divendres, 14 de març de 2008

Ben educats?

Aquesta tarda donava voltes en què influïa en l’educació dels fills, què condicionava que fossin ben educats o mal educats, no en sentit de dir gràcies i bon dia, sinó amb totes les habilitats i eines necessàries per conviure en la nostra societat. Quines eren les eines que hauríem de saber utilitzar els pares.

He recordat un fragment del llibre Ben educats, de Salvador Cardús, qui parla de la necessitat que els pares sàpiguen educar amb autoritat correcta els fills.

Aprendre a exercir l’autoritat amb bon tracte i aprendre a obeir de manera digna, és, actualment, una necessitat urgent. I això només es pot fer si aprenem a associar-hi els sentiments adequats que han d’acompanyar aquestes pràctiques. Abunden els pares que se senten malament a l’hora d’exercir la seva autoritat paterna i acaben tiranitzats per uns fills que no són pas culpables, sinó víctimes de la situació. (pg. 47)

En el mateix llibre, Salvador Cardús ens dóna més pistes quan ens explica la conversa entre el Petit Príncep i la guineu. En el capítol XXI del famós relat, entra en joc una guineu que demana ser domesticada.

El Petit Príncep li ha pregat que jugui amb ell perquè està trist, però la guineu, assenyada, li respon que no és possible perquè no està domesticada. El Petit Príncep li demana què vol dir “domesticar”, i la guineu li respon que vol dir “crear lligams”: si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.

De manera que a l’autoritat, hi sumem establir lligams, comprometre’s.

Si seguim la conversa entre el Petit Príncep i la guineu fa referència a una altra de les premisses importants: el temps. Necessari, per educar, per conèixer-se i compartir. Cal tenir i dedicar temps a l’educació dels fills, a les relacions humanes. I finalment, demana que es tingui paciència que s’estableixin unes rutines que en el fons converteixin un dia diferent de l’altre.

Autoritat, lligams, compromís, temps i paciència. Paraules claus en l’educació.

Al final del diàleg, quan ha estat domesticada, la guineu explica el secret de tot plegat al Petit Príncep:

Tot el que és essencial, és invisible als ulls” i afegeix: “ És el temps que has perdut per la teva rosa, que l’ha feta important” I acaba: “Et fas sempre més responsable del que tu has domesticat

Temps i paciència són ben escassos avui en dia. Prioritzar el temps en la domesticació, en l’educació, en qui estimem; ser pacient, no tirar la tovallola, no cedir i confiar en els gestos, en les petites rutines són imprescindibles per a establir els lligams de què parla la guineu. Cal un compromís en l’educació dels nostres infants, cal un compromís en nosaltres mateixos. Cal el compromís de cadascú a “regar” i cuidar cada dia la nostra rosa. No és una garantia , però sí un bon camí.

8 comentaris:

Striper ha dit...

Jo crec que cal educar per que tinguin eines per ser feliços i potser a vegades pot pasar per metodes no feliços.

RY ha dit...

Cal ser coherents i l'educació són etapes. Dels 4 al 9 "i perquè?", dels 10 als 14 es reafirmen amb la confrontació, necessiten espai propi, dels 15 als 18 volen la independència i el seu referent ja no són els pares sinó els amics. Per això, cal educar en valors: el respecte, la llibertat, la tolerància, la responsabilitat, l'autonomia, l'esforç personal no s'aprenen només de 9h a 14h30. No es pot deixar en mans de l'escola el que es responsabilitat dels pares.

nur ha dit...

Un post preciós, Núria :)

No coneixia el llibre de Cardús que cites. El recomanaré a alguns pares que conec :)

Tot i que no sóc mare, amb el meu nebot vaig veient com n'és de difícil de caure en els paranys de la comoditat.

Gràcies per la recomanació.

XeXu ha dit...

Avui en dia la gent va molt atrafegada. Volen fills, perquè és una cosa que arriba un moment que es necessita, però no ens podem encarregar d'aquests fills perquè els dos pares treballem. Es busquen substitutius a l'educació, i sovint només són distraccions i no educació. Els nens es passen moltes hores allunyats dels seus pares, i si tenen la sort d'estar amb els avis encara, però si no, estan amb gent neutra que no té cap interès especial en aquest nen, i li ensenyarà unes coses que no són el que li caldria.

No hi ha substitutius pels pares. Cal que hi siguin, cal que el nen tingui temps per crear aquests vincles, i així serà domesticat. Com es torna un nen que veu més hores la seva Play Station que els seus pares? No pinta bé això, oi?

Els dofins ha dit...

Només amb compromís rigor i seriositat l'educació serà un fet.
Del grau de complicitat entre agents socials i educatius, en dependrà l'èxit dels lligams entre els que demà seran qui decideixin de la nostra societat, els infant i joves.

Cosme Garrell i Guiu ha dit...

Que bonic és ajudar a que la els infant creixin com petites persones sabies però més que sabies felices i que sapiguem fer feliços als altres

Cosme Garrell i Guiu ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
xoia ha dit...

Quan jo era petita hi havia una mena de cançó enfadosa que deia: "Hi havia una vegada un pare que tenia cinc fills i els volia lligar, però no tenia cordills i en va anar a comprar i quan tenia els cordills no tenia els fills i quan tenia els fills no tenia cordills, etc. etc.". El problema és que els pares tenen fills i no tenen les condicions necessàries per educar-los: ni temps ni ganes, i els sobreprotegeixen, els sobreocupen i els sobrecarreguen de joguines estúpides i capricis inútils. Fins i tot les gosses i les gates en saben més que les persones humanes: els cadells aprenen de ben petits que primer menja la mare i que mai no li poden pujar a cavall. Per poder créixer la mainada també necessita frustracions. Com diu el refrany: "La mare valenta fa la filla dolenta".