Avui ha mort el cantant Josep Guardiola. El que podria explicar d’ell és el que apareix als diaris i a les notícies. Que va tenir èxit especialment els anys 50 i 60, que cantava en català cançons americanes; també en castellà. I que va ser l’autor del primer himne de l’Espanyol.
Però tot això, per mi, és secundari.
No obstant, sentir el seu nom em retorna en un no res a la infantesa, quan tenia cinc o sis anys i a casa hi havia un disc que tenia només dues cançons, una a cada banda, Dí papa i l’altra, El mundo.
No sé com ni quan va arribar aquell disc a casa, però sí que recordo el primer dia que la mare el posà i amb un somriure esplèndid em digué: mira aquesta nena que bé que canta,...
Intueixo que al darrera hi havia la il·lusió que en sàpigues igual, expectativa que va resultar totalment fallida.
Tot i això, la veu profunda d’en Josep Guardiola i dolça, tant la d’ell com la de la nena, em van atreure tant que no em cansava d’escoltar una cançó i l’altra. Recordo que en aquells anys, també sortien a la tele, la família Telerín, i els Chirripitifláuticos.
Aquestes cançons i la veu entranyable de Guardiola aniran sempre lligades a hores plàcides de la infantesa, a la llar familiar.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada