diumenge, 15 de febrer de 2009

El pendís


Jo deia ahir:

ésser i sentir,

fortuna rara.

Per què la gent -rosec mesquí-

no se n'amara,

d'ésser i sentir?

I era per mi

goig pur. Mes ara,




per un pendís

rodoladís

jo faig ma via.

Un pas amunt i en llisco sis.

Si defallia,

per mon pendís

tan dret i llis

rodolaria.




Si em vull salvar,

bé cal pujar,

no mirar enrere.

Enlaire sols puc esguardar,

que en la vorera

l'herba es secà

i es revoltà

sa cabellera.



I els arbres són

d'un sol pregon

la immòbil presa;

tot el brancatge acota el front,

i gran feresa

dins mi es difon.

Sóc no sé on,

re no es palesa.



Res ni ningú

no se m'enduu.

La mà amorosa,

l'esguard serè i el pas segur,

la remorosa

parla d'algú

que al cor tan nu

fos venturosa,



tot, lentament,

sens frisament,

fuig de ma ruta.

Pel món tingués com el morent

l'ànima eixuta,

i aquell frement

deseiximent

que res no immuta!

Clementina Arderiu

L'alta llibertat (1920)



3 comentaris:

Carme ha dit...

Aquest poema no el coneixia. M'ha agradat molt. Gràcies Núria!

Valentí ha dit...

Aaaah! És de Clementina Arderiu. Fins al final no l'he reconegut...

Cal revindicar-la, com també cal fer-ho amb Rosa Leveroni, com a mínim.

Ho anirem fent, oi?

zel ha dit...

Clementina Arderiu, valga'm déu, feia temps que no li llegia res...preciós, gràcies bonica!