlava, entre els presos més veterans, d'un infern pitjor, de viatges sense retorn a altres camps, de noms temibles, i també s'enraonava d'una mena de pobre paradís, una fàbrica on es repartia un suplement de menjar i no es maltractava ningú.





Mentre ell encolava l'escletxa i ajuntava les belles aigües del violí -rumià, tapant-se la boca per no vomitar, per no esclatar en insults-, als segrestats, (...) els submergien dintre una banyera d'aigua fredíssima, "fins a 4 graus" precisà en Freund, "són molt metòdics" i els hi mantenien fins que perdien el coneixement. (...)
I saps com els retornen? diu que els posen entre dues dones nues, perquè els escalfin,(...)




(...) ara la claror revelava des de l'inici d'un nou dia les marques escandaloses de la seva llarga esclavitud: veié els rostres demacrats a les rengleres, les ombres violades sota els ulls, les robes velles amb els rectangles de colors ominosos, sobretot el groc, els senyals de cops i cicatrius en algunes cares. És que havia perdut el compte del temps?

"El teu violí tindrà el so més bell que es pugui desitjar i ja m'encarregaré jo de tocar-lo! Hem d'aconseguir-ho i ho farem." El seu pensament tornà al violí. Els dies anteriors havia construït ja el fons i els riscles, i ara amb el martell molt petí, es posà a colpejar d'un a un els minúsculs tascons que el subjectaven al motllo.



Miri's el violí, oi que el reconeix? Sóc la Regina, la filla d'en Daniel.

Va sobreviure en Daniel?






dimecres, 22 de juliol de 2009

L'eclipsi


A l'anterior escrit del bloc parlava de "noves tecnologies". En una època en què el progrés i la ciència ens sorprenen cada dia amb avenços tecnològics que mai hauríem imaginat, ni en històries de ciència ficció, encara queden residus de superstició.
A l'Índia, per exemple, encara es considera funest que un infant neixi el dia en què hi ha hagut un eclipsi total de sol i es vincula els eclipsis amb les catàstrofes.
Podeu trobar informació de l'eclipsi clicant AQUÍ


I en parlar d'eclipsis, recordeu aquell acudit en què l'Eugenio parlava d'un eclipsi?



divendres, 17 de juliol de 2009

Les noves tecnologies i la gent gran



Els infants abans naixien amb un pa sota el braç, ara neixen amb un ordinador, són infants 2.0 o qui sap si d'aquí a poc temps 25.0.
Els joves no han nascut amb aquest ordinador, però els han incorporat, junt amb les noves tecnologies, a la vida quotidiana.
Els adults, els que llegim blocs, n'escrivim, els que sabem què és el twitter, el facebook,... estem mínimament familiaritzats amb les noves tecnologies, anem fent el que podem i ens sentim hàbils fins que tenim un d'aquests joves al costat. Monent en què ens adonem que no tenim ni la lleugeresa, ni la intuïció per a manipular-los que tenen ells.
I els grans... mireu i escolteu el que explica Marc Cortés, en el vídeo del Youtube, molt interessant, i... no caldrà que digui res més.

dimarts, 14 de juliol de 2009

Primers pensaments aleatoris sobre el nou finançament

Us recomano que llegiu la reflexió que us adjunto tot seguit. És de Xavier Sala Martin, avui, al Facebook:
Acabo de llegir el document del finançament i la meva primera impressió és: sembla una broma de mal gust! Com que he d’anar a dormir d’hora (dema tinc Basté de bon mati i m’he de llegir TOTS els diaris abans d’anar-hi), us deixo amb alguns pensaments.

(1) Tothom està molt content (o al menys la propaganda oficial del PSC-PSOE) perquè Catalunya rebrà 3800 milions quan la societat civil catalana demanava 3500. Mentida! L’estat diu que intentarà apujar a 3800 A L’ANY 2012. En el document no es menciona ni el que s’havia d’haver enviat al 2008 (recordeu que l’estatut va entrar en vigor el 9 d’Agost del 2008), ni el 2009,
ni el 2010, ni el 2011. Puigcercós ha sortit a dir que estava molt feliç perquè havia guanyat el pols amb l’Estat Espanyol. Amic Joan: no has guanyat res fins que no et diguin que el que ens compensaran al 2012 és més gran del que et fotran pel camí.

(2) Diu la propaganda oficial que Catalunya rebrà per sobre de la mitjana. Mentida! Zapatero ha explicat a tothom que tothom estarà per sobre de la mitjana cosa que, sense fer trampes, és matemàticament impossible. Com ho aconsegueix? Doncs, com sempre, fent trampes! Si us hi fixeu veureu que totes les comunitats participen d’una sèrie de fons comuns que repartiran els diners en relació a una sèrie de criteris. Entre ells hi ha el fons de competitivitat (que la pròpia ministra ja ha dit que serà el més petit) que donarà més recursos a les comunitats que més aporten i el de convergència (antigament de solidaritat) que dóna més diners a les mes pobres per ajudar-les a “convergir”. A més, algunes comunitats (com Catalunya) tenen transferides algunes competències (com els mossos o justícia) que requereixen la transferència de diners que altres no calen. Si s’inclouen els diners per a finançar aquestes competències transferides, Catalunya rep més de la mitjana... però només perquè a les altres comunitats no se’ls computa la despesa en policia que s’hauria de computar ja que no tenen la policia transferida. Si es fes el càlcul es veuria que Catalunya rebrà menys de la mitjana (més o menys el 95% de la mitjana). És a dir, el principal èxit del govern, l’èxit que ha repetit el President Montilla és flagrantment enganyosa.

(3) Els propagandistes de la Generalitat s’han afanyat a dir que el text compleix fil per randa amb el que diu l’estatut. Mentida! El text no garanteix en cap moment l’ordinalitat que requereix l’Estatut (recordeu que l’estatut diu, literalment: “L’Estat haurà de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita”. Per més que el President Montilla ens vulgui vendre la moto de que l’acord és bo perquè posa a Catalunya per sobre la mitjana (cosa que, com he dit al punt 2, no aconsegueix el sistema proposat), l’Estatut no requereix posar Catalunya per sobre la mitjana sinó a la mateixa posició que té abans de l’esforç fiscal.
És a dir, que si la ciutadania catalana produeix una quantitat de riquesa que la col·loca en tercera posició en el rànking de comunitats autònomes, un cop paga impostos i rep transferències al sector públic espanyol, Catalunya ha de seguir mantenint la tercera posició en renda per capita disponible. No hi ha res en l’actual acord que garanteixi aquesta ordinalitat. Recordem que aquest era un punt que tant el conseller Castells com els amics d’ERC havien insistit infinitament durant mesos. Costa, doncs, d’entendre que ara donin suport a un model que no garanteix aquesta ordinalitat.

(4) Un altre punt on l’acord viola els principis de l’estatut és en el dels factors en que es farà èmfasi a l’hora de repartir els diners. És a dir, finalment el govern s’ha adonat que havia de repartir els (nostres) diners entre les diferents comunitats d’acord amb criteris més o menys justos. Per exemple, una comunitat amb més gent i amb l agent de més edat havia de tenir més diners per sanitat perquè qui utilitza la sanitat són les persones i, entre elles, les persones grans en fan un ús més intens (com algú va dir no fa gaire: amb el sistema anterior, si hagués caigut una bomba nuclear a una comunitat que hagué eliminat tota la població, aquella comunitat hagués seguit rebent els mateixos diners encara que no hi hagués ningú, per beneficiar-se’n).
És més, era important que l’estat deixés d’utilitzar el cens de 1999 per a decidir com repartia la despesa perquè del 1999 ençà hi ha hagut un gran moviment migratori que ha alterat tant la població com les necessitats (els immigrants fan servir la sanitat pública més intensament que els locals).
Doncs bé, el govern ha accedit a fer un “fons de garantia de serveis públics” que garanteix que tots els ciutadans de l’estat tenen accés a
serveis públics (com la sanitat) i per a saber quanta gent hi ha a cada comunitat, ha accedit a utilitzar el cens del 2009 en lloc del de 1999 (gràcies, senyora ministra!). Els criteris de repartiment utilitzats són la població i la dispersió (cosa que reclamava Castella Lleó i Galícia), població en estat escolar (cosa que reclamava Andalusia), insularitat (cosa que, lògicament, reclamaven les illes), l’envelliment (cosa que reclamaven Castilla-Leon i Castilla-La Mancha), i la superfície (cosa que reclamava Andalusia).
Fins aquí tot bé. El problema és que els criteris que ESTABLEIX l’ESTATUT DE CATALUNYA (quantitat d’immigrants, població en risc d’exclusió i costos diferencials deguts a preus més alts a Catalunya) han estat flagrantment ignorats. No s’entén com hi ha gent que diu q
ue el model de finançament satisfà l’estatut fil per randa.



diumenge, 12 de juliol de 2009

Mil sols esplèndids


Mil sols esplèndids és una novel·la de Khaled Hosseini, que ha obtingut un ampli reconeixement.

Emmarcada a l’Afganistan, les protagonistes són dues dones: la Mariam, filla il·legítima d’un home ric d'Herat i sense cap dret d'accés a la formació, una harami, i la Laila, una noia de Kabul, de família culta, i que han educat amb una visió oberta del món.

Mariam és obligada a casar-se amb en Rasheed, un home molt més gran que ella i... (la resta la intuireu en els fragments que podreu llegir tot seguit).

Laila, víctima de la guerra i d'un engany, esdevé la segona dona d'en Rasheed.

Dues dones, dos orígens diferents i dos destins que s'entrellacen en una història dura, de visions contraposades, plena d'adversitats i de lluites, de dolor, de mort i de vida.


Una novel·la que reflexa dues guerres: una, la invasió soviètica, els talibans, l'arribada dels nordamericans, l'altra, la lluita quotidiana de les dones per viure amb dignitat.

I per sobre de tot, l'amor recurrent i envejable d'en Tariq.

"La Mariam no havia portat mai un burca. En Rasheed la va haver d'ajudar a posar-se'l. El cap de buata semblava hermètic i pesava i era estrany veure el món a través d0una pantalla de xarxa. Va intentar caminar per l'habitació amb el vestit posat i contínuament en trepitjava la vora i ensopegava. La perdua de visió perifèrica era desconcertant...."

"Una cosa calenta i potent li va venir per darrere. Li va arrencar les sandàlies. La va alçar de terra i ara volava, serpentejava i feia giragonses en l'aire, veia el cel i la terra. El cel i la terra. Un tros de fusta encesa li va passar per damunt. I mil fragments de vidre. A la Laila li va semblar veure les esberles d'una en una, fent tombs al voltant seu, a poc a poc, una vegada i una altra."

Font: http://bloginmigrantes.com

"El que demano a canvi és molt senzill. Et demano que evitis sortir de casa sense la meva companyia. Només això. És fàcil, oi? Si sóc fora i necessites alguna cosa urgentment, vull dir amb una urgència absoluta, i no em pots esperar, llavors pots enviar la Mariam i ella sortirà i t'ho portarà. Suposo que te'n deus haver adonat, però fixa't que hi ha una diferència. (...) també et demano que quan sortim junts portis un burca. Per a la teva pròpia protecció, naturalment. És millor."

"Al llarg dels anys, la Mariam, havia après a endurir-se davant el menyspreu i els retrets, les burles i les reprensions del seu marit. Però aquesta por, era incapaç de controlar-la. Tots aquests anys i encara tremolava quan se li mostrava així, rient-se'n, amb el cinturó de pell grinyoladissa cargolat al puny i els ulls brillants, injectats de sang. Era la por de la cabra alliberada dins la gàbia del tigre..."

"La Mariam va esperar pacientment que la Laila es trobés millor. Aleshores la va estirar i mentre tenia el cap a la falda i li acariciava els cabells, li va dir que no s'amoïnés, que tot aniria bé."


Font: http://www.ethingsonline.com



dijous, 2 de juliol de 2009

Sensacions



Fa calor. El sol, durant el dia, crema. Si hem de sortir al carrer, ens fa mirar amb desesperació per on hem de passar per trobar una ombra. No sempre tenim sort. Arribem a la feina suats, xops, amb ganes de beure aigua o qualsevol altre líquid ben fred i de posar-nos roba fresca i neta. Imaginem una passejada per una fageda, un bany refrescant en el mar, un passeig nocturn entre l'olor dels camps. Evoquem la frescor, l'aroma,... I el desig d'un menjar aromàtic, lleuger,... combinació de colors, olors i textures.



Recordo una cita de Joan Fuster :
"Participo de la idea que l'acte de menjar és un fet cultural tan important com al contemplació d'un quadre excels o com l'audició d'un quartet de Beethoven Sempre he pensat que és una "falla" cultural no haver col·locat les delícies del paladar al mateix nivell que les delícies dels ulls o de l'oïda"


Torno a treballar...



A l'exterior, l'asfalt fumeja.

dimecres, 1 de juliol de 2009

En record...


“Aquesta nit tinc la sensació que alguna cosa encara indefinida i tanmateix implacable s’ha apoderat de l’estiu i de mi”.

Porcel, Baltasar. Les pomes d’or. Barcelona: Edicions 62, Editorial Planeta, 1980

“I les coses són de vegades així, com si a cada instant hi hagués l’eternitat sencera.

Porcel, Baltasar. Els dies immortals. Barcelona: Edicions 62, 1984