divendres, 12 de desembre de 2008

Treballar cansa

Pavese és un dels grans de la literatura europea de la primera meitat del segle XX i sobretot un magnífic poeta.
Cesare Pavese ha de ser llegit com els bons poetes, sense pressa, en silenci, assaborint cada paraula, cada vers, deixant penetrar el missatge del tema que en una primera etapa, a la qual correspon aquest poema, sovint en monòlegs interiors, verbalitza temes quotidians, records, relacions humanes, la mitificació de la infantesa, nostàlgia.
Treballar cansa, un bonic poema que el podeu escoltar en aquest vídeo excel·lent per la cadència de la veu de qui el recita i per l'adequació de la música d'Ennio Morricone.
Per si us atrau, us hi afegeixo la lletra.








Traversare una strada per scappare di casa
lo fa solo un ragazzo, ma quest‘uomo che gira
tutto il giorno le strade, non è più un ragazzo
e non scappa di casa.
Ci sono d‘estate
pomeriggi che fino le piazze son vuote, distese
sotto il sole che sta per calare, e quest‘uomo, che giunge
per un viale d‘inutili piante, si ferma.
Val la pena esser solo, per essere sempre più solo?
Solamente girarle, le piazze e le strade
sono vuote. Bisogna fermare una donna
e parlarle e deciderla a vivere insieme.
Altrimenti, uno parla da solo. È per questo che a volte
c‘è lo sbronzo notturno che attacca discorsi
e racconta i progetti di tutta la vita.
Non è certo attendendo nella piazza deserta
che s‘incontra qualcuno, ma chi gira le strade
si sofferma ogni tanto. Se fossero in due,
anche andando per strada, la casa sarebbe
dove c‘è quella donna e varrebbe la pena.
Nella notte la piazza ritorna deserta
e quest‘uomo, che passa, non vede le case
tra le inutili luci, non leva più gli occhi:
sente solo il selciato, che han fatto altri uomini
dalle mani indurite, come sono le sue.
Non è giusto restare sulla piazza deserta.
Ci sarà certamente quella donna per strada
che, pregata, vorrebbe dar mano alla casa.


Treballar cansa

Travessar un carrer i escapar-se de casa

ho fa només un nen, però aquest home que roda

tot el dia els carrers, ja no és pas un nen,

ni s’escapa de casa.

Hi ha sempre a l’estiu

migdiades on places i tot són ben buides, esteses

sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba

per camins de plantes inútils s’atura.

Val la pena estar sol, per a estar cada dia més sol?

Solament de rodar-hi, són buides les places

i els carrers. Caldria aturar una dona

i parlar-li, que et vulgui per viure plegats.

Altrament ve que hom parla sol. És per això que a vegades

hi ha el borratxo nocturn que inicia discursos

i explica els projectes de tota una vida.

No és pas esperant a la plaça deserta

que es pot trobar algú, però qui roda els carrers

de vegades s’atura. Si no estigués sol,

bo i marxant pels carrers, hi hauria la casa

on hi ha aquella dona i valdria la pena.

A la nit altre cop és deserta la plaça

i aquest home que passa no veu ja les cases

entre els llums tots inútils; els ulls ja no els alça:

sent només l’empedrat que han fet altres homes

amb les mans endurides, igual que les seves.

No és just de quedar-se a la plaça deserta.

Hi haurà ben segur al carrer aquella dona

que, pregada, voldria posar mà a la casa.


13 comentaris:

Striper ha dit...

No ho conexia m'agradat molt.

Ferran ha dit...

Wow!, un poema molt bonic, un muntatge francament genial.

roc s ha dit...

carai, m'ha encantat!! També en català.

Joana ha dit...

I escoltar-lo vora el foc aquests dies de fred. Com escalfa la poesia!
bon cap de setmana Núria!

civisliberum ha dit...

Fantastic poema, per reflexionar tot sol.

Josep ha dit...

Sublim

RY ha dit...

Un dels millors poetes del segle XX

Al caliu dels mots ha dit...

La cadència de la veu que tu comentes, les imatges en blanc i negre, el poema, la música... Una altra bona elecció. Gràcies per la traducció.

Josep Lluís ha dit...

No el coneixa, ha estat una bona proposta. Com totes les que ens fas.

mia ha dit...

La musica, el vídeo, la poesia… molt bé! Els italians tela, no?
Aquest idioma m’agrada moltísim per la poesia, l’opera...

Anònim ha dit...

Avui acabo de saber que sóc el teu blocaire invisible. Tot i que són dies de festa provaré de marejar una mica la perdiu com ens demanava el veí.

Pistas nº 1: no són un blocaire invisible desconegut del tot per a tu.

Anònim ha dit...

Pista nº 1:

No sóc un blocaire invisible del tot desconegut per tu.

Millor així, no?

Ester F. Matalí ha dit...

Núria, ho compartim a llibresperllegir.cat. Moltes gràcies!