divendres, 16 de maig de 2008

Avui em plau...

Avui...

Em plau recordar Mozart:



Em plau recordar un somni:

Contemplo la posta. La remor del mar, la lluita insistent entre el mar i les roques trenca el silenci de postal quasi perfecta.
Sento l’olor de l’herba del jardí, acabada de taller, fa poques hores. Giro el cap i de reüll veig l’esplendor de la buguenvíl•lia, de color fúcsia, quasi vermell, plena de vitalitat, enfilant-se amunt, i lluitant per escampar les seves branques enllà.
Darrere meu, el refugi de somnis i il•lusions. La porta d’accés al jardí és oberta. Sento unes rialles i surt corrent enjogassada, amb una nina, una pinta i un llapis d’ulls negre, la nena, l’Helena. Es para un moment, em mira i se m’abalança. Vol insistentment que la pentini, que pentini la nina, que la maquilli i vol maquillar-me, els ulls, ben negres, diu. I riu.
El sol s’ha colgat i es comencen a encendre llums amb sensors automàtics. Els primers són els de la vorera que hi ha davant de casa. El mar continua, insistent, en la lluita contra les roques, que de mica, en mica, amb els anys, aniran cedint-li pas a petites escletxes.
Pentino la nina, pentino l’Helena. Té els cabells negres com el carbó, abundants, llargs. Amb uns rínxols marcats, que li donen un aire exòtic. Es deixa amanyagar. Deixa que la pinta llisqui entrebancant-se dins els rínxols, que li reculli els cabells amb clips i gomes. Corre a emmirallar-se. És presumida.
Les flors de nit s’han començat a obrir, les grogues i les pigallades, primer. Desprenen una olor suau, quasi imperceptible.
Miro la nina, a terra, al meu costat, vestida, polida, pentinada. La bruixeta presumida torna. Li agrada el pentinat, li agraden els clips. S’ha maquillat. Com pot una nena tan petita saber –se pintar els ulls? Me la miro. Vol fer-se gran. Vol ser exageradament adulta. Té la carona plena de pigues. Somriu i les pigues s’exageren. Recull la nina i se m’asseu a la falda. L’aprenent a dona, és una nena encara.
Al lluny se sent una ràdio. Una Mari Trini dels anys 70 canta, a volum alçat, amb un intent de sobreviure enmig de temes de moda dels 90.
Fa fredor. M’estremeixo. És hora d’entrar a casa. La petita torna a la seva habitació, reducte de joguines i papers d’escola. Dues copes d’un vi italià fresquet esperen damunt la taula de la sala. Uns ulls brillants somriuen i conviden. Corresponc al somriure, prenc la copa, i me l’acosto als llavis. Salut!

Em plau una melodia dolça, d'una pel·lícula amb quatre Òscars: Unforgiven





I a tu que et plau?



6 comentaris:

Joan deu Peiroton ha dit...

Em plau llegir-te.

Striper ha dit...

A mi em plau tornar a rellegir i tornar a escoltar.

Montse ha dit...

A mi em plau, unes bones vacances i relax, sobretot relaxar-me i sortir, sortir molt, i com no continuar llegint-te.

Jesús M. Tibau ha dit...

Un plaer tornar-te a saludar ahir.

zel ha dit...

Ara per ara el que em plauria seria no fer res, però res de res, només llegir...Petons!

Sese ha dit...

Em plau tenir somnis macos i poder-los evocar, somniar és sentir i m'agrada sentir felicitat.

Em plau escoltar Mozart

A reveure