dissabte, 15 de març de 2008

Presoners de luxe



Presoners

Les fotos d'avui corresponen a importants campaments de presoners alemanys a la Gran Bretanya, durant la I Guerra Mundial: Donington Hall, Handforth; Eastcode,...

Són fetes amb l’autorització dels presoners. L’única condició que tenien els fotògrafs era no forçar situacions i només fotografiar les persones que ho autoritzessin.

Cuines

Aquesta selecció de fotos posa de manifest els aspectes més quotidians del dia a dia dels presoners.

Perol de sopa

Ens fan reflexionar en el contrast visible entre el tracte que van rebre aquests presoners alemanys en aquesta guerra i el que van oferir ells als seus presoners durant la II Guerra Mundial.


Panets amb panses

El tracte que van rebre els alemanys empresonats va ser tan luxós que els diaris de l’època se’n van fer escàndol. El 24 de febrer de 1915, al The New York Times, publicava un article amb el següent titular: Luxe per als presoners: els britànics es gasten 100.000 dòlars a Donington Hall per construir l’habitatge dels oficials alemanys.

Dormitori

Podeu accedir a la pàgina i llegir-ne l’article sencer (en anglès) clicant AQUÍ.


Conill domesticat


Sala de lectura


Espai d'esbarjo i de joc

9 comentaris:

Striper ha dit...

Crec que presones, enemics van rebre el tracte correcte, i que no hagues sigut aplicar en ells el tracrte que donaven als seus presoners per venjança.

Absent ha dit...

Núria, volia agraïr-te que tinguessis la paciencia de llegir-me, d'esciurem per fer-me entendre que el que escric no només es queda virtualment en un espai-temps inclassificable. I també volia transmetret el fet que les paraules que tu comprens com a sensibles i dolces, ho són només amb la meva intenció, sinó que tu com a lectora també li dones dolçor i emocions.

M'agrada el teu blog parles de moltes coses interessants que m'ajuden a aprendre. Segueix així!

RUSKIS ha dit...

Unes fotografies estupendes i el text que escrius realment interessant, no ho coixia jo tot aixó... Merci.

He ensenyat a utilitsar una miqueta l´ordenador a un amic meu, un senñor de 85 anys ple de vida que va viure unes situacións tremendes en camps de concentració, ara des de fa un any ja no ens veiem perqué el metge l´hi va deixar molt clar que ja no pot viatjar a Catalunya, ell viu a Mexic des que els seus pares es van exiliar el 36 i va passar unes peripecies, que... perdona que m´envoliqui tant, el que vull dir es que la teva entrada m´ha fet pensar amb ell i amb tot el que em va explicar. Amb el teu permis, crec que el fare entrar a n´el teu blog, tot i que no crec que s´ensurti de fer-te cap comentari...

Salut

nur ha dit...

Un interessant reportatge. I, com diu l'striper, jo també crec que no s'ha de pagar els enemics amb la mateixa moneda, tot i que segur que en tindríem moltes ganes.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

quin tracta mes diferent de ser els presoners a ser els carcelers, no van apendre res de res després, bon post Nurieta, petonets

Joan deu Peiroton ha dit...

Bon post, que provoca la reflexió, molt interessant!
Ben tractar els prisoners de guerra és un signe positiu, no tinc res en contra, ben al contrari! Bé, l'ideal seria que no hagués cap guerra doncs cap prisoner... Però el mon a que vivim no és l'ideal, clar. Una abraçada!!!!

Ferran ha dit...

Quan he llegit "24 de febrer de 2005" m'he espantat, pensava que n'havia passat alguna de grossa! :)

Ara seriosament, els pobres alemanys del segle XXI encara porten a les espatlles la càrrega del "seu" passat. Per sort son nous temps, i si més no a Europa no sembla que haguem de patir per reviure situacions com les del passat. Tan de bò enlloc!

Maria Jesús ha dit...

Interessant blog que analitza la història molt exhaustivament. La música és encisadora

RY ha dit...

Diferenciar els oficials de la tropa ja és de per si un tractament molt classista propi del exèrcit anglès, però entre la I i la II Guerra Mundial van canviar les regles de joc:D'una guerra de trinxeres on es liquidava a l'enemic i als amics, a cops de vent del gas letal, es va passar a bombardejar les reraguardes i molt especialment la població civil. Ja no eren exèrcits lluitant entre si sinó liquidant a la població enemiga i cal recordar que dels alamans presoners a Rússia no van tornar ni el vint per cent.