Després de Tot Sants... Nadal?

Passat Tot Sants, sembla que les nostres viles i les ciutats hagin de començar a engalanar-se per les festes de Nadal.

No tardarem gaires dies a veure els carrers, els aparadors de les botigues, els anuncis de la tele,... animant-nos a ser generoros amb els regals, a tirar la casa per la finestra i a menjar més del compte.

Ens animaran a estar contents, amb llums i músiques repetitives que tot i ser boniques i típiques per reiteratives es convertiran en pesades i avorrides.
Ens oferiran felicitat per als petits de la casa amb joguines innovadores, que amb molta sort duraran uns mesos si és que s’hi arriben a estrenar. Joguines de coloraines, amb sons i tecnologia i amb poca incentivació de creació i imaginació.

Ens temptaran amb torrons, caves,... i anuncis de taules ben parades, decorades i plenes de menges exquisides. Els anuncis de vins i licors substituiran per uns dies els d’aigua i de llet; i els de polvorons i bombons, als de cereals que ajuden a mantenir la línia i als iogurts descremats.

Ens convidaran a recordar, a sentir, a enyorar, a voler ser més feliços... per una via que haurà de passar pel consum.

Per això, quan m’han convidat a visitar aquesta pàgina on surt la paraula “Christmas” ja he començat a tremolar, a rondinar,...

I en canvi, un cop hi he accedit,... m’ha seduït el seu contingut: Us recomano que la visiteu:

- Estic segura que tindreu una sorpresa- http://www.isitchristmas.com/

Un punt d'humor genial

Digueu-me agosarada...

Els nostres centres escolars,... han incorporat les noves tecnologies a les aules?

Si l’alumnat viu envoltat de mòbils, internet, jocs virtuals i blocs,... ¿els motiva estudiar fent ús exclusivament de llibres, llibretes i bolígrafs semblants als que s’utilitzaven el segle passat?

Incorporar les noves tecnologies a les aules ens permet transformar la manera d’ensenyar i incentivar l’interès per aprendre. Gràcies a les tecnologies avançades es poden introduir a les aules múltiples formes d’aprenentatge, entre les quals, després de les pantalles tàctils i dels projectors, internet és la més coneguda pel que comporta d’informació actualitzada, d’imatge, de moviment, d’interacció i d’experimentació.

Potser em considerareu agosarada, però... ¿què passaria si en comptes de considerar que els mòbils són uns enemics escolars en potència, els convertíssim en aliats, en eines que permeten mantenir el contacte entre professorat i alumnat més enllà de les parets de l’escola, i convertir-los en suports de transmissió d’informació, de coneixements que poden ser ampliats, a la tornada, a l’aula?

I més fort encara,... ¿pot ser que una part, i dic una part!, del fracàs escolar dels nostre alumnat es degui al desencaix tan important que encara hi ha entre la manera d’ensenyar a les aules i la interactivitat quotidiana que l'envolta?

Avui... quin regal escolliries?

Diuen que els petits regals mantenen les grans amistats.
I què és un petit regal?...

Un somriure?

Una abraçada en el moment adequat?

Un petó dolç a la galta en un dia especial?

Una música?

Una capsa de bombons?

Una flor?

I tu,... quin escolliries?

Cites sobre l'art de llegir i escriure...

Si no es troba plaer llegint un llibre, és inútil llegir-lo ni que sigui una vegada. Aquest és potser el millor criteri elemental per saber què és literatura i què no ho és. (Òscar Wilde)

Un infant no sent gaire curiositat per perfeccionar l’instrument amb el qual el turmenten; però feu que aquest instrument serveixi per als seus plaers i ben aviat, s’hi aplicarà a pesar vostre. (Jean-Jacques Rousseau)

He après tant sobre escriptura dels pintors com del escriptors mateixos (...) Resulta obvi que s’apren dels compositors pel que a a l’harmonia i el contrapunt (Ernest Hemingway)

Modest Cuixart, pintor d'excel·lència, ciutadà de la quotidianitat

Aquest 2 de novembre, Modest Cuixart, Creu de sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i un dels fundadors del grup Dau al Set juntament amb Antoni Tàpies, Joan Brossa, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i Joan Puig, hauria complert 82 anys. Cuixart, elegant, amb una barbeta d’un blanc impecable i perfectament retallada, ha estat un dels personatges emblemàtics de Palafrugell i com diu l’alcalde de Palafrugell, Lluís Medir, «un ciutadà de la nostra més absoluta quotidianitat, en el sentit més ampli de la paraula, ja que passejava pels carrers de Palafrugell, freqüentava els seus locals i departia amb els seus veïns, sempre amb una conversa senzilla». Vestit de conjunt, elegant, i amb abric de doble botonadura, els nostre pintor es feia acompanyar, els darrers anys, d’un bastó de tall distingit.

Cuixart que pertanyia, tal com diu la crítica d’art M Lluïsa Borràs, a “la tercera gran onada creativa de Catalunya, l'anomenada segona avantguarda, en els anys més difícils de la postguerra, quan els creadors havien de ser homes i dones d'una gran voluntat davant la incomprensió generalitzada”, ens deixa el regal d’una impressionant obra plàstica.

El valor de les paraules (fragment)

Paraules. Hi ha moments que les paraules ens penetren a l’ànima i no ens permeten ser mai, mai més, la mateixa persona.

Hi ha paraules cruels, que omplen de dolor i de tristesa fins que el cor, ple de solitud, es dol i plora. Plora per tot el que s’ha perdut, per tot el que les paraules es poden endur amb una força que sovint s’ignora.

Paraules. Hi ha instants que les paraules ens penetren al cor i amb la calidesa d’un sol d’hivern se’ns endinsen a l’ànima i no ens permeten mai, mai més, ser la mateixa persona.

Hi ha paraules dolces, d’amistat i d’amor que ens amanyaguen amb subtilesa el cor, que alegre, somriu i ancora a la part més profunda, més íntima i secreta.

Paraules tristes, paraules dolces, paraules ingrates o vanes, paraules d’estima o d’amor,… Tots sabem quines escolliríem... O no?

La Traviata (Verdi) i Die Zauberflöte (Mozart): un petit plaer per a petits i grans

La Traviata



Die Zauberflöte

Un ambient d'abans, avui: la carbonera

Ahir era l’últim dia que cremava la carbonera de St. Climent de Peralta. Avui ja l’obriran per treure-li el carbó.

De fet, aquest any no hi ha hagut només una carbonera, n’hi ha dues. Una, feta pels carboners de la zona i una altra, feta per uns carboners que han vingut de la Catalunya nord. Dues carboneres de construcció diferent i que avui, quan s’obrin i es tregui el carbó, se sabrà quina n’ha produït més i millor. Les tècniques de les dues carboneres varia sobretot en l’ordre que es posa la llenya. Una posa primer la llenya petita i al damunt la grossa; l’altra, a la inversa. Un cop apilada la llenya, es tapa amb bruc, el sotabosc que abunda a les Gavarres. I es clou amb terra treta de l’entorn que tapa tota la carbonera menys l’ull, que, a la part més alta de la carbonera, és per on s’encén i es manté durant la cuita. Per accedir a l’ull es construeix una escala de troncs i pedres. Enfilar-se per l’escala i contemplar l’ull és garantia de contemplar un espectacle únic de foc i de fum.

Un espectacle que s’incrementa amb l’ambient de la gent que s’hi desplaça per veure-la, i que acollida pel bosc de l’entorn i pel caliu s’hi queda, en unes taules que espontàniament es preparen, a menjar carn, cargols,... el que hom porta.
Un ambient d’abans, avui.

Amb la tardor... l'esmolet

Ha arribat la fred de tardor. La primera fred que ens arrauleix i ens obliga a abrigar-nos, engegar la calefacció o, al capvespre, encendre el foc a la llar. La vivor de l’estiu deixa pas, lentament, al recolliment i a la pau del silenci tardoral. A la natura, les catifes de les fulles caigudes; l’olor de fusta humida i de bolets; els camps llaurats a punt de la sembra. A la ciutat, l’olor de les castanyes i els moniatos torrats i als pobles, empès per la primera tramuntanada, l’arribada de l’esmolet.

El so de la flauta de Pan, de plàstic, un so llarg i penetrant, que caracteritza el pas de l’esmolet pels carrers, amb l’arribada de les primeres freds, ha anat desapareixent.

Pensar en l’esmolet és com evocar instants de la infantesa, època en què saber de l’arribada de la seva arribada era sinònim d’abandonar deures, contes, joguines i córrer cap a la finestra per contemplar, envoltat de tramuntana i de fred, un ésser que, amb abric i gorra, passava lentament pel carrer, a peu, en una mà una bicicleta i a l’altra un estri que semblava de joguina, però que desprenia un so escalonat, a mesura que era desplaçat pels llavis.

Al carrer, l’esmolet es parava davant de les cases i esperava una estona perquè, empesos pel reclam del so, sortissin homes i dones, amb ganivets i tisores per esmolar. Quan l’esmolet marxava, el carrer quedava buit de gent i ple de tramuntana. D’esma, em quedava embadalida contemplant les quatre fulles seques que enmig del carrer feien una rotllana, feien, com en diem a l’Empordà, una sardana.

Amb els anys, els esmolets han anat desapareixent, poder-ne sentir algun ha esdevingut un luxe, l’evocació romàntica d’un ofici que desapareix engolit per la modernitat i pel consumisme.

La tornada

I ha arribat el dilluns. I amb el dilluns torna la quotidianitat: llevar-se d’hora, anar a treballar, tornar a casa… Però aquest dilluns, és diferent, com també ho ha estat el cap de setmana. El divendres al migdia, a l’aeroport de Barcelona, ens reuníem quinze persones que treballem en una feina semblant en municipis diferents. Una dels quinze havia organitzat el viatge, de manera que enmig de l’aeroport, esperant l’hora de facturar les maletes, miràvem encuriosits les pantalles que avisaven de les properes sortides per poder endevinar quin destí era el nostre: potser era Hèlsinki, Liubliana,... no, finalment... el nostre destí va ser Verona. El migdia érem a Barcelona i a la tarda ja érem a Verona. (Em sembla que ni jo ni vosaltres ho vam endevinar!)

Per als qui no coneguin Verona, explicar-vos que la part més cèntrica de la ciutat és molt bonica i tranquil·la, que té una arena on hi ha ubicat l’escenari més gran del món, que els palauets, carrers i places conviden a passejar i prendre un vinet acompanyat de calamars o qualsevol altra fotesa a la qual les vinateries conviden i que el més turístic és el balco de la casa de la Julietta i potser un pastís deliciós d’ametlla i avellana que se’n diu “Romeo”.

Des de Verona, en una hora, amb tren, el dissabte vam anar a Venècia. De Venècia no cal que us en faci cinc cèntims: qui no hi ha estat, n’ha sentit a parlar.

I del menjar, què us puc dir, doncs que a Verona com a molts punts d’Itàlia, el menjar és deliciós: el formatge pecorino, el parmesà, el paté de carxofes i ametlles, les pizzes de mil gustos i la pasta cuita al punt i boníssima amb oli de tòfones.

Un menjar acompanyat d’un bon vi negre, cabernet italià, amb cos i amb aquell punt de picant que pessigolleja el nas.

Bona companyia i bona cultura, menjar i beure, tots sumats han donat de resultat un cap de setmana altament divertit i enriquidor, tant que... ja tenim data pel viatge de l’any que ve. On anirem? Qui ho sap? És massa aviat. D’aquí a un any, aproximadament, ho sabrem.

Viatge sorpresa

Me’n vaig de viatge “low cost” fins diumenge. On? No ho sé. Sembla impossible, oi? Doncs, no! Una amiga ha agafat uns quants bitllets cap a ¿??, i som una colla que no sabem cap a on ens porta. Anem junts, això sí. Però no sabem si on anem … hi farà fred, si hi farà calor… bé calor no, perquè no ens movem d’Europa, això sí que ho sabem. Zona euro, també. I que no és capital, i hi ha un riu.

Amb aquestes pistes ja em direu… On seré aquests tres dies… qui sap? ... Esperem que el pilot tingui més pistes... Fins dilluns !!

Eye in the Sky, Alan Parsons Project

Una mica de música... fins diumenge!

Senzillament, correcte

Cultura? Educació? Qui no ho distingeix?

No crec que calguin gaires paraules per dir que NO ENTENC com encara hi ha polítics ( i m'imagino que no polítics - tot i que aquests no tenen culpa) que no entenguin que existeix alguna cosa més que la cultura, que també existeix l'EDUCACIÓ. I que cultura i educació tot i que són germanes, no són la mateixa cosa. No és el mateix que una persona tingui cultura a què tingui educació i sinó penseu-hi i segur que coneixeu persones educades amb pocs coneixements culturals i persones molt cultes i molt mal educades.

La Fageda d'en Jordà, a la tardor és una bellesa

LA FAGEDA D'EN JORDÀ

Saps on és la fageda d'en Jordà ?

Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,

trobaràs un indret verd i pregon

com mai més n'hagis trobat al món:

un verd com d'aigua endins, pregon i clar;

el verd de la fageda d'en Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc,

comença a caminar-hi poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud

s'atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot el món

en el silenci d'aquell lloc pregon,

i no pensa en sortir o hi pensa en va:

és pres de la fageda d'en Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Joan Maragall

Sta Teresa i els nostres somnis

Avui és Sta. Teresa. Conta la tradició, tot i que poca gent ho recorda, que aquesta santa, era considerada, per bona part de les nostres besàvies, l’advocada dels somnis.

Per això, les besàvies i rebesàvies demanaven en aquesta santa que els donés somnis bons, entenent per bons els somnis desitjats. Per mitjà dels somnis, pretenien saber tot allò que els encuriosia de les altres persones, des dels pensaments a les accions futures.

Expliquen els llibres que les besàvies que volien somiar molt posaven una castanya borda sota el coixí o bé les sabates al capçal del llit i que, per afavorir els somnis, menjaven, sobretot, enciam, olives i pinyons. Creien que segons el dia de la setmana el somni era més o menys creïble o podia tenir més o menys efectes.

La lluna també influïa en els somnis i quant més avançada era la fase lunar, millors i més clars eren. Així mateix, la fase augural durava tres o quatre dies, i passats aquests, perdien l’efecte. Per recordar-los calia menjar una engruna de pa, just al moment de llevar-se i si es recordaven, de tots, els més certs eren els que s’havien tingut de matinada.

No sé si somieu molt o poc, però en qualsevol cas, ara és època de castanyes, avui és Sta. Teresa i la lluna comença a créixer.

Rambo-caçadors

Al voltants del 12 d’octubre, diria que coincidint amb aquesta data tant poc grata, s’obre el “permís” de cacera “menor” i d’algunes altres. Tot i que no m’ha agradat mai la cacera, fins aquí res a dir.

De caçadors n’hi ha de tota mena, els respectuosos i els que no respecten res. Amb els caçadors respectuosos, cap problema. Però permeteu-me que us descrigui el “manual” dels altres, dels mal caçadors.

Per ser un mal caçador:

a) Cal anar amb un cotxe quatre per quatre amb una gàbia per portar el gossos ben apilonats i, indispensable, deixar-lo mal aparcat, privant la meitat del pas d’un camí.

b) Cal anar amb un vestit de camuflatge forces especials, d’aquells verd-gris-marró i a poder ser amb botes i gorra incloses.

c) Cal portar força gossos, bruts i mal alimentats, i preveure que en cas que no rendeixin es deixaran abandonats enmig del camp.

d) Cal anar ben armat, amb més d’una escopeta i si pot ser, provar-la aquí i allà, encara que no hi hagi cap bestiola que bellugui.

e) Cal apuntar i disparar a qualsevol cosa que es mogui, per si de cas. No importa si és au, conill, o... qui sap (no voldria ser-hi a prop). Ja es comprovarà a posteriori a què o a qui s’ha disparat.

f) Cal anar per camins de cases i de masos i apropar-s’hi al màxim. Cal tenir present que hi ha animalons que aprofiten el sopluig dels boscos propers als habitatges per intentar salvar-se de la caça. I, és clar, cal no deixar-los-ho passar. Per això, encara que la legislació ho prohibeixi, caldrà fer el despistat, apropar-s’hi i de seguida que es pugui: pam, pam! Un bon tret i al sac.

g) Cal ser mal parlat i en cas que algú us cridi l’atenció, cal renegar, amenaçar i demostrar que aneu armats.

Exagerada? Us asseguro que no. El que he descrit ho he viscut. Visc en una casa envoltada de bosc i quan arriben aquestes dates el despertador són els trets de la matinada a tocar la casa. I sortir a la finestra o a l’exterior pot evidenciar un risc o un panorama patètic.
Evidentment no parlo de les persones que fan de la caça un esport digne. No critico els caçadors, critico els “rambo-caçadors”, amb perdó per a Rambo.

Un dia de tardor a Romanyà

Avui ha fet un bonic dia de tardor. La dolçor del sol s’ha barrejat amb la bonior de la natura. Dinar a la masia Mas Salvador. Una bonica masia catalana, la part més antiga de la qual és del S. XVII i la més moderna, del S. XIX. Una masia molt ben conservada, encara envoltada dels murs de pedra, amb un pou amb tota la canalització necessària per fer arribar l’aigua al bassi per abeurar els cavalls.
A l’interior, encara es conserva l’estructura antiga, ampla entrada per a carros, sostres encanyissats, cuina amb marbres de pedra, sostres alts, habitacions immenses de parets gruixudes. Una preciositat envoltada de la bellesa de les Gavarres.

Hem dinat al pati. A recer. Cap un centenar de persones, no totes conegudes, però amb un ambient d’envejar. Bon menjar i bon beure. I bona música. Rialles de grans i de petits que barrejades amb els cants i les converses animades i variades s’han escampat camps enllà fins ben entrada la tarda.