diumenge, 30 de març de 2008

Dues cançons per a la mare

El diumenge descabdella les darreres hores. Una bonica manera d’acabar-lo és dedicant dues cançons delicioses a les nostres mares. Mares que ens han acompanyat en els primers plors, en les primeres passes, en les primeres malalties, en el primer dia de col·legi i en el següent i en tots els que hem necessitat o demanat, sempre.

Mares que s’han alegrat amb els nostres somriures i èxits i han estat al nostre costat quan la tristesa, la decepció, la ingratitud o el fracàs ens han fet abaixar el cap i recloure’ns. Mares que dia rere dia han sigut i són el puntal de la llar, que la seva presència ens ha donat seguretat, estabilitat, una quotidianitat entranyable i dolça. Mares que el dia que ens necessitin trobaran la nostra mà ferma agafada a la seva. Podran comptar amb nosaltres, sense que calgui que ens ho demanin.



I no és que els nostres pares no es mereixin aquestes paraules. Senzillament, avui el tribut és per a elles.




divendres, 28 de març de 2008

Volem pa amb oli...


El pa, aquesta barreja de farina, aigua i llevat, és des d’antany un aliment present en la nostra alimentació. En algunes zones rurals, el pa encara conserva el tracte de respecte emblemàtic que se’ls donava a la postguerra o de religiositat.

La tradició de respecte pel pa d’algunes famílies es mostrava quan abans de començar a llescar el pa, li feien el senyal de la creu, per una o dues bandes. I si en queia un tros a terra, es collia i es besava amb respecte.

Actualment, si entreu en una fleca ja no trobareu només el pa blanc, lluent i bonic a la vista, ni el morè o integral, sinó que en trobarem de llavors, de nous, de roquefort, i molts altres gustos que converteixen el pa en una temptació per assaborir sol o acompanyat d’altres menges.


Vinculades al pa hi ha en la nostra tradició tot un seguit d’expressions i refranys. Així tenim expressions i dites com:

Déu dona pa a qui no té queixals

Ser més llarg que un dia sense pa

Amb pa i vi es fa millor el camí

Al pa, pa i al vi, vi

Pa d’ahir, vi d’un any i carn ben amanida, fan bona vida

Sopes amb vi, aixequen el padrí

El pa calent mata la gent

Tenir la cara de pa de ral

El pa tou dura poc

Qui té carn i pa, pot esperar demà

Pa que sobri, carn que abasti i vi que no falti

Cal guardar per demà, gana i pa

Pa amb pa, menjar de beneits

Sopa de pa, de bon mastegar

Qui no té pa, moltes se’n pensa

El pa no té cames, però fa caminar

Qui té gana, somia pa

i... tocar el crostó; de quin pa fas rosegons!; tenir la cara com un pa de ral; treure’s el pa de la boca; haver-n’hi per sucar-hi pa; tenir pa a l’ull; tenir a pa i aigua; saber el pa que s’hi dóna; ; ser el pa de cada dia; ser un tros de pa, ser de pa sucat amb oli...

I parlant de pa sucat amb oli...

Recordeu els berenars de pa sucat amb oli (sucre o sal); el pa amb vi i sucre i el pa amb mantega i sucre...

I la cançó de...

Volem pa amb oli,

pa amb oli volem.

Volem pa amb oli, pa amb oli volem.

Volem pa amb oli,

pa amb oli volem.

Si no ens en donen,

si no ens en donen no callarem...

dijous, 27 de març de 2008

Tarda de primavera al Quadern Gris


Tarda de primavera, magnífica. Hora baixa. Les orenetes xisclen a les cornises de les cases. Poca gent al carrer. Tres o quatre persones que vénen, amb el pot d’alumini, de cercar la llet. Les acàcies, florides de la petita flor blanca, fan una olor mòrbida, una mica trista. Se sent, -carrer avall- el picar dels martell a l’enclusa del ferrer. Tres o quatre portes més enllà de casa, el fill del lampista, amb la finestra oberta, fa els seus monòtons, inacabables exercicis de violí, esblaimats. (...)

En aquests capvespres de primavera una de les poques coses que em construeix –vull dir que em distreu- és la contemplació d’un hort, com els que hi ha pels voltant de la vila. Admirablement cultivats, són unes pures, exquisides delicadeses de la feina. Sento el caminar acompassat d’un vell animal fent rodar una sínia mal untada, que carrrisqueja. És la pobra música d’una pobresa il·lusionada per les verdures tendres. Un home, manotejant una corda d’un pou, emplena un safareig. Un vailet, amb l’aixada a la mà, passa una rega. En aquests horts hi ha una frescor que ve de la terra. (...)

....

En

En aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones, cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se’ns ocorren tot d’una, una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors, la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant, aparatosament. L’altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors, hom diu, fent un gran esforç:

- Bé ja en parlarem...
L’altre respon energumènicament:
- Sí, sí, ja en parlarem...
I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos.


(El Quadern Gris, Josep Pla, Pàgines 144 i 110)

dimarts, 25 de març de 2008

Disseny de tasses de vàter


Tassa de Florència

Quan en parlen de disseny, de literatura, de poesia,... la nostra ment per al disseny dibuixa productes d’última generació, que alegren la vista i que poden arribar a ser útils, per a la literatura i la poesia imagina paraules plenes de bellesa i poemes romàntics, de paraules dolces.

Tassa d'Anglaterra

Tot i que les imatges que segueixen no són de les que ens imaginaríem quan parlem de disseny, no podem negar que en tenen una bona dosi.

Tassa d'Alemanya

Tot i que pensar en literatura i poesia ens condueix sovint a poemes de Josep Carner, de JV Foix, de Miquel Martí i Pol,... hi ha un altre tipus de poesia, menys idíl·lica, de gran qualitat i de temàtica ben humana. En concordança amb el tema d’avui, us animo a llegir aquest poema:

Tassa de l'Índia

A una latrina que féu l'autor en l'hort de sa Rectoria, F.Vicent Garcia, Rector de Vallfogona,
que comença:

La monarquia regint
Felip terç, que la millora,
se féu esta cagadora,
essent papa Pa
ulo quint.
Adredes obra tan grave
s'edificà prop de un hort
perquè qui paper no port
se puga valer
d'un rave.

(...)

Tassa de Nova York

I si no us ha escandalitzat, accedint en aquesta pàgina, en trobareu força més de semblants en espais com AQUEST.



Tassa del Vaticà

dilluns, 24 de març de 2008

Estudiem?


Demà comencen les preinscripcions per escolaritzar els infants que el proper setembre començaran el primer curs d’Educació Infantil de segon cicle (P3), per l’alumnat que ha d’iniciar l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) o per a l’alumnat que necessiti canviar de centre. Posteriorment, seguiran les d'estudis postobligatoris, escoles bressol,...

Són dies de neguit per a pares i famílies. A una fase prèvia, de demanar informació de les escoles més properes, dels projectes educatius, aprofitar les jornades de portes obertes per veure les aules, conèixer el professorat,... la segueix una altra, que comença demà: la sol·licitud de plaça en un centre, el seguiment del procés per saber si l’infant es podrà escolaritzar a l’escola escollida, la matrícula,...

Són moltes les famílies que estan amoïnades, per això les escoles, les Oficines Municipals d’Escolarització dels ajuntaments i el Departament d’Educació ofereixen el màxim d’informació clara i detallada. Si us interessa consultar-la, cliqueu AQUÍ.

L'etapa obligatòria s'acaba amb l'ESO, però no tot l'aprenentatge. Hi ha un munt de possibilitats formatives per continuar estudiant, tant si s’ha aprovat l'etapa obligatòria, com no: des de Cicles Formatius, a Batxillerats, a Programes de Qualificació Professional,... Si aquesta és la informació que cerqueu, informeu-vos-en clicant AQUÍ.

Si voleu seguir estudiant, o hi voleu tornar i no teniu gens clar què cursar, no sabeu què us agrada, quins estudis us seran més fàcils, quines aptituds teniu,... us proposo que aprofiteu una estona per navegar per aquests webs:

http://www.gencat.cat/educacio/saloensenyament/

http://www.gencat.cat/educacio/saloensenyament/com-soc.htm

http://www.gencat.cat/canaleducacio/estudiaracatalunya/site/FormacioProfessional/64.html

http://www10.gencat.net/dursi/ca/un/fp.htm

I si ja heu cursat estudis postobligatoris i voleu endinsar-vos en el món universitari, a part de l’enllaç anterior del Saló d’ensenyament, podeu consultar aquest altre enllaç:

http://www10.gencat.net/dursi_estudiaracatalunya/AppJava/ca/index.jsp

Com podreu comprovar, a internet hi ha molta més informació que la que us detallo i més específica. Ara que l'accés a la informació és tant còmode, aprofitem-la!


dijous, 20 de març de 2008

Absència

Tan fonda, amic meu, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!


Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alè en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençuda pel desig?


No pas com l’escultor que espera glòria
ans com l’amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta
d’on mai ningú no trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix no em pot sentir,
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.

Pere Quart


Dia 21 de març, Dia Mundial de la Poesia

dilluns, 17 de març de 2008

Diari de guerra. El costat humà de la Guerra Civil espanyola


Tot i que havia pensat en parlar-vos d’un altre tema, he començat a rellegir una carta familiar, que fou escrita en plena guerra civil. El sentiment que desprèn, l’amor que destil·la em provoca una dualitat de sentiments: una profunda tristesa i la placidesa que proporciona assaborir un gran amor. És un relat llarg, de cinc pàgines, un petit diari escrit en un paper que s’endevina per a una utilitat comptable, escrita amb ploma i amb lletra polida i treballada.

29 de diciembre de 1937

Día triste y lluvioso, día de pena e ingratitud, seis meses hace que la guerra me arrancó de los brazos de mi amada esposa, lo que más entristece mi corazón es el pensar que a mi esposa de un dia a otro ha de dar a luz al hijo de mis sueños, y no poder estar a su lado en aquellos momentos en qué tanto necesita de mi.

Llevo muchos días de continuo tormento se que está próximo el nacimiento de mi hijo y tengo miedo que mi adorada esposa, debido a las penas pasadas, le falte el calor y ánimo suficiente para salir en bien de este momento tan sagrado y difícil de su vida.


30 de diciembre de 1937

Día inolvidable para mí, en este día mi tristeza es mucho mayor que los demás días. Mi corazón me dice que mi Marta hoy, más que nunca, necesita de mis consuelos y carícias, el corazón no me engaña, a las nueve de la noche a venido a este mundo mi hijo tan querido.

No olvidaré nunca que en aquellos momentos en que nacía mi hijo, yo pasaba uno de los momentos más difíciles de mi vida, faltando muy poco para que se quedara sin padre quien acababa de nacer.

Noche terrible, noche de frío y angustia, las necesidades de la guerra hicieron que no pudiera descansar en toda la noche. A las diez empezó a nevar y no paró hasta el día siguiente. El frío era muy fuerte, pero era más fuerte la pena que en aquellos momentos, en que sólo se sentía el tronar del cañón y el cantar de la ametralladora, sentía al verme tan lejos de mi adorada esposa.

Todo en este mundo tiene su fin y así también lo tuvo esta noche tan cruenta y llena de recuerdos para mí. Al hacerse de día, volví a sentirme animoso, el día era espléndido y todo estaba cubierto de nieve, la naturaleza quiso que me quedara este otro recuerdo del día en que mi hijo vino a este mundo.

Un regal per als sentits

Des de la primera figura femenina pintada la segona meitat del segle XII, a altres de Leonardo da Vinci, Botticelli, Perugino, Rubens, el Greco, Manet, Renoir, Gauguin, Matisse, Mucha, Dalí a la darrera que correspon a Picasso, l’autor d’aquest vídeo, eggman913, entrellaça pintures dels darrers 500 anys en què el tema principal són els retrats de dones.

L'autor construeix una autèntica obra d’art en homenatge a la pintura. La composició d’imatges esdevé més deliciosa encara en ser acompanyada per la música de Bach, (Suite No. 1, BWV 1007 In G Major- Sarabanda).





500 Years of Women in Western Art ha estat nominat com a millor vídeo creatiu en els II Premis anuals de YouTube. Si us ha agradat el podeu votar accedint a l'enllaç que el mateix YouTube proporciona.




dissabte, 15 de març de 2008

Presoners de luxe



Presoners

Les fotos d'avui corresponen a importants campaments de presoners alemanys a la Gran Bretanya, durant la I Guerra Mundial: Donington Hall, Handforth; Eastcode,...

Són fetes amb l’autorització dels presoners. L’única condició que tenien els fotògrafs era no forçar situacions i només fotografiar les persones que ho autoritzessin.

Cuines

Aquesta selecció de fotos posa de manifest els aspectes més quotidians del dia a dia dels presoners.

Perol de sopa

Ens fan reflexionar en el contrast visible entre el tracte que van rebre aquests presoners alemanys en aquesta guerra i el que van oferir ells als seus presoners durant la II Guerra Mundial.


Panets amb panses

El tracte que van rebre els alemanys empresonats va ser tan luxós que els diaris de l’època se’n van fer escàndol. El 24 de febrer de 1915, al The New York Times, publicava un article amb el següent titular: Luxe per als presoners: els britànics es gasten 100.000 dòlars a Donington Hall per construir l’habitatge dels oficials alemanys.

Dormitori

Podeu accedir a la pàgina i llegir-ne l’article sencer (en anglès) clicant AQUÍ.


Conill domesticat


Sala de lectura


Espai d'esbarjo i de joc

divendres, 14 de març de 2008

Ben educats?

Aquesta tarda donava voltes en què influïa en l’educació dels fills, què condicionava que fossin ben educats o mal educats, no en sentit de dir gràcies i bon dia, sinó amb totes les habilitats i eines necessàries per conviure en la nostra societat. Quines eren les eines que hauríem de saber utilitzar els pares.

He recordat un fragment del llibre Ben educats, de Salvador Cardús, qui parla de la necessitat que els pares sàpiguen educar amb autoritat correcta els fills.

Aprendre a exercir l’autoritat amb bon tracte i aprendre a obeir de manera digna, és, actualment, una necessitat urgent. I això només es pot fer si aprenem a associar-hi els sentiments adequats que han d’acompanyar aquestes pràctiques. Abunden els pares que se senten malament a l’hora d’exercir la seva autoritat paterna i acaben tiranitzats per uns fills que no són pas culpables, sinó víctimes de la situació. (pg. 47)

En el mateix llibre, Salvador Cardús ens dóna més pistes quan ens explica la conversa entre el Petit Príncep i la guineu. En el capítol XXI del famós relat, entra en joc una guineu que demana ser domesticada.

El Petit Príncep li ha pregat que jugui amb ell perquè està trist, però la guineu, assenyada, li respon que no és possible perquè no està domesticada. El Petit Príncep li demana què vol dir “domesticar”, i la guineu li respon que vol dir “crear lligams”: si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.

De manera que a l’autoritat, hi sumem establir lligams, comprometre’s.

Si seguim la conversa entre el Petit Príncep i la guineu fa referència a una altra de les premisses importants: el temps. Necessari, per educar, per conèixer-se i compartir. Cal tenir i dedicar temps a l’educació dels fills, a les relacions humanes. I finalment, demana que es tingui paciència que s’estableixin unes rutines que en el fons converteixin un dia diferent de l’altre.

Autoritat, lligams, compromís, temps i paciència. Paraules claus en l’educació.

Al final del diàleg, quan ha estat domesticada, la guineu explica el secret de tot plegat al Petit Príncep:

Tot el que és essencial, és invisible als ulls” i afegeix: “ És el temps que has perdut per la teva rosa, que l’ha feta important” I acaba: “Et fas sempre més responsable del que tu has domesticat

Temps i paciència són ben escassos avui en dia. Prioritzar el temps en la domesticació, en l’educació, en qui estimem; ser pacient, no tirar la tovallola, no cedir i confiar en els gestos, en les petites rutines són imprescindibles per a establir els lligams de què parla la guineu. Cal un compromís en l’educació dels nostres infants, cal un compromís en nosaltres mateixos. Cal el compromís de cadascú a “regar” i cuidar cada dia la nostra rosa. No és una garantia , però sí un bon camí.

dimecres, 12 de març de 2008

Els blocs eina d'ensenyament i d'aprenentatge


Ahir va fer un any que vaig entrar en el món dels blocs. Va ser el resultat d’un diumenge a la tarda, d’aquells grisos i boirosos que conviden a estar a prop del foc, amb música suau i una bona lectura. Aquest diumenge vaig canviar la lectura per la lluita amb la tecnologia. Va ser un bon repte.
El que en aquell moment vaig valorar va ser el plaer d’experimentar una eina i un sistema d’expressió nous, però no la utilitat.

Amb el temps m’he adonat de quanta utilitat pot tenir un bloc. No és una eina d’entreteniment, que també. És molt més. És una finestra oberta al carrer de la xarxa, on els veïns som tots i on tots hi som convidats.

És, a més, un instrument que dóna força i comparteix el treball de moltes persones, bones professionals. Fixeu-vos en blocs com el de l’Aula d’Acollida del CEIP Mare de Déu del Remei o de l’Aula dels Dofins d’Alcover. Són blocs entranyables, vius que generosament ens permeten compartir el treball diari, que ens ajuden a entendre aquesta societat tan diversa que tenim i ens apropen a costums que per a nosaltres són pràcticament desconeguts.


Ens ensenyen la lluita diària dels petits infants que s’esforcen a aprendre la nostra llengua, a entendre una societat que els ve donada i que, a vegades, no és la que han vist al néixer. Ens mostren les experiències i el descobriment de grans coneixements que per la seva petitesa i quotidianitat per a nosaltres no tenen importància.


Els nostres centres escolars, les nostres aules, les aules d’acollida dels centres fan una tasca exemplar, amb un professorat que s’esforça dia a dia per aconseguir que els petitons aprenguin.


Que ens en permetin gaudir, no és un luxe, ni generositat, és una necessitat, una porta oberta a un món escolar que intuïm, però que desconeixem com treballa.

Així doncs, felicitats a Aula d’acollida i a Aula dels dofins, per aquesta tasca exemplar que dueu a terme, no defalliu i com deia fa uns dies: endavant les atxes!

dilluns, 10 de març de 2008

1r aniversari del bloc

Avui fa un any que vaig entrar en el món dels blocs. Va ser amb bloc.cat. Bloc.cat permetia la creació un bloc de manera fàcil i, a més, amb l’extensió .cat.

D’aquells dies conservo lectors, amics virtuals i bons records.

Uns mesos després, començava a buscar un nou espai per al meu bloc. Les intermitents parades del bloc.cat, la impossibilitat d’accedir-hi quan ho necessitava i un cert encarcarament van provocar que, amb un sentiment de tristesa i de nostàlgia, comencés a escriure a blogspot. Durant uns mesos, vaig duplicar la publicació. Esperava que un miracle em permetés tornar al bloc.cat. Finalment, en no produir-se, m’he quedat únicament i definitiva a blogspot.

Han estat dies, mesos,... d’escrits freqüents, uns dies amb més inspiració, altres amb menys. Uns dies,-la majoria-, amb il·lusió i alegria, d’altres, -pocs-, amb decepció (com el que escriuria avui si pensés en les eleccions) i empipamenta.


Entre uns i altres, sempre us he tingut al costat. Heu llegit els meus escrits, els heu comentat enriquint-los, aportant punts de vista, continguts, riquesa i m’heu animat a continuar escrivint més i més.

Per això us vull agrair el temps que m’heu dedicat, ja que sense vosaltres aquest bloc no tindria sentit i no em sentiria acompanyada en la tasca d’escriure, de cercar música, fotografies, tot el que conforma el bloc.

Avui és el primer aniversari del meu bloc i de la nostra amistat. Gràcies a en Roc, l’Esteve, en Carles, en Pere, en Salvador, en Santi, en David, en Valentí, en Dídac, en Civisliberum, en Mikel, l’Striper, la Zel, La mà de la valencianeta, Té La Mà Maria, el Dimoniet, Merike, a totes les Núries que sou un munt, la Carme, la Pilar, la Montse, els Xaviers, Xevis, i Xavis, en Jesús M, en Joan, en Miquel, en Lluís, l’Anna, en Ruskis, la Zel, les Carmes, la Joana, en Toni, en Xexu, en Chamaerops, l’Ignasi, en DooMMaster, en Marc, en Josep Manel, en Dani, el Veí de dalt, la Júlia, l’Aula d’Acollida, en Garmir, l’RY, en Jofre, l’Onatge i més.

Moltes gràcies i permeteu-me la llicència d’un desig: continuar un any més compartint el nostre espai blocaire.

diumenge, 9 de març de 2008

el 9 de març... decideixo decidir...

La Plataforma pel Dret de Decidir és un espai transversal de trobada de més de 700 entitats i persones individuals que lluiten per l’autodeterminació.

... aplega diversos sectors de la societat civil dels Països Catalans disposats a treballar per l’assoliment de la plena sobirania.


8 de març de 2008

(...) s’ha conegut públicament la decisió negativa de la “Junta Electoral Provincial de Barcelona” a autoritzar la recollida de signatures el proper diumenge 9 de març.


Han passat de ser 142 els municipis anunciats on es podrien recollir signatures a ser-ne 236 només pel que fa al Principat.

(http://in.directe.cat/decideixo-decidir/bloc/mes-municipis-safegeixen-a-la-campanya)


9 de març de 2008

La Plataforma pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés comuniquen que la recollida de signatures, en aquells municipis on s’ha pogut dur a terme, és un èxit rotund de participació del poble de Catalunya.

De les 400 taules organitzades, fins a les 12 del migdia, se n’han hagut de desmuntar entre un 45 i un 50 per cent, a causa de la prohibició de la Junta Electoral Provincial de Barcelona i Tarragona i de la intervenció dels cossos policials.

Si voleu informació de les incidències que detalla l'article: cliqueu AQUÍ




P de Peixos i de Pèsols de Josep Pla

Josep Pla, en el llibre El meu país, volum VII, de l'Obra completa, ens descriu amb passió, paisatges, menjars, actituds,... del seu i del nostre Empordà. Una narració brodada que ens transporta virtualment a la seva època.
He escollit dos fragments en què es refereix a la sopa de peix i als pèsols. Gaudiu-ne.

La qualitat d’una sopa de peix depèn en definitiva, de la qualitat del peix que hom hi utilitza. No serveixen pas tots els peixos per a fer una bona sopa de peix. Exactament parlant, la majoria dels peixos no serveixen.

Julivia

Aquests peixets de colors que en el litoral del meu país anomenem julivies (en altres llocs julioles i en altres, encara, guiules) són excel·lents per a fer sopa perquè expel·leixen una substància oliosa de primera categoria.


Aquests peixets negres, plans, que tenen la forma i el color d’un duro de plata oxidada i que són immenjables per la gran quantitat d’espines que contenen i que anomenem burres (en altres llocs de la costa nord, someres), fan igualment, per la seva finor, una sopa substanciosa i delicadíssima.

Castanyola

Si sobre la base d’aquests dos peixets es pot posar el contrafort, considerable, d’un cap de rascassa (en altres llocs escórpora roja), es pot aconseguir una sopa capaç de resistir les comparacions més reticents.

I com que, posats en el camí de la qualitat, no hi pot haver cap argument en contra del sentit de millorar-la al màxim, no crec que sorprengui ningú si dic que la sopa del elements que acabo de mencionar és susceptible d’ésser millorada afegint-hi marisc (musclos, pallerides i crancs o cabrots sobretot si són peluts), algun crustaci i quatre gotes de bon conyac o de bon vi de xerès. ( Pàg. 325)

El pèsol és un dels llegums frescos més extraordinaris de la terra. La seva adaptació a la vida humana és realment admirable: el pèsol es menja sol, es menja amb carn i es menja amb peix. No hi ha res, potser, que tingui una ductilitat tan completa. El país, per altra part, és susceptible de donar bons pèsols. No pas sempre. Rarament: Però quan els dóna no tenen rival possible.

Els pagesos que tenen el bon sentit de plantar pèsols en les fondalades, en els hortets i racons assolellats, resguardats de freds i vents, que no els forcen massa amb el regadiu, si l’avinentesa meteorològica els afavoreix, aconsegueixen presentar-los molt primerencs. El nostre litoral és país de pèsols. Hi ha llocs on tenen una dolçor i una suavitat divina. Pèsols de Calella de Palafrugell! Pèsols de Sant Feliu de Guíxols! Pèsols dels hortets de Cadaqués! (...)


En aquest plat de pèsols que m’acaben de servir, hi observo la presència de tres varietats distintes: el pèsol gros, d’un verd rabiós, d’un verd que sembla imitar els pèsols de conserva, dur com un balí; el pèsol no tan verd, de mitja mida, no tan dur però envidriat; i el pèsol petit, tirant a un punt de gris, saborós, tendre, fi. (...)



Un plat de pèsols tendres, ofegats, amb mantega, una mica de botifarra i uns trossets de pernil, amb un ramet d’herbes aromàtiques, no té rival possible. Un plat de congre amb pèsols, ala primavera, és una excel·lent perspectiva. (Pàg. 330-332)