Deixa que el temps, pacient, senyoregi
la sorprenent i brusca regolfada
que ara t’enterboleix
i en mestregi, prudent, la secreta armonía.
Tot, fet i fet, és vida enriquidora,
l’única que et pertany i que no pots
fer malbé repetint fins a eixordar-te
la lletania absurda dels records.
Que el mar i el vent t’ensenyin la cadència
del seu vaivé i, a poc a poc, et tornin
a encendre als ulls el flamejar dels somnis.
Amb aquest bonic poema de Miquel Martí i Pol m’acomiado de vosaltres fins el dia 1 de setembre. Gràcies pel temps que us he pres fins ara.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada