dissabte, 7 de novembre de 2009

Cançó del dia inútil


Aquest dia que fina, que fina,

lentament, com al llàntia en el vas,

no em portà l’alegria divina,

ni de mi no féu mica de cas.


Em deixà dins la cambra pregona

com un fòtil inútil i vell,

entre els mobles que fan la rodona

i les mosques que em busquen la pell.


No tingué ni la minsa sorpresa

d’una pluja o d’un vent displicent;

no mogué la cortina malmesa

ni en el sol no posà entelament.



Fou només la fonda llossada

a les coses que em bullen a dins

i un cruixir de vianda cremada

i una olor de ferments i de vins.


Com el dia que fina, que fina,

no en voldria cap més a mon pas;

si en mon cor no posà cap espina,

féu ma sang una mica de glaç.

Clementina Arderiu


4 comentaris:

Manel ha dit...

....Tènuement mon cant declina:
els mots son tendres i perfets;
mes, febre viva, tu no hi ets,
tu ja no hi ets, joia divina.
La blava coma ponentina
escondí el flam etern del sol;
mes fins que venci el negre dol
un llarg reflex ens il.lumina.
No per morir, joia divina:
sota l'or tímid d'un estel
jo esperaré el retorn fidel
del cant roent que ara declina.

(Estances, Carles Riba)

Striper ha dit...

Senzillament maravellos.

Miquel Casellas ha dit...

en dos paraules. Fant àstic

Manel ha dit...

No; no ens coneixem. A través d'una finestra, poèticament oberta, potser vents tramuntanes sense núvols, vaig accedir a casa teva sense permís, però atret per aquests nets versos de l'amor de Carles Riba, la gran poetessa Clementina Arderiu, en vaig atrevir a deixar el meu mot.

“....
No me'l digueu, Amic, el mot no dit:
guaitant de vostres ulls per les clivelles,
deixeu-me'l recercar dins vostre pit,
tal com dins ell lenta amistat l'ha escrit.....

(El Mot de Clementina Arderiu)