El 17 de gener de 1959 moria Joan Amades. Avui, un 17 de gener de fa 51 anys es clou el que ha estat un any de recordori, d’homenatge a la persona que va saber copsar el valor de la nostra cultura tradicional. Gràcies a ell, una part important d’aquesta cultura dels nostres pobles, no s’ha perdut i, si en algun moment de la nostra història es va perdre, es recupera.
El meu petit homenatge, avui, des d'aquest bloc és per a ell i, específicament, per al Costumari català. Cinc volums que han estat durant anys i són “llibre de capçalera”. Cinc llibres que sovint m'han servit com a inspiració o base per a escrits que he anat publicant. Com a exemple, un de ben recent: el del Calendari de la ceba.
Amades ens diu al pròleg del Costumari: “Des que ens vam adonar del valor de la cultura tradicional, ens convencérem de la importància excepcional que tenien els costums, tant per la vàlua que per ells mateixos comportaven, com perquè constituïen l’aspecte més amenaçat i més propens a perdre’s de tota la vasta gamma del fer i el saber tradicionals.
I ho feu amb la voluntat que l’obra “recordés als nostres fills allò que feien els nostres avis i que no hem aconseguit; el que feien els nostres pares, i que nosaltres en part hem practicat; i allò que fa la nostra generació en trànsit de desaparèixer en un demà immediat, i que ja no arribaran a fer els que vindran darrere nostre”
Aquestes paraules ens fan reflexionar i fer-nos preguntes com:
Coneixem prou la nostra cultura? La dels nostres pares, avis o, fins i tot de la població que ens va veure néixer o que ens veu respirar cada dia?
Transmetem les nostres tradicions a la nostra mainada? Quins jocs, dites, tradicions ens van ensenyar els nostres avis, els nostres pares,... i hem deixat morir en nosaltres i no hem estat capaços d’encomanar?
Tots plegats hem de ser conscients de la responsabilitat que tenim. Sense Joan Amades hauríem perdut molta de la saviesa i costums que tenien els nostres avantpassats. Ara, sense un Joan Amades, la responsabilitat de traspassar els coneixements que ens van regalar, és nostra. No podem ser egoistes i deixar-la morir en nosaltres, hem d’escampar i contagiar de la nostra cultura tradicional a tothom.
No es pot negar que si es parla d'una pel·lícula és d'Avatar. Però és realment bona? Per què se'n parla?
No es pot dir que l'argument sigui una meravella de l'originalitat, ni que el final sigui imprevisible, ni que els arguments siguin molt elaborats i innovadors,... No. Però sí que és una pel·lícula amb molts de colors, paisatges impactants i idíl·lics i, sobretot, amb... bé... no us ho explico... és millor que mireu el vídeo que us adjunto i que explica com es creen els personatges i els moviments, el conjunt de la realització. No us el perdeu.
El gener, s’associa, sobretot, amb l’inici de l’any. No obstant el càlcul del temps actual és d’origen romà. Anteriorment, l’any havia començat el mes de març, coincidint amb la germinació de les llavors, i també el mes de setembre, que és quan comença l’any agrícola.
Joan Amades, en el Costumari català, explica que “El còmput antic del temps no era pas igual a l’actual.(...) El còmput mesal es feia segons una base lunar i els mesos eren de vint-i-vuit dies. Al cap de dotze mesos testava un sobrant de dies, és a dir, un escaig de temps que constituïa com un tretzè mes, el qual era dedicat a festes i esplais, i durant el qual hom creia que s’esdevenien les calamitats i plagues que, segons sembla, foren les que van originar l’aversió universal vers el número tretze. “
Les estacions solien figurar-se per les collites principals que les caracteritzaven: la primavera, per les flors; l’estiu, per les messes; la tardor, per les veremes i l’hivernada, per la collita de les olives. Aquesta simbologia es va utilitzar molt en la decoració de catedrals romàniques i gòtiques. Un exemple es pot veure a la portalada del Monestir de Ripoll.
Antigament també es creia que el millor mes per casar-se era el gener, i en concret, durant la lluna plena. “La lluna de gener, l’amor prev é”
El gener s’associa amb la fred i amb les poques hores de llum. Tot i que el dia creix, en fer fred, les jornades de treball a l’exterior són més breus i menys aprofitades. Com a conseqüència de la fred, es considera que durant el gener és quan es menja més i es treballa menys. Antigament a quasi totes les cases, - i ara, excepcionalment- era l’època de l’any que es feia vida a la vora del foc i que es feien torrades i s’explicaven rondalles, anècdotes i es recordaven tradicions i anècdotes de vell.
Així mateix, es vinculava la temperatura del gener amb la que faria durant l’any i amb les collites.
Per cert? Sabeu què és el calendari de la ceba?
El dia 31 de desembre a les 12 de la nit (segons Joan Amades també es pot fer la nit de Nadal), es posen a la intempèrie, millor a sota d’un porxo (Amades parla de posar-los vora el foc dels fogons), 12 clofolles de ceba, una després de l'altra. Cada clofolla de ceba correspon a un mes de l'any. A dins de cada clofolla cal posar-hi un polset de sal.
L’endemà al matí es van a mirar les clofolles i es pot fer la lectura del temps que farà a cada mes de l’any.
Les clofolles de ceba que la sal ha quedat desfeta, correspondran als mesos plujosos. Les que la sal no s'ha desfet, correspondran als mesos secs. Les que la sal s'hagi desfet a mitges serà humit.
D’aquí el refrany: Ceba de cap d’any, fa bon averany.
Si us ha quedat algun dubte, cliqueu aquí i veureu pas per pas com es prepara.
Que cada nit,
sigui la nit més bella.
Que aquest any nou
porti pau a tot el món.
Que cada nen
neixi sota una estrella.
És un desig,
i el volem per a tu.
Que cada nit,
sigui la nit més bella.
Que aquest any nou
porti pau a tot el món.
Que cada nen
neixi sota una estrella.
És un desig,
i el volem per a tothom.
Quan ve Nadal fem el pessebre
amb rius, muntanyes de colors,
el caganer, l’estrella, l’Àngel,
el Nen, la Mare i els pastors,
cantem cançons i mengem neules,
també torrons i altres llamins,
i per arrodonir les festes
que omplen de joia grans i nins
ens aboquem a les finestres
a esperar els reis que van venint.
El dia 21 de desembre tradicionalment -abans que el canviessin de dia- era Sant Tomàs, dia en què antigament es considerava que començava l’any. El dia 21 de desembre és el primer dia de l’hivern i també el més curt.
El dia de Sant Tomàs era quan començaven les fires que duraven fins la vigília de Nadal. Els artesans exposaven i venien els seus productes al carrer. Es podien trobar en uns carrers o altres en funció del producte que venien i en uns espais o altres, en funció de la qualitat que tenien aquests productes.
També era costum que els pagesos que menaven (treballaven) terres, en aquesta data o els dies següents, lliuressin aviram als propietaris. El tribut per als camps de cultiu eren pollastres; per les vinyes, es tributaven capons i per als horts, gallines. Els que tenien vinyes també donaven una mica de vi dolç. Els propietaris els donaven torrons i alguna altra llaminadura.
Diuen els refranys:
El sol, a l’hivern emmandrat, es lleva tard i s’acotxa aviat.
Per sant Tomàs, comença l’hivernàs.
De Sant Tomàs a Sant Pancràs, dura l’hivernàs.
Per Sant Tomàs, enganxa el porc pel nas.
Per Sant Andreu, mata el porc teu, si no està prou gras, mata’l per Sant Tomàs i siencara no ho fos prou, mata’l per Any nou.
Heus ací, s'estimaven.
Tan senzill com això.
Hauria estat una molt bella història
i al capdavall els anys...
I és que ho sabien;
sabien que amb el temps
els sentits s'aquieten
i sabien que els mots
a poc a poc retornen a llur incert origen.
I tanmateix haurien
viscut aquell amor
tan fràgil sens témer
l'oblit, com qui s'atura
per reposar una estona
sota una ombra benigna.
Hauria estat una molt bella història.
Però la gent..., la llei...
Se'ls faria dura
la veu de tant no poder dir les coses
i eren massa orgullosos
per doblegar-se i massa
valents per tancar els ulls.
I bé; van créixer
rebels i esperançats, potser una mica
massa solemnes, com dos arbres
sorgits enmig d'un erm,
com dos grans arbres.
Entrades
