Amb clau d'humor...

Tot i que ara per ara sembla una broma... qui sap si és la bestreta d’un inquietant futur... hahahaha....

·       Ring, ring...

·       Pizzeria Google, bona nit, digui.

·       Pizzeria... què?

·       Pizzeria Google, senyor. Quina és la comanda?

·       Però,... no és la Pizzeria La Mamma?

·       Era, senyor, era...! Google ha comprat la pizzeria i ara el servei és més complet.

·       Ah, d’acord! Pren nota de la meva comanda, doncs?

·       I tant! El senyor vol el de sempre?

·       El de sempre? Que em coneix?

·       Tenim un identificador de trucades i d’acord al seu número de telèfon sabem que les últimes 53 vegades que ha trucat ha demanat una pizza mixta de quatre formatges i calabresa i una cervesa ben freda.

·       Carai, no me n’havia adonat! Sí, sí,... vull el mateix.

·       Senyor, li puc fer un suggeriment?

·       I tant! Que tenen una pizza nova en el menú?

·       No. No senyor. El nostre menú és molt complet, però voldria suggerir-li la pizza de ricotta i ruca i una ampolla d’aigua de baixa mineralització.

·       Ricotta, ruca? Aigua de mineralització baixa? S’ha tornat boig? Odio aquestes coses!

·       Senyor, són bones per a la salut. A més el seu colesterol és massa alt.

·       I com ho sap vostè?

.     Senyor, la nostra empresa té la base de dades més grossa del planeta. Hem creuat la seva trucada i tenim la informació del laboratori on li fan les proves.

·       Carai amb la base de dades! No vull pizza suau, ni amanida, ni res... per això em medico i menjo el que em ve de gust... Assabentat?

·       Senyor, ho sento, però crec que darrerament no es pren la medicina...

·       Ah, sí? I com carai ho sap? És que m’està mirant tot el sant dia?

·       No! Què va! És que tenim la base de dades de totes les farmàcies de la ciutat. L’última vegada que va comprar el medicament és fa tres mesos. I la capsa té 30 pastilles.

·       Coi! És cert! I com ho sap això, també?

·       Per la seva targeta de crèdit.

·       Quèeeee?

·       Sí, vostè té el costum de comprar els medicaments en una farmàcia que fa descompte si es paga amb targeta de crèdit del banc Bang bang. Tenim la base de dades de les seves despeses amb targeta. Fa tres mesos que no ha comprat res allà, però sí que compra en altres botigues, cosa que demostra que no ha perdut la targeta.

·       Ah, sí? I no puc pagar en efectiu a la farmàcia? Eh! A veure què hi diu ara...

·       No és probable, senyor. Vostè només paga en efectiu 200 euros setmanals a la netejadora i tota la resta la paga amb targeta.

·       I com ho sabeu quant guanya la meva netejadora?

·       Perquè li paga la Seguretat social, no?

·       Vés-te’n a fer punyetes!

·       Com vulgui. Ho sento senyor, però és que a la meva pantalla hi apareix tot i la meva obligació és ajudar-lo. Hauria de tornar a programar una consulta al metge i portar-li els resultats de la darrera analítica.

·       Miri, guapo, n’estic fins als... de vostè, dels ordinadors, de les bases de dades , d’internet, del Google, facebook,... de la manca de privacitat, d’aquest país...

·       Senyor,... no es posi nerviós.

·       Calli. Demà mateix me’n vaig a qualsevol racó del món que no tingui internet, ordinadors, ni telèfons...

·       Entenc senyor...

·       L’última vegada que faré servir la targeta serà per pagar un bitllet d’avió per anar-me’n a l’altra punta de món.

·       D’acord, senyor.

·       Cancel·li la meva pizza

·       Sí, senyor. Ja està... cancel·lada... Em permet un darrer comentari...

·       I ara què carai vol...

·       Només avisar-lo que té el passaport caducat...

Acudit rebut per internet

Alguna cosa més que guerres...

No sé quin dels dos vídeos impressiona més, però tots dos transmeten missatges de fortalesa i coratge. Mireu-los.

El primer vídeo ens mostra un noi cec, amb Síndrome de Down, tocant Campanella de Paganini... una música bella tocada amb una precisió quasi màgica...


El segon vídeo, el missatge d'un noi israelí adreçat a la gent iraniana i a la israeliana, i no només a aquesta, sinó a tot el món. 

El missatge és clar:
Sóc una persona normal i no tinc res contra els iranians, i estic segur que els iranians no tenen res contra la gent israeliana. Ni uns, ni els altres ens coneixem...
Aleshores... quin sentit té la guerra... qui provoca les guerres...? Escolteu-lo... segur que em deixo part del missatge... 

Es pot dir més clar?

Josep Maria Gay és professor titular d'Economia Financera i Comptabilitat a la Universitat de Barcelona i professor de l'Escola d'Administració d'Empreses EAE.

 Tot i que el segon vídeo ja té quasi un any,... el Sr. Gay ens parla de com està l'economia a espanya... i no ho pot explicar més clar...

Hi estareu d'acord o no... però clar, clar... ho és!

I

Salvem les nostres tradicions: La castanyada

 Fantasmes i bruixes, esquelets i carbasses, negre i taronja, personatges ficticis sortits de països forans s'escampen pels carrers de les nostres viles.
Ens allunyen de les nostres tradicions, alegres i, fins fa ben poc, arrelades a molts pobles i viles.
La globalització o la necessitat de demostrar que anem de guais i que som capaços de copiar idees desvinculades, ens porten últimament a deixar la castanyera, sola, avorrida, en un racó de les nostres places i patis o amb molta sort, veure-la esquivar els cops d'escombra, els barrets punxeguts o les màscares insolents que alguns petits i grans passegen per jardins i carrers del poble.
Mentrestant, però, sinuosa, l'olor de castanyes cuites, s'escampa.

MARRAMEU TORRA CASTANYES

Marrameu torra castanyes
a la voreta del foc;
ja n'hi peta una als morros,
ja en tenim Marrameu mort.

Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.

Marrameu i Marrameua,
s'embolica amb un llençol!
feia veure que era un home
i era una fulla de col.

Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.

Marrameu ja no s'enfila
per terrats ni per balcons,
que té una gateta a casa
que li cus tots els mitjons.

Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.

 

Quina façana!

I ens quedarem sense fer res?

Sabíeu que en època de Felip V les famílies posaven una moneda de Felip V a la porta de la comuna -actual vàter- i la clavaven cap per avall com a protesta?

Wert diu que vol espanyolitzar els alumnes catalans....  

Podeu llegir la informació en els mitjans de comunicació

Pitjor que el 1712? (- 20 de febrer - Madrid: Es dicten instruccions secretes al corregidors del territori català: Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.)

 I no el posarem cap per avall?

És el mínim gest que es pot fer de protesta mentre decidim la resta de mobilitzacions.

WERT - TREW

I per a qui vulgui llegir més atacs contra la llengua catalana, especialment en l'ensenyament... que cliqui aquí i llegeixi...

La Sílvia en el Fraternal, a Palafrugell

Hi ha un munt de vídeos, de gravacions, de la Sílvia, la nova dea de la cançó. No deixa de sorprendre'm, però, que en un món on l'espontaneïtat, la quotidinitat pesen poc, la Sílvia, amb el seu pare, ens cantin dins del marc d'un dels llocs més emblemàtics de Palafrugell: el Casino Fraternal. 

El contrast de les veus i les pells treballades dels palafrugellencs que s'ajunten cada tarda per jugar a la botifarra, a la brisca o a escacs, i de la pell delicada i la puresa de la veu de la Sílvia, em fan posar la pell de gallina. 

La tecnologia, a l'Edat Mitjana, també feia patir... i sinó mireu aquest monjo quins problemes que té amb l'Ajuda d'escriptori...

Bellesa en macro

Si la natura ja ens transmet sensacions i bellesa..., quan la veiem ampliada, detallada des d'una perspectiva sensible, encara és més emocionant. 

Aquest vídeo és una petita joia del que no veiem de la natura i que existeix al nostre voltant.

Protestes amb força...

Llegia en el diari ARA:

 cues-peatges-no_vull_pagar_ARAIMA20120501_0089_10.jpg

L 'animadversió contra els peatges a Catalunya sembla més significativa que en èpoques anteriors, sobretot des que hi ha la possibilitat que el govern espanyol rescati les deficitàries autopistes radials de Madrid a base d'allargar les concessions de les vies de pagament catalanes i del País Valencià.  

(16 d'abril de 2012)

Com a conseqüència..., milers de catalans, ahir,  van protagonitzar una campanya popular d'impagament de les autopistes.  En arribar als peatges, els conductors tocaven el clàxon i manifestaven que no volien pagar.  Inicialment els operaris d'Acesa feien fotos de les matrícules dels vehicles, però el colapsament i la magnitud els van portar a desistir i es van limitar a recollir els tiquets i a obrir la barrera.

El Punt avui ens explica que  a les dues del migdia d'ahir, Abertis deia registrar 2500 casos d'impagament en els catorze peatges  on s'havia convocat la protesta. 

Ben segur que el balanç del dia va ser de molts més conductors que es van sumar a la campanya. 

Una campanya, els organitzadors de la qual han manifestat que la mantindran activa i que ja han tornat a convocar els conductors el dia 20 de maig.

I tot això....

Doncs, amb un munt de diferències, però també amb semblances....  em recorda...

la Vaga delsTramvies de l'1 de març de 1951. Una revolta popular en què una espontània i massiva multitud de barcelonins, usuaris de tramvia, va decidir de fer els trajectes a peu i deixar d’utilitzar els tramvies. 

La causa era que el govern espanyol havia decidit d’augmentar, a Barcelona, el bitllet del tramvia de 50 a 70 cèntims, mentre que, en canvi, a Madrid el congelava a 40 cèntims.

Trobareu més informació a: 

http://nuriaupi.blogspot.com.es/2008/03/1-de-mar-de-1951-la-vaga-dels-tramvies.html

 Ja ho veieu..., amb variacions... la història es repeteix... una i altra vegada...

Les flors i la fotografia... dues passions...

Les flors, la fotografia, i més si és macro, són la meva passió.  

Enamorada de la seva delicadesa, sensualitat, colors i formes... les flors em transmeten alegria, sorpresa,  bellesa i un regitzell de sensacions més, sempre agradables.

La fotografia és l'element màgic que em permet eternitzar-les i compartir-les amb les persones que no els deixen indiferents.

Les que veieu avui són d'aquest cap de setmana passat, del meu primer dia utilitzant un bon objectiu de macro.

Apassionant!

I si voleu gaudir de més imatges de flors - aquestes no són meves, amb música...  cliqueu el vídeo i relaxeu-vos...

Fa uns dies, en referència a uns vídeos que havia penjat en el bloc, la Susanna, em va comentar que li recordaven un altre vídeo interessant que em recomanava.... I és cert... Quina és la relació dels números amb la natura? Mireu el vídeo... A part del contingut té unes imatges i una música precioses.

Una manera curiosa i interessant d'explicar-nos els orígens de la crisi i de vendre un llibre...

I la gent jove... i no tant jove... que està al dia... s'ha engrescat a comprar-lo....

Pinta un somriure... podràs travessar fronteres i fangs

Posen preu a tot, diuen que el dia és a prop
El dia en que podràs comprar l'amor a preu de pomes i de flors

Mentrestant esperant l'inevitable final
Viure en bombolles de cristall
Ningú s'atrevirà a trencar

Si això ho vols canviar punys de mans faràs
Podràs travessar fronteres i fangs
I si busques dins teu no t'aturaran...

Potser estàs d'acord amb el que veus i el que no
Però si vols inventar colors tu i jo podem pintar-ho tot

Si el que vols és pintar girat cap per avall
Fes servir els teus cabells com un nou pinzell
Pinta un somriure al sol, que ho vegi tothom

Si vols canviar el guió suca la ploma tu mateix
Escriu el que volies que passés
I llença-ho a la bústia del present

Si tot ho vols canviar, punys de mans faràs
Podràs travessar fronteres i fang
Pinta un somriure al sol, que ho vegi tothom

Tanco els ulls i veig la llum del sol
No tinc temps de despedir-me de tu
Obro els ulls i sé que estàs somiant
I sé que el somni també pot ser veritat.

Dijous passat: La processó de Verges

El dijous passat, Setmana Santa, com molts anys, vaig anar a Verges, el meu poble de naixement, a veure la Processó i la Dansa de la Mort.

La nit va ser excel·lent, sense pluja, sense vent, sense fred,... ens van permetre gaudir de l’ambientació i de les escenificacions que ens transportaven segles enllà.

Ah!, i intentar immortalitzar alguns moments amb la càmera... tot un plaer!

Josep Guardiola

Avui ha mort el cantant Josep Guardiola. El que podria explicar d’ell és el que apareix als diaris i a les notícies. Que va tenir èxit especialment els anys 50 i 60, que cantava en català cançons americanes; també en castellà. I que va ser l’autor del primer himne de l’Espanyol.

Però tot això, per mi, és secundari.

No obstant, sentir el seu nom em retorna en un no res a la infantesa, quan tenia cinc o sis anys i a casa hi havia un disc que tenia només dues cançons, una a cada banda, Dí papa i l’altra, El mundo.

No sé com ni quan va arribar aquell disc a casa, però sí que recordo el primer dia que la mare el posà i amb un somriure esplèndid em digué: mira aquesta nena que bé que canta,...

Intueixo que al darrera hi havia la il·lusió que en sàpigues igual, expectativa que va resultar totalment fallida.

Tot i això, la veu profunda d’en Josep Guardiola i dolça, tant la d’ell com la de la nena, em van atreure tant que no em cansava d’escoltar una cançó i l’altra. Recordo que en aquells anys, també sortien a la tele, la família Telerín, i els Chirripitifláuticos.

Aquestes cançons i la veu entranyable de Guardiola aniran sempre lligades a hores plàcides de la infantesa, a la llar familiar.

Fotos curioses del nostre entorn

En el meu anar i venir per poblets de la comarca, de tant en tant, em trobo amb curiositats com les que hi ha tot seguit.

Una casa moderna dins d’una d’antiga... i que es descobreix mirant per la finestra, rètols que ens recorden el passat dels pobles... en català, tot i que amb faltes, i com en moltes viles, noms de carrers ben curiosos...

Aquí en tenim una mostra:

Es fon el dia...

Es fon el dia, com la neu blanca i delicada que ahir va abrigar terres i cases. A la cuina... la llenya crepita, m'acompanya en un so pausat, dolç, que s'adiu i contrasta amb la impetuositat del vent al jardí.

A fora, la remor dels pins - i tot just fa un instant,...., les campanades....-, dibuixen un paisatge d'hivern a poble.

Els hiverns, als pobles, són pausats, tranquils, provoquen una sonsònia semblant a la de l'infant que endormiscat al bressol escola amatent les passes segures de la mare.
Quina pau!, I quin silenci mesurat!...

Per uns instants és com si l'atemporalitat s'hagués establert a casa.

El fum de la llar enfila xemeneia amunt. S'apressa, es torça i se sent un espetec. Es plany la llenya, i la flama, esmorteïda, reviu i... agosarada ensenya tota la lluïssor dels vermells, dels taronges i dels grocs. Enmig, espurnes blaves, coquetegen i atrauen la mirada...

Al lluny,... el so d'un motor, una remor suau, compassada, com la del rellotge que, damunt la llar de foc, marca les hores. Fugit irreparabile tempus, deia Virgili.

Acaba la tarda. Els llums retallen les ombres del capvespre. Vola fugint un ocell, dringueja la tanca. Enllà, la mimosa espolsa la fonedissa neu de les branques, en aquest plàcid i tendre tombant de la tarda.