divendres, 7 de novembre del 2008

Si fossis terra, de Miquel Martí i Pol



Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d'una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l'entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.

Si fossis bosc estimaria l'ombra.

Només et tinc a tu. Covardament
t'invoco a plena nit amb les mateixes
paraules que temps ha. La lluna és groga
i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes
com un record de mi mateix i em cauen

dels dits a terra, lentament, les restes
del temps caduc que he viscut sense viure.




Ara és l'hora vermella dels guerrers.
Marca la cera nova amb dits lentíssims.
Estén-te a terra, acull-me.
Sense el teu foc cap foc no em vivifica.
Retorno a tu i els passos em ressonen
com si inventés camins per dins un claustre







16 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

Me l'he llegit i m'ha agradat, però no m'ha posat la pell de gallina. Saps què em passa amb la poesia? M'encanta escoltar-la, em quedo embadalid -no amb qualsevol cosa, naturalment- Però llegir-la... mmm... no, no em fa sentir el mateix.

Bon cap de setmana, Núria!

Carme Rosanas ha dit...

Jo, aquesta me la sé gairebé de mèmoria, tota no però un bon tros del començament. No és que m'ho hagi proposat.. és que l'he rellegit molts cops.

Ferran, jo a vegade s me la llegeixo jo mateixa en veu alta. No és el mateix. Té més força.

Striper ha dit...

Realment aquest home es un maestre expresant sentiments.

Jordi Casanovas ha dit...

No hi entenc massa però fa temps que en Martí i Pol em té captivat.

mai ha dit...

Preciós poema. Aquest no li coneixia i m'ha agradat molt.

Ferran Porta ha dit...

Carme m'has donat una idea; segurament així li trobaré la força que, simplement llegint-me'ls, se m'escapa...

zel ha dit...

Núria, ja ho saps, és el meu ídol particular, llegeixo d'ell tot i mil vegades... Gràcies per ser-hi, un petó!

res ha dit...

bon escrit
i bones fotos
salut!!

CCgestió - Gestió de confiança ha dit...

"La lluna és groga i em xucla el moll dels ossos."
És difícil comentar els sentiments tal i com, a vegades, els sents per dins. Un poema molt adient per acompanyar aquestes il·lustracions que hi poses.

Una abraçada

Què t'anava a dir ha dit...

Un missatge molt intens que arriba al moll de l'os.

civisliberum ha dit...

Marti i Pol el mes gran poeta català dels darrers segles.
Encisador.

Mikel ha dit...

a mi m'ha agrat molt la segona foto , genial!!

Anònim ha dit...

Avui fa 5 anys de la mort del poeta de Roda de Ter MIQUEL MARTÍ POL.
Aquesta poesia ens fa recordar-lo.
Imma

Laia ha dit...

M'encanta llegir-lo, i tornar-hi!!!!!

Anònim ha dit...

jo prefereixo la versió cantada per ramón muntaner encara que no sigui del tot Fidel al text

Núria ha dit...

Versió preciosa, és cert! Gràcies!