Altra vegada li toca el rebre a l’ensenyament. Ensenyament o educació? Potser aquí hi ha una part de l’embolic que ens porta de bòlit amb els informes PISA.
Qui ha d’educar els infants? Sí, sí, la societat, l’escola, tots. Fins aquí d’acord. Però qui és el puntal de l’educació és la família. El pare, la mare, els avis... el nucli familiar principal. Els infants copien les accions, les actituds de la família. Intenten calcar i alhora alterar-ne el ritme. Els infants proven què passa si es trenquen les normes, si es sobrepassen els límits que la família no altera, no excedeix. Massa sovint no passa res. L’infant és tant bufó que fa gràcia i potser fins i tot es veu com a espavilat perquè se li ha acudit anar més enllà.
Si els infants no coneixen els límits, què significa complir una normativa, una disciplina,... quan arriben a l’escola utilitzen el cànon après i és el professorat qui ha d’explicar-los què és correcte i què no és correcte. Què es pot i no es pot fer. Què és l’autoritat, massa sovint desautoritzada a posteriori pels pares, per la família.
Quan als centres escolars hi ha infants que utilitzen el servei de menjador perquè els pares es manifesten incapaços de fer menjar el fill o filla i confien en l’escola per què n’eduqui aquests hàbits. Mentre les escoles hagin de destinar part del seu temps a explicar com es renten les dents, com es corden les sabates, es recullen els papers tirats incívicament a terra, ... és a dir, hagin de prioritzar educar específicament, en comptes d’ensenyar,... no anirem bé.
I així... l’escola no ha d’educar? Sí, ha d’educar amb l’exemple. Ha d’educar transmetent respecte i fent-se respectar. No pot ser que un professor o professora tingui por o es neguitegi quan és l’hora d’entrar a l’aula. El professorat s’ha desautoritzat massa sovint practicant un amiguisme mal entès que ha confós l’alumnat i ha estat desautoritzat per pares que dubten i qüestionen els consells i les queixes dels mestres.
La major part dels nostres professors i professores són bons professionals, tant o més que els d’altres països, però cal que tots plegats fem un esforç per posar ordre i donar credibilitat a les nostres escoles, i deixar-los treballar.
Cal que hi confiem, que els facilitem que tinguin el màxim de temps per ensenyar continguts i que les bones actituds dels infants entrin apreses a les escoles.
Cal que el nostre professorat faci l’esforç de reciclar els coneixements que transmet, que incorpori les noves tecnologies i que convisqui en un ambient de respecte i de coneixement, dins les aules.
Entrades
11 comentaris:
es un tema molt complicat, evidenment , valors , educacio, respecte, diciplina a casa, la manca d'aquest elements no tindria q que donar-se i a les escoles tindrien que poguer transmetre els coneixemnts amb normalitat.
Recordo que la meva mare m'explicava que a ells, si el mestre els pegava, arribaven a casa i ho explicaven als pares, aquests els deien 'alguna cosa hauràs fet!', i potser fins i tot en rebien alguna altra.
Sense arribar a aquests extrems, crec que un bon terme mig era el de quan jo era petit. Crec que he tingut la sort de pertànyer a un alumnat que sabíem i enteníem qui era el mestre, una figura que estava allà i se s'havia de respectar, i no perquè aquest pogués fer res contra els alumnes, simplement representava l'autoritat, i sobretot els pares li tenien el respecte adient, que de fet, l'ensenyament dels seus fills en depenia.
És un tema complex, i molt interessant de debatre, ja que caldria trobar solucions als problemes actuals, al descontrol a les aules, i a la idea de que el mestre és l'últim mono, sense cap autoritat i que els primers que desautoritzen són els mateixos pares. Uns pares que, com bé dius, no són capaços d'educar els seus fills, i no contents en pujar fills desnaturalitzats i mal educats, entorpeixen la tasca d'uns mestres que a més d'ensenyar, es veuen obligats a educar, i només s'emporten disgustos perquè no aconsegueixen ni una cosa ni l'altra.
Per acabar, que ja m'estic passant, faré una reflexió pròpia, una cosa que acabo de pensar. Si jo estic en edat de tenir fills menuts (tot i no tenir-los), i per tant, és la meva generació la que alimenta les escoles avui en dia, com és que gaudint d'un bon ensenyament a la nostra època, quan l'escola era un lloc seriós amb gent preparada i respectada, ho estem fent tan malament? Si teníem també uns pares que es desvivien per nosaltres, i ara no som capaços d'educar els fills? No sembla estrany això? Potser hauríem de buscar explicacions a aquesta paradoxa fora de l'ensenyament, i en temes més de caire social. No ho sé, si continuo per aquí segur que m'embolico.
No estaria malament estendre els "certificats d'idoneïtat" a totes les parelles que vulguin tenir fills, adoptats o no.
És broma, evidentment. Però és que dones en el clau, i sembla mentida que un raonament tan obvi s'hagi d'anar repetint: l'origen del problema és a casa. I, de fet, seguint la línia de Xexu, jo també penso que els problemes de casa són un reflex de la societat en què vivim. Com Xexu diu, seria massa llarg desgranar-ho en un comentari, però alguna cosa s'està podrint en el nostre "primer món"...
Ferran: per a í no és tanta broma, jo si seria partidari de tenir un cert control sobre qui pot ser pare/mare o no. No tinc clar com fer-ho, també ho dic, però que hi ha gent a qui no se li hauria de permetre també el tinc clar.
Respecte al tema de l'educació o l'ensenyament, n'estic d'acord amb la Núria, tanmateix també he de dir que moltes vegades els nens canvien totalment d'actitud quan són a escola o quan són a casa.
La meva petita menja molt millor a col·legi que a casa, encara que de vegades penso que aquest molt millor depen de qui el veu i/o pateix, vull dir que desprès de mitja hora de bregar amb ella tinc la sensació que menja fatal i potser no és tant.
Uffff... quin feinada la dels PROFESSORS...
Si més aviat semblen bèsties!!!!
Però a vegades, només cal veure els pares, i llavors ho entens tot....
Es un tema molt complexe aquest!!!
Crec que a les escoles s'ha d'educar i fer aprendre. És tanta la diversitat que et trobes a l'aula que a vegades no saps com acaparar-ho tot. S'han de buscar contextos on tothom hi tingui cabuda i pugui aprendre.
Des de la meva experiència puc dir que dedico molt temps als valors i al respecte i deixo per més endavant els coneixements " del llibre ".
Quant a les famílies, la majoria se'n renta les mans de tot plegat i et deixen a tu tota la responsabilitat.
Crec que és treball de tots plegats, cadascú des de la seva vessant. No podem demanar i en cap cas s’ha de demanar als professors que facin la feina de (dels) pares, no ho són. S’estan perdent els valors i comença per la pròpia casa. Estic d’acord amb el que diu en xexu. A veure qui arribava a casa dient que el professor li té mania. Si algú li deia al pare que havia vist al fill fent una malifeta, mareta, a córrer tothom. Ara, ni et miris a ningú, et diuen de tot.
Fa uns mesos, anava al metro de Madrid, quan va entrar una senyora gran. A l’arribar a la meva alçada em vaig aixecar, com no fer-ho. La gent no va aixecar els ulls, per que?, la cosa no anava amb ells. Tots excepte ella que em va dir: usted no es de aqui, ¿verdad?...
La cosa no va bé, si aquesta acció es mereixedora de premi, no anem bé.
(No sé si he marxat de mare però, ja està dit)
Crec que una mica educar (per reforçar el que s'hauria d'aprendre a casa)i la major part ensenyar. Això seria l'ideal, crec que avui dia és més còmode pels pares la permissimitat que un "no" en el moment oportú.
Ànims a tots els mestres, estan fent una tasca molt important.
Uf. Tot depen dels pares. Si a casa no reben una bona educació la feina dels profes molt segurament no tindrà cap fruit.
Aquest és un tema de debat profund, d'un canvi social que no s'ha assumit des de cap banda, ni des de les famílies, ni des de l'escola, hi ha molts canvis a fer abans no s'arriba als drets i deures, o als reglament, hi hauria d'haver un debat de com vivim i com hauríem de viure, com parlem i com hauríem de parlar i així succesivament...
petons, Núria!
Estic d'acord amb tú Núria, però es un tema complicat com diu striper, jo ho tinc i ho he tingut clar sempre, a casa se'ls ha donat una educació unes normes, la tasca d 'educar, redreçar als meus fills és meva, i els professors el que han de fer es ensenyar, i inculcar més disciplina encara, i entre tots família i mestres col.laborar en la millora de l'educació dels nostres fills.
Penso que els pares últimament deixen en mans dels mestres i de l'escola tasques que em de fer els pares, però això és més còmode que lluitar contra un fill rebel, o un mal estudiant.
Bé d'això i de la meva experiència en parlaré un dia, el tema es llarg.
Publica un comentari a l'entrada