diumenge, 23 d’agost de 2009

Dóna'm la mà



Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.


Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.


Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit

3 comentaris:

Valentí ha dit...

Quina glopada d'aire fresc, oi?

Núr ha dit...

Preciós!

A més, molta casualitat: l'altre dia passejava per la xarxa buscant poemes d'amor en català i aquest és un dels que vaig trobar! :)

Mercè ha dit...

M'encanta... M'ha agradat poder rellegir-lo una vegada més.
Una abraçada.