Verds diferents

Aquest matí, com altres dies, a primera hora, he anat a caminar a la via verda que uneix Palafrugell amb Palamós.

En passar pel costat d’uns camps de blat de moro que tenien les regues ben marcades i uns grans aspersors preparats per ser regats, m’han vingut al cap els records de la infantesa en què algun matí d’estiu acompanyava el pare a mirar que la regada dels camps de blat de moro fos correcta i que l’aigua no hagués trencat per alguna banda i envaït el camp veí. Ens ficàvem enmig de les tiges altes i de les fulles verdes, humides i pessigollejants i anàvem d’un cap a l’altre de camp, el pare amb el tràmec en una mà i un mocador per la suor, a l’altra. Recordo la sensació d’ofec i un aire calent, estancat. En un no res, quedàvem amarats de suor. Si hi havia sort i tot era correcte, tornàvem a casa. Més tard el pare o l’avi hi tornarien. Si hi havia algun entrebanc i havia de tornar a marcar les regues o l’aigua no arribava bé al final, em feia sortir d’allà dins i ho solucionava. Sortia tant xop, tant suat, que semblava que s’hagués capbussat en el Rec del molí o en una piscina. La cara exhausta, però, ho aclaria.

Els pagesos, aquestes persones que estimen i viuen de la terra, que són en perill d’extinció, i que quant més temps passa, més fàcil és que acabin com a peces de museu, no necessitaven, ni necessiten, anar a caminar per mantenir-se en forma, per purificar i enfortir el cos. La feina del camp prou que els ho proporciona. I si li digués al meu pare o li hagués dit al meu avi o a la meva àvia, si volien venir a caminar per fer exercici m’haurien dit, com deia Josep Pla, que em deixés estar de collonades.