Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant se val.
Aquelles dues flores no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.
“Morirem aviat, lluny de la planta,-
Elles deuen pensar-.
Mes ara nostre brill el poeta encanta,
i això mai morirà.
1898
Visions i cants, Joan Maragall
4 comentaris:
De vegades as mes petites del cami esta la bellesa mes gran.
Estic amb l'Stripper, en allò menut hi ha tanta senzilla bellesa...
Un poema molt bonic. Gràcies per a les fotos també, són preciosos.
Gràcies, Núria; ets molt amable.
Un poema molt dolcet per a una mirada naïf
Una abraçada
Salut i terra
Publica un comentari a l'entrada