dilluns, 17 de setembre de 2007

El carrer de les Camèlies

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda, premi Sant Jordi 1966, premi de la Crítica 1967, premi Ramon Llull 1969, presenta una nova protagonista la Cecília. És un clàssic de la novel·la psicològica catalana que no es pot oblidar.

La novel·la s’inicia amb el relat en primera persona de la protagonista de quan van trobar-la al peu d’un reixat:


Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir.


I la novel·la es clou harmoniosa, com un cercle narratiu, amb una altra mirada del mateix moment:

(…) I aleshores va callar una bona estona, i va rumiar i va tornar a riure… Em va dir que el nom me l’havia posat ell. Que quan era petit estimava molt una nena veïna que es deia Cecília. Sempre estava mallata i es va morir. El dia que se la van endur per enterrar-la, la seva mare va sortir al carrer desesperada amb els ulls vermells de plorar, va estirar els braços i va cridar dues vegades: Cecília! Cecília! Mentre em canviava de graó va pensar que m’haurien de posar un nom i que seria bonic que em digués Cecília, Cecília. S’havia acostat al fanal i havia vist que era una nena perquè tenia les orelles foradades. Estava una mica amoïnat, es va treure un tros de paper de la butxaca i no sabia què fer; em va tornar a deixar a terra, va mirar si tenia cordill i ell que sempre en duia perquè de vegades en necessitava aquell dia no en tenia gens. Per sort jo duia un pitet enganxat amb un imperdible. Va escriure una vegada Cecília i quan ho anava a tornar a escriure van obrir una finestra d’una revolada i es va espantar. Li va caure el llapis i no va poder trobar-lo(...) Aleshores va trucar el timbre i em va donar (...) I ell li va dir, en el carrer de les Camèlies, a mig carrer, al peu d’un reixat amb tot de camèlies plantades. La seva dona semblava que no s’ho volgués creure i li ho va haver de tornar a dir, ben a poc a poc, que a la matinada, al costat d’unes camèlies, havia trobat una nena com un gatet que es deia Cecília.