dimarts, 16 de febrer de 2010

Un petit homenatge



El dia 13 de febrer, a Palafrugell, es va fer un acte d’homenatge a les persones que havien estat represaliades pel franquisme. Un petit homenatge a les víctimes de la dictadura franquista al Baix Empordà, on segons l’historiador Jordi Gaix, hi va haver 82 afusellaments, dels 530 que es van dur a terme a les comarques gironines durant la guerra.



Dotze testimonis vius i familiars dels que hi eren presents i dels que no hi podien ser ens van fer posar la pell de gallina. Aquelles persones, la majoria desconegudes, però alhora veïnes, amb els cabells blancs, amb el pes dels anys a l’esquena, alguns amb les mans tremoloses i alhora destil·lant una força i energia envejables havien viscut històries impressionants.


Ser perseguit, empresonat i no saber si l’endemà seràs viu o hi haurà qualsevol atzar que et condemnarà. Ser maltractat, vexat i insultat. No saber quan podràs tornar a casa, amb la família.
Tornar i viure amb la por al cos de no tornar a ser denunciat per qualsevol cosa, en qualsevol moment, ser sospitós per sistema; ser rebutjat i titllat de “rojo separatista” a cada pas.
Viure una postguerra de dobles morals, intromissions i humiliacions públiques havia de ser molt dur i difícil.

Tots plegats no som prou conscients del que ens van regalar totes aquestes persones, una democràcia, uns drets que sovint malmetem o no aprofitem. Tots plegats no sabem reconèixer el valor que van tenir aquestes persones per defensar unes idees que són les que avui ens permeten viure lliures.





Al final de l’acte alumnes i una professora de l’Escola de Música de Palafrugell van interpretar dues peces musicals i la cantant palafrugellenca Sílvia Pérez ens va fer acabar d’estremir amb la seva veu dolça i alhora penetrant plena de tots els sentiments de la sala. 





6 comentaris:

Striper ha dit...

Avui nomes passo a deixar-te un saludo!!

Valentí ha dit...

Hi ha coses que primer cal saber-les i, un cop sabudes, cal no oblidar-les.

... i per saber-les cada dia queda menys temps. La gent que ho va viure ja és molt gran!

Albert B. i R. ha dit...

Poc ens recordem d'aquells que van viure aquells temps tan horribles, qua mereixen tot el nostre elogi i consideració. Viure una guerra i perdre-hi algú proper marca de per vida.

Montse ha dit...

Aquesta gent sap el que és la dictadura i el que significa la llibertat, que en pensen de com està el país? de la política? de ben segur ens donarien més d'una lliçó.
Aquesta gent sap el que és lluitar i patir per uns ideals, passaria el mateix ara, amb els nostres polítics?

El veí de dalt ha dit...

Tots els homenatges són pocs i cada vegada (per raons d'edat), seran menys. Almenys que el record d'uns principis ens mantingui encara optimistes. Que pels temps que corren, ens calen.

Ferran ha dit...

És cert, Núria; segurament tots, o gairebé, hem acabat per assumir com a normal la democràcia, sense ser conscients de què hi ha hagut abans i de com l'hauriem de cuidar i mimar.
Per això està bé un post com aquest teu, perquè ens retorna la memòria. Pensem-hi tots!

PS: Quin tros de veu té aquesta noia.