![]() |
![]() |
![]() | ||||||||||
![]() | |
Empordanesa de naixement i de cor
![]() |
![]() |
![]() | ||||||||||
![]() | |
Posen preu a tot, diuen que el dia és a prop
El dia en que podràs comprar l'amor a preu de pomes i de flors
Mentrestant esperant l'inevitable final
Viure en bombolles de cristall
Ningú s'atrevirà a trencar
Si això ho vols canviar punys de mans faràs
Podràs travessar fronteres i fangs
I si busques dins teu no t'aturaran...
Potser estàs d'acord amb el que veus i el que no
Però si vols inventar colors tu i jo podem pintar-ho tot
Si el que vols és pintar girat cap per avall
Fes servir els teus cabells com un nou pinzell
Pinta un somriure al sol, que ho vegi tothom
Si vols canviar el guió suca la ploma tu mateix
Escriu el que volies que passés
I llença-ho a la bústia del present
Si tot ho vols canviar, punys de mans faràs
Podràs travessar fronteres i fang
Pinta un somriure al sol, que ho vegi tothom
Tanco els ulls i veig la llum del sol
No tinc temps de despedir-me de tu
Obro els ulls i sé que estàs somiant
I sé que el somni també pot ser veritat.
El dijous passat, Setmana Santa, com molts anys, vaig anar a Verges, el meu poble de naixement, a veure la Processó i la Dansa de la Mort.
La nit va ser excel·lent, sense pluja, sense vent, sense fred,... ens van permetre gaudir de l’ambientació i de les escenificacions que ens transportaven segles enllà.
Ah!, i intentar immortalitzar alguns moments amb la càmera... tot un plaer!
Avui ha mort el cantant Josep Guardiola. El que podria explicar d’ell és el que apareix als diaris i a les notícies. Que va tenir èxit especialment els anys 50 i 60, que cantava en català cançons americanes; també en castellà. I que va ser l’autor del primer himne de l’Espanyol.
Però tot això, per mi, és secundari.
No obstant, sentir el seu nom em retorna en un no res a la infantesa, quan tenia cinc o sis anys i a casa hi havia un disc que tenia només dues cançons, una a cada banda, Dí papa i l’altra, El mundo.
No sé com ni quan va arribar aquell disc a casa, però sí que recordo el primer dia que la mare el posà i amb un somriure esplèndid em digué: mira aquesta nena que bé que canta,...
Intueixo que al darrera hi havia la il·lusió que en sàpigues igual, expectativa que va resultar totalment fallida.
Tot i això, la veu profunda d’en Josep Guardiola i dolça, tant la d’ell com la de la nena, em van atreure tant que no em cansava d’escoltar una cançó i l’altra. Recordo que en aquells anys, també sortien a la tele, la família Telerín, i els Chirripitifláuticos.
Aquestes cançons i la veu entranyable de Guardiola aniran sempre lligades a hores plàcides de la infantesa, a la llar familiar.
En el meu anar i venir per poblets de la comarca, de tant en tant, em trobo amb curiositats com les que hi ha tot seguit.
Una casa moderna dins d’una d’antiga... i que es descobreix mirant per la finestra, rètols que ens recorden el passat dels pobles... en català, tot i que amb faltes, i com en moltes viles, noms de carrers ben curiosos...
Aquí en tenim una mostra:
Es fon el dia, com la neu blanca i delicada que ahir va abrigar terres i cases. A la cuina... la llenya crepita, m'acompanya en un so pausat, dolç, que s'adiu i contrasta amb la impetuositat del vent al jardí.
A fora, la remor dels pins - i tot just fa un instant,...., les campanades....-, dibuixen un paisatge d'hivern a poble.
Els hiverns, als pobles, són pausats, tranquils, provoquen una sonsònia semblant a la de l'infant que endormiscat al bressol escola amatent les passes segures de la mare.
Quina pau!, I quin silenci mesurat!...
Per uns instants és com si l'atemporalitat s'hagués establert a casa.
El fum de la llar enfila xemeneia amunt. S'apressa, es torça i se sent un espetec. Es plany la llenya, i la flama, esmorteïda, reviu i... agosarada ensenya tota la lluïssor dels vermells, dels taronges i dels grocs. Enmig, espurnes blaves, coquetegen i atrauen la mirada...
Al lluny,... el so d'un motor, una remor suau, compassada, com la del rellotge que, damunt la llar de foc, marca les hores. Fugit irreparabile tempus, deia Virgili.
Acaba la tarda. Els llums retallen les ombres del capvespre. Vola fugint un ocell, dringueja la tanca. Enllà, la mimosa espolsa la fonedissa neu de les branques, en aquest plàcid i tendre tombant de la tarda.
Ja s’acaba el calendari del pagès de 2011. El desembre és encapçalat per tres sentències breus, sàvies i antigues que tenen el seu què. La primera fa referència a la matança del porc i de la importància que tenia en els àpats de l’hivern. El segon, avisa que cal plantar verdures que collirem a la primavera i la tercera fa referència a les tasques de les cases de pagès i a l’estalvi de regir-les bé.
En desembre mata’l porch
Lo que n’ha pogut crià
Y al que no, té de passà
De la manera que pot.
Pot plantarne la verdura
Per lo temps de primavera,
Perquè ja tan sols prospera
Al que per tot temps procura.
Faràs las feinas de casa,
Arregla estables, corrals,
Que estalbiaras bon rals
Y no passaràs per assa.
Podran florir els estels, florir les roses
i el món espurnejar de meravelles,
i sols ho copsaré dins els teus braços:
jo veig el món en la teva pupil.la.
Rosa Leveroni
Coneixeu Inma Shara?, és una de les importants directores d’orquestra del món.
Ha dirigit orquestres importants com les London London Philharmonic Orchestra, Filarmònica d’Israel, London City Chamber Orchestra, Simfònica Nacional Txeca, Simfònica Nacional Russa, Royal Philharmonic Orchestra, Simfònica de Roma, Orquestra Simfònica Nacional de Taiwan, Simfònica de Milà; Orquestra de la Suisse Romande; Simfònica de Lituània; Simfònica Nacional de Letònia; Orquestra Simfònica del Teatre Regio de Parma, Orquestra del Teatre Carlo Felice, Simfònica Nacional d’Ucrania... I ha col·laborat amb músics com Mischa Maisky o Boris Berezovsky, entre altres.
Inma Shara, però, també és coneguda pel seu talent i per la seva col·laboració i compromís en projectes socials mitjançant la música, ha dirigit un munt de concerts per a ajudar a organitzacions sense ànim de lucre, organitzacions compromeses amb els infants, per recaptar fons per a la recerca i el tractament de malalties greus,...
Professionalitat, i generositat en la mateixa persona són visibles quan s’assisteix a un concert que dirigeix.
Inma Shara no només dirigeix una orquestra, es transforma. Es converteix en quelcom eteri i alhora contundent. En directora i amant de la música. La delicadesa del seu cos, prim com un branquilló vinclat per l’harmonia contrasta amb la fermesa i elegància del gest.
Mentre la música flueix, Inma Shara embadaleix amb el seu gest refinat i amb el seu art brillant, exquisit i emotiu.
Assistir a un concert dirigit per Inma Shara és d’aquells petits grans plaers que no us podeu perdre.