dilluns, 26 de juliol de 2010

Verds diferents

Aquest matí, com altres dies, a primera hora, he anat a caminar a la via verda que uneix Palafrugell amb Palamós.

En passar pel costat d’uns camps de blat de moro que tenien les regues ben marcades i uns grans aspersors preparats per ser regats, m’han vingut al cap els records de la infantesa en què algun matí d’estiu acompanyava el pare a mirar que la regada dels camps de blat de moro fos correcta i que l’aigua no hagués trencat per alguna banda i envaït el camp veí. Ens ficàvem enmig de les tiges altes i de les fulles verdes, humides i pessigollejants i anàvem d’un cap a l’altre de camp, el pare amb el tràmec en una mà i un mocador per la suor, a l’altra. Recordo la sensació d’ofec i un aire calent, estancat. En un no res, quedàvem amarats de suor. Si hi havia sort i tot era correcte, tornàvem a casa. Més tard el pare o l’avi hi tornarien. Si hi havia algun entrebanc i havia de tornar a marcar les regues o l’aigua no arribava bé al final, em feia sortir d’allà dins i ho solucionava. Sortia tant xop, tant suat, que semblava que s’hagués capbussat en el Rec del molí o en una piscina. La cara exhausta, però, ho aclaria.

Els pagesos, aquestes persones que estimen i viuen de la terra, que són en perill d’extinció, i que quant més temps passa, més fàcil és que acabin com a peces de museu, no necessitaven, ni necessiten, anar a caminar per mantenir-se en forma, per purificar i enfortir el cos. La feina del camp prou que els ho proporciona. I si li digués al meu pare o li hagués dit al meu avi o a la meva àvia, si volien venir a caminar per fer exercici m’haurien dit, com deia Josep Pla, que em deixés estar de collonades.


dimecres, 21 de juliol de 2010

Cançó manyaga

Si una dolça feblesa m'escau,

jo diré com em plauen les roses;

si una dolça feblesa m'escau,

jo ho diria si goses no goses.

Com l'infant que ja sap que és petit

i se'n val amb ingènua malícia;

que ara em sento el voler arraulit,

pres tot ell d'un desig de carícia.

I seré una doneta només,

tota plena de planys i de noses,

i quan vingui l'amat amb son bes

li diré com em plauen les roses.

Clementina Arderiu





dijous, 15 de juliol de 2010

Ets llufarut?



Avui, un company de feina, em deia “vaig fer el llafarut”. I, clinc, s’ha activat una alerta en el cervell: acabava de sentir una paraula que he perdut del meu vocabulari habitual i que he decidit tornar a incorporar.

A casa, es deia que una persona “feia el llufarut”, quan mirava més del compte, quan es ficava en el que no li corresponia i preguntava només per curiositat.

I, tal com afegia en Josep T., en el Facebook, així diríem que aquest home o aquesta dona “llufa” (xafardeja, tafaneja).

I aquesta paraula, justament, és la que trobem en el Diccionari Alcover-Moll, un pou de saviesa, referent i eina que us recomano.

En el diccionari, la paraula llufa, a més del sentit de tafaner, té altres significats que també coneixem:

- Ventositat sense soroll

- Tros de paper o de drap que els nois pengen a l'esquena o a les anques d'algú, per burla, el dia dels Innocents

- Bolet de l'espècie Lycoperdon bovista, que en esser esclafat llança ses espores en forma de polsim

- Planta de les espècies Xanthium spinosum i Xanthium strumarium

- Mentida

- Pesseta, en l'argot dels malfactors,

i també...

- Taca d'oli o de greix - aquest sentit de la paraula el vincula a la parla de Llofriu, però, si no m’equivoco, una llufa, amb el significat de taca, es diu en molts altres indrets de la nostra terra.


Que rica i que interessant és la nostra llengua. Un tresor que no hem de deixar empobrir i que no ens podran robar.


dimecres, 14 de juliol de 2010

Excelsior


Vigila, esperit, vigila,

no perdis mai el teu nord,

no et deixis dur a la tranquil·la

aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls en l’aire,

no miris les platges roïns,

dóna el front en el gran aire,

sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,

del cel al mar transparent.

Sempre entorn aigües esteses

que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,

fuig dels horitzons mesquins:

sempre al mar, al gran mar noble;

sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,

oblida’t de tot regrés:

No s’acaba el teu viatge,

no s’acabarà mai més...

Joan Maragall