El 17 de gener de 1959 moria Joan Amades. Avui, un 17 de gener de fa 51 anys es clou el que ha estat un any de recordori, d’homenatge a la persona que va saber copsar el valor de la nostra cultura tradicional. Gràcies a ell, una part important d’aquesta cultura dels nostres pobles, no s’ha perdut i, si en algun moment de la nostra història es va perdre, es recupera.
El meu petit homenatge, avui, des d'aquest bloc és per a ell i, específicament, per al Costumari català. Cinc volums que han estat durant anys i són “llibre de capçalera”. Cinc llibres que sovint m'han servit com a inspiració o base per a escrits que he anat publicant. Com a exemple, un de ben recent: el del Calendari de la ceba.
Amades ens diu al pròleg del Costumari:
“Des que ens vam adonar del valor de la cultura tradicional, ens convencérem de la importància excepcional que tenien els costums, tant per la vàlua que per ells mateixos comportaven, com perquè constituïen l’aspecte més amenaçat i més propens a perdre’s de tota la vasta gamma del fer i el saber tradicionals.
“Des que ens vam adonar del valor de la cultura tradicional, ens convencérem de la importància excepcional que tenien els costums, tant per la vàlua que per ells mateixos comportaven, com perquè constituïen l’aspecte més amenaçat i més propens a perdre’s de tota la vasta gamma del fer i el saber tradicionals.
I ho feu amb la voluntat que l’obra “recordés als nostres fills allò que feien els nostres avis i que no hem aconseguit; el que feien els nostres pares, i que nosaltres en part hem practicat; i allò que fa la nostra generació en trànsit de desaparèixer en un demà immediat, i que ja no arribaran a fer els que vindran darrere nostre”
Aquestes paraules ens fan reflexionar i fer-nos preguntes com:
Coneixem prou la nostra cultura? La dels nostres pares, avis o, fins i tot de la població que ens va veure néixer o que ens veu respirar cada dia?
Transmetem les nostres tradicions a la nostra mainada? Quins jocs, dites, tradicions ens van ensenyar els nostres avis, els nostres pares,... i hem deixat morir en nosaltres i no hem estat capaços d’encomanar?
Tots plegats hem de ser conscients de la responsabilitat que tenim. Sense Joan Amades hauríem perdut molta de la saviesa i costums que tenien els nostres avantpassats. Ara, sense un Joan Amades, la responsabilitat de traspassar els coneixements que ens van regalar, és nostra. No podem ser egoistes i deixar-la morir en nosaltres, hem d’escampar i contagiar de la nostra cultura tradicional a tothom.Transmetem les nostres tradicions a la nostra mainada? Quins jocs, dites, tradicions ens van ensenyar els nostres avis, els nostres pares,... i hem deixat morir en nosaltres i no hem estat capaços d’encomanar?
Entrades
4 comentaris:
Bones reflexions, Núria.
Un dels valors que té la cultura popular és la capacitat que té d'unir les persones. És el cor del teixit associatiu popular, on se salvaguarden virtuts i generositat en molt bona mesura.
I prova d'això ho ha estat tot aquest any d'homenatge a Amades: pedreta a pedreta s'ha bastit una escultura colossal.
Tens raó Núria, encomanem poc, massa poc. I hauríem de rectificar!
Sort que les escoles han fet molt, però no tot s'ha de fer a les escoles, els pobles, les entitats, les famílies també ens hi hauríem d'afegir.
Consulto habitualment el seu costumari una eina casi imprecindible.Interesant i didactic post.
LLegir les teves reflexions envers en Joan Amades tot escoltant aquesta música de fons, sencillement impressionant, Núria.
Publica un comentari a l'entrada