dimarts, 30 de setembre de 2008

Massa de pressa




No escric res que no ho hagi escrit o comentat algú abans: la societat en què vivim, del coneixement i de la informació, es caracteritza entre altres aspectes per la immediatesa i la impaciència en què volem que es desenvolupin els fets i que es mostrin els resultats. Tot ha de ser a curt termini. El terme “ara” en pensar-lo ja ha caducat.



Tenim tanta pressa per tenir la informació al moment i les respostes en una dècima de segon, que ens oblidem massa sovint de valorar el plaer que ens pot proporciona la lectura pausada i meditada d’un bon llibre, mentre prenem un cafè, acabat de fer, olorós , a la terrassa de casa o d’una plaça, assaborint els raigs de sol que ens regalen aquest dies de finals de setembre.

Menys tenim les converses plàcides amb amics i família. Les canviem per les d’amics que potser ni coneixem, que pertanyen a una nova dimensió: potser la cinquena?



No vull dir que hàgim de sortir al carrer com aquell que surt a buscar la flor de romanial, però sí que ens cal, de tant en tant, fer una pausa, reflexionar i no deixar-nos arrossegar cap el pendent de les presses i l’intangible.

divendres, 26 de setembre de 2008

Què en faig?


No us ha passat que teniu llibres que no sabeu ben bé com us han arribat a les mans? Aquest és el cas d’un llibre que vaig estar a punt de llençar. No acostumo a llençar-ne mai, però el veia vell, i no antic, i el títol no em suggeria cap interès que incités la lectura,. Ni el veia interessant com per donar-lo a ningú. Just abans de dipositar-lo al contenidor de paper, com si fos un adéu de cerimònia, vaig decidir de llegir-ne un petit fragment, per convèncer-me que no feia cap malifeta i que realment era un llibre que no volia.

El fragment que vaig escollir a l’atzar deia:



DE CATALUÑA (ui... a veure...)

La Crida a la Solidaritat, extraño organismo con sede en Barcelona, de notorias tendencias separatistas, a la par que absorcionistas, lo mismo consigue expulsar del Scala a Tip i Coll, sin atender al catalanismo de sus nombres artísticos (en Castilla, Harto y Cuello), que edita un pasaporte de los Països Catalans, que puede solicitar en el domicilio social de la entidad todo aquel que desee mostrar su desobediencia lícita a los Estados español y francés, por obligarlos a salir por esos mundos como españoles o como franceses.

En vista de lo cual, la Crida ha decidido otorgar su original pasaporte, con el objetivo de llamar la atención de la Europa solidaria de naciones libres e iguales, sin el juego de les Estados actuales, caducos y decadentes. Quienes lo deseen, habrán de enviar la fotografía , una ficha (que se acompaña, impresa, junto con el llamamiento) y no olvidarse, sobre todo de remitir 550 pesetas, para los naturales gastos.

Ufff.... sembla un malson! Si no fos pels noms que hi apareixen, podria ser un escrit d’algun diari que encara es publica avui en dia.



Giro pàgina i llegeixo:

Aviso al personal voluntario femenino de la Cruz Roja

Ante la absurda e incomprensible actitud del Presidente de la Cruz Roja de Santander, Dn. Manuel Pérez, al encargar los uniformes de la Unidad Femenina de Voluntarias de la Cruz Roja de tierra de Santander y negarse ahora a pagarlos, tendrán cada una que pagarse su uniforme (...) Se advierte que las que no lo hicieran, serán despojadas del uniforme donde quiera que se las encuentre, por lo que se les aconseja llevar ropa de repuesto, si no quieren verse desnudas en la calle.



Fullejo algunes pàgines més i .... què en faig del llibre, el torno desar o el llenço definitivament al cubell?

dimecres, 24 de setembre de 2008

Vinyes verdes...

El setembre és mes de verema, una època plena d’activitat en algunes comarques. Feina, família i festa són tres F que van relacionades, sobretot quan la collita es fa amb l’ajuda de la família i els amics. Una tasca prèvia d’adobar les bótes, de preparar el celler. La verema en el moment just, quan el raïm ha assolit el punt de maduresa: les semals, la premsa i el merescut repòs. Els àpats tradicionals, menges cuites amb branques de ceps i regades amb bon vi de l’any anterior.

Recordem el poema de Josep M de Sagarra, Vinyes verdes vora el mar:



Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no
remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar




I el de Marià Manent, Nou cant de la vinya (1):


Sigui el meu cant per la vinya fecunda,

que em dón' la sang, com la sang de mes venes

roja i ardent, car el sol és adintre

i en cada glop em nodreix de la posta

i de la llum violent del migdia

canicular; i dels vents i les aigües

de las setembre, pesant de la fruita

i purpurenc com la poma.