Les flors i la fotografia... dues passions...

Les flors, la fotografia, i més si és macro, són la meva passió.  

Enamorada de la seva delicadesa, sensualitat, colors i formes... les flors em transmeten alegria, sorpresa,  bellesa i un regitzell de sensacions més, sempre agradables.

La fotografia és l'element màgic que em permet eternitzar-les i compartir-les amb les persones que no els deixen indiferents.

Les que veieu avui són d'aquest cap de setmana passat, del meu primer dia utilitzant un bon objectiu de macro.

Apassionant!

I si voleu gaudir de més imatges de flors - aquestes no són meves, amb música...  cliqueu el vídeo i relaxeu-vos...

Fa uns dies, en referència a uns vídeos que havia penjat en el bloc, la Susanna, em va comentar que li recordaven un altre vídeo interessant que em recomanava.... I és cert... Quina és la relació dels números amb la natura? Mireu el vídeo... A part del contingut té unes imatges i una música precioses.

Una manera curiosa i interessant d'explicar-nos els orígens de la crisi i de vendre un llibre...

I la gent jove... i no tant jove... que està al dia... s'ha engrescat a comprar-lo....

Pinta un somriure... podràs travessar fronteres i fangs

Posen preu a tot, diuen que el dia és a prop
El dia en que podràs comprar l'amor a preu de pomes i de flors

Mentrestant esperant l'inevitable final
Viure en bombolles de cristall
Ningú s'atrevirà a trencar

Si això ho vols canviar punys de mans faràs
Podràs travessar fronteres i fangs
I si busques dins teu no t'aturaran...

Potser estàs d'acord amb el que veus i el que no
Però si vols inventar colors tu i jo podem pintar-ho tot

Si el que vols és pintar girat cap per avall
Fes servir els teus cabells com un nou pinzell
Pinta un somriure al sol, que ho vegi tothom

Si vols canviar el guió suca la ploma tu mateix
Escriu el que volies que passés
I llença-ho a la bústia del present

Si tot ho vols canviar, punys de mans faràs
Podràs travessar fronteres i fang
Pinta un somriure al sol, que ho vegi tothom

Tanco els ulls i veig la llum del sol
No tinc temps de despedir-me de tu
Obro els ulls i sé que estàs somiant
I sé que el somni també pot ser veritat.

Dijous passat: La processó de Verges

El dijous passat, Setmana Santa, com molts anys, vaig anar a Verges, el meu poble de naixement, a veure la Processó i la Dansa de la Mort.

La nit va ser excel·lent, sense pluja, sense vent, sense fred,... ens van permetre gaudir de l’ambientació i de les escenificacions que ens transportaven segles enllà.

Ah!, i intentar immortalitzar alguns moments amb la càmera... tot un plaer!

Josep Guardiola

Avui ha mort el cantant Josep Guardiola. El que podria explicar d’ell és el que apareix als diaris i a les notícies. Que va tenir èxit especialment els anys 50 i 60, que cantava en català cançons americanes; també en castellà. I que va ser l’autor del primer himne de l’Espanyol.

Però tot això, per mi, és secundari.

No obstant, sentir el seu nom em retorna en un no res a la infantesa, quan tenia cinc o sis anys i a casa hi havia un disc que tenia només dues cançons, una a cada banda, Dí papa i l’altra, El mundo.

No sé com ni quan va arribar aquell disc a casa, però sí que recordo el primer dia que la mare el posà i amb un somriure esplèndid em digué: mira aquesta nena que bé que canta,...

Intueixo que al darrera hi havia la il·lusió que en sàpigues igual, expectativa que va resultar totalment fallida.

Tot i això, la veu profunda d’en Josep Guardiola i dolça, tant la d’ell com la de la nena, em van atreure tant que no em cansava d’escoltar una cançó i l’altra. Recordo que en aquells anys, també sortien a la tele, la família Telerín, i els Chirripitifláuticos.

Aquestes cançons i la veu entranyable de Guardiola aniran sempre lligades a hores plàcides de la infantesa, a la llar familiar.

Fotos curioses del nostre entorn

En el meu anar i venir per poblets de la comarca, de tant en tant, em trobo amb curiositats com les que hi ha tot seguit.

Una casa moderna dins d’una d’antiga... i que es descobreix mirant per la finestra, rètols que ens recorden el passat dels pobles... en català, tot i que amb faltes, i com en moltes viles, noms de carrers ben curiosos...

Aquí en tenim una mostra:

Es fon el dia...

Es fon el dia, com la neu blanca i delicada que ahir va abrigar terres i cases. A la cuina... la llenya crepita, m'acompanya en un so pausat, dolç, que s'adiu i contrasta amb la impetuositat del vent al jardí.

A fora, la remor dels pins - i tot just fa un instant,...., les campanades....-, dibuixen un paisatge d'hivern a poble.

Els hiverns, als pobles, són pausats, tranquils, provoquen una sonsònia semblant a la de l'infant que endormiscat al bressol escola amatent les passes segures de la mare.
Quina pau!, I quin silenci mesurat!...

Per uns instants és com si l'atemporalitat s'hagués establert a casa.

El fum de la llar enfila xemeneia amunt. S'apressa, es torça i se sent un espetec. Es plany la llenya, i la flama, esmorteïda, reviu i... agosarada ensenya tota la lluïssor dels vermells, dels taronges i dels grocs. Enmig, espurnes blaves, coquetegen i atrauen la mirada...

Al lluny,... el so d'un motor, una remor suau, compassada, com la del rellotge que, damunt la llar de foc, marca les hores. Fugit irreparabile tempus, deia Virgili.

Acaba la tarda. Els llums retallen les ombres del capvespre. Vola fugint un ocell, dringueja la tanca. Enllà, la mimosa espolsa la fonedissa neu de les branques, en aquest plàcid i tendre tombant de la tarda.

Si no et tinc...

Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l'hora més atziaga,
sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l'alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.

Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d'aire,
em moc com el lent cargol
que du a coll-i-be sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.

Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d'escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.

Si no etinc a tu estic sol
com l'Estrella de la Tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d'aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.

Tantes vegades

És un parany de foscor
És un verí que t’atrapa
I et torna fràgil, poruc
Però et canvia la mirada
És un lloc desconegut
És un camí de pujada
És un rellotge aturat
L’únic secret que guardaves

És qui et despulla de nit
I envaeix els teus somnis
I et roba els sentits
És una ferida oberta
És un interrogant

És fugaç, és etern, és estrany
No sempre és fàcil
És secret, és malalt, passatger
És tan estrany

Que per més que passin els anys
Per més que caiguis, t’aixequis, t’amaguis
Ell sempre t’acaba trobant

Perquè tantes vegades l’amor té la respostes
Tantes vegades se’n va però sempre torna

És un destí que se’n va
Al mateix temps que s’apropa
És indecís, capriciós,
És tot allò que t’envolta

És la cançó del silenci
Que et canta a la orella
Si tanques els ulls
És la paraula que busques
Davant del mirall

Pot ser cruel però és tan dolç que al final
Sempre t’atrapa
I et fa únic i tan especial
Que et fa vulnerable

Perquè tantes vegades l’amor té la respostes
Tantes vegades se’n va però sempre torna
I t’atures i el mires als ulls mentre el món dona voltes
Que l’amor dona voltes i és cec, és una nòria

Disseny, tecnologia i música

Amb la combinació de les noves tecnologies,de l'art, el disseny i la música, podem gaudir de vídeos ben diferents. Sovint harmònics i plens de color o monocroms i de línies senzilles i joganeres. Aquests són petits exemples per gaudir-ne.

Jazz amb Ricard Gili i Andrea motis

Quin ritme, quines veus...!

El dia de reis... Pinta un somriure

Avui és el dia dels Reis Mags, un dia de molta felicitat per a molts infants, però no per a tots, no ho oblidem. També és un dia d'alegria per a molts pares, avis i família que han fet regals i n'han rebut, però tampoc passem per alt que no tothom destil·la alegria, ni que tothom rep o pot fer regals. No ho oblidem tampoc.

Per a uns i per als altres i per a tots els amics i amigues que fa tants de temps que m'acompanyeu en aquest espai, un petit regal amb una gran cançó: Pinta un somriure

No us ho perdeu!! Una perla del Youtube...

DINNER FOR ONE...

Tot i que encara no s'ha traduït a la nostra llengua... és ben entenedor...

Cliqueu per veure'l millor, no hi ha la mida reduïda per al blogger.

I aquesta és la versió original de la pel·lícula per si voleu comparar-les...

Genial!

Llibreries, silenciosa cura d’humilitat

Un bon article!

L’encant de les llibreries fa que sovint s’oblidi que són un dels motors fonamentals de la nostra indústria cultural. Sense les llibreries, les nostres editorials que fan un esforç per difondre la imaginació, la ficció, la reflexió, l’emoció i el coneixement en forma de llibres no podrien fer-nos arribar les seves propostes. Entre els que dominen l’art d’escriure i el cervell dels lectors hi ha tot un món: els que decideixen editar i arriscar-se i els que finalment exposen les obres per vendre-les en aquests indrets màgics on els futurs lectors aprenem a intuir el coneixement que encara no tenim fullejant, olorant, espiant els objectes que el contenen.


És per això que les llibreries tenen una missió màgica. Quan hi entres, a diferència d’un altre establiment de venda, no pots emprovar-te el llibre que t’ha de quedar millor, que t’ha de ser més pràctic, que t’ha de ser més útil. Et veus empesa a triar entre un món inabastable que el voldries gairebé sencer, instal·lat al teu cor i al teu cap. I és tan difícil agafar-ne un o uns quants entre milers i milers! Són ells, els que habiten a les llibreries, els que han de fer-nos entendre què ens anirà bé, en funció del que sentim, pensem, necessitem a cada moment… per endur-nos –encara no posat– el llibre que ens abocarà a un món desconegut per nosaltres. Després de submergir-nos-hi, i en funció de com ens hagi anat el viatge, la nostra experiència de retorn a la llibreria serà encara més confiada. Els llibreters que fan aquest ofici per difondre obres en la nostra llengua tenen un mèrit encara més gran, perquè l’entorn en què conviuen els llibres en català és minoritari en relació amb el mercat editorial d’altres llengües. Ells han de ser mestres de seduir en la lectura i que aquesta sigui en la nostra llengua. A l’audiovisual, compartim amb ells aquesta difícil missió de fer triar el català en l’accés al món dels intangibles.


Com en altres àmbits de la nostra indústria, no podem menystenir ni deixar de donar suport, tant com sigui possible, als que, darrere de les muntanyes de llibres que es publiquen cada dia, discerneixen el que és valuós per a nosaltres i per a la difusió del coneixement. Per això, d’alguna manera, ells llibreters són com els farmacèutics. D’entre tots els remeis possibles, tots els “tractaments” que fabrica la indústria editorial, ens han d’aconsellar quin és el que respon millor a les nostres inquietuds i necessitats. Hi ha, segur, un món d’aprenentatge sobre l’ésser humà darrere d’un llibreter. Quan entres en una llibreria, no et passa com en altres establiments que de seguida t’assetgen per veure què t’han de vendre. Et veuen, et deixen mirar, relaxadament, t’observen en la distància i només intervenen si la teva mirada els busca. Aleshores se t’acosten, et pregunten i, sobretot, t’escolten… ¿No us ha passat mai que entres en una llibreria buscant una obra que et convé per saber-ne més d’alguna cosa i en surts amb un llibre de poemes o una novel·la? M’ha passat més d’un cop que, submergida davant la prestatgeria dels llibres de sociologia i comunicació, gràcies a la intuïció del llibreter n’he sortit amb un milers de pàgines de ficció i he deixat de capbussar-me, afortunadament, en la meva quotidianitat.


Però encara hi ha un factor més que fa imprescindibles les llibreries, encara que la nostra visita sigui en silenci. En els temps que ens ha tocat viure, submergir-nos-hi a estones s’ha convertit en una cura d’humilitat. Ara que tendim a convèncer-nos que a toc de teclat ho podem saber tot perquè trobem dades a través de la xarxa de les coses més insòlites, fer un tomb per una llibreria resulta un bany de realitat ineludible. Quan entro en una llibreria, me’n faig creus de com en sóc d’ignorant, que les dades que trobo en el dia a dia, que faig anar per la feina, no són coneixement, i que els llibres que articulen discurs i mostren processos narratius o de recerca complexos són les eines fonamentals per créixer. En aquests moments prenc consciència, amb un cert sentiment d’angoixa, que sempre vaig tard, sempre em falten coses per llegir, per aprendre, per reflexionar-hi a través de les reflexions dels altres. D’alguna manera, ser en una llibreria t’empetiteix, et situa a la mida de qui ets, amb l’esperança que el que t’envolta –aquelles muntanyes endreçades d’experiències, sentiments i coneixements– et faci créixer una mica més. És un sentiment ambivalent: la meva ignorància em deixa cruixida, però em segresta la curiositat. És en moments com aquests, a les llibreries, que m’envaeix sempre el mateix prec al destí: tant de bo quan em faci gran no em falli la vista per poder llegir tot el que em quedarà encara per llegir, ara que sembla que el temps s’esmuny sense poder-ho fer.


Llarga vida, doncs, al temple dels llibreters en la meva llengua, perquè cada llengua, com diu George Steiner, és una manera d’explicar el món. I és en els llibres on millor podem entendre’l, perquè ens obliguen a no compartir la nostra atenció amb res més, cosa que a hores d’ara és un tresor.
Mònica Terribas Sala

* Escrit pel Congrès de llibreters en Llegua Catalana

Amb el desig d'un 2012 ben feliç

Amb aquesta cançó dolça i harmònica,

us desitjo un 2012 molt feliç!

Sort i canya per aconseguir tots els reptes!

Una abraçada!

Acaba el desembre

Ja s’acaba el calendari del pagès de 2011. El desembre és encapçalat per tres sentències breus, sàvies i antigues que tenen el seu què. La primera fa referència a la matança del porc i de la importància que tenia en els àpats de l’hivern. El segon, avisa que cal plantar verdures que collirem a la primavera i la tercera fa referència a les tasques de les cases de pagès i a l’estalvi de regir-les bé.

En desembre mata’l porch

Lo que n’ha pogut crià

Y al que no, té de passà

De la manera que pot.

Pot plantarne la verdura

Per lo temps de primavera,

Perquè ja tan sols prospera

Al que per tot temps procura.

Faràs las feinas de casa,

Arregla estables, corrals,

Que estalbiaras bon rals

Y no passaràs per assa.

Bones festes

Joia

Podran florir els estels, florir les roses
i el món espurnejar de meravelles,
i sols ho copsaré dins els teus braços:
jo veig el món en la teva pupil.la.

Rosa Leveroni

Inma Shara: emotivitat i contundència.

Coneixeu Inma Shara?, és una de les importants directores d’orquestra del món.

Ha dirigit orquestres importants com les London London Philharmonic Orchestra, Filarmònica d’Israel, London City Chamber Orchestra, Simfònica Nacional Txeca, Simfònica Nacional Russa, Royal Philharmonic Orchestra, Simfònica de Roma, Orquestra Simfònica Nacional de Taiwan, Simfònica de Milà; Orquestra de la Suisse Romande; Simfònica de Lituània; Simfònica Nacional de Letònia; Orquestra Simfònica del Teatre Regio de Parma, Orquestra del Teatre Carlo Felice, Simfònica Nacional d’Ucrania... I ha col·laborat amb músics com Mischa Maisky o Boris Berezovsky, entre altres.

Inma Shara, però, també és coneguda pel seu talent i per la seva col·laboració i compromís en projectes socials mitjançant la música, ha dirigit un munt de concerts per a ajudar a organitzacions sense ànim de lucre, organitzacions compromeses amb els infants, per recaptar fons per a la recerca i el tractament de malalties greus,...

Professionalitat, i generositat en la mateixa persona són visibles quan s’assisteix a un concert que dirigeix.

Inma Shara no només dirigeix una orquestra, es transforma. Es converteix en quelcom eteri i alhora contundent. En directora i amant de la música. La delicadesa del seu cos, prim com un branquilló vinclat per l’harmonia contrasta amb la fermesa i elegància del gest.

Mentre la música flueix, Inma Shara embadaleix amb el seu gest refinat i amb el seu art brillant, exquisit i emotiu.

Assistir a un concert dirigit per Inma Shara és d’aquells petits grans plaers que no us podeu perdre.