La sopa de pedres

Coneixeu el conte de La sopa de pedres? Si no m'equivoco, no se'n coneix l'origen, però de boca, en boca, s'ha anat difonent per tot Europa, per tot el món amb petites variants. En uns països la sopa és de pedres, en altres és de clau, en altres de destral i força més variacions. Amb el protagonista també hi ha petites diferències, així pot arribar a ser soldat o frare. El conté, explicat en un país o altre, té el mateix missatge: la unitat i la solidaritat, el compartir són la clau per superar tots els reptes. Però deixem-nos de romanços i anem al gra. De totes les versions, aquesta és la que m'ha agradat més.



La trobareu a internet, clicant AQUÍ , i també us l'adjunto tot seguit: Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, molt llunya...

La sopa de pedres

Personatges: Narrador 1, Narrador 2, Soldat, Sra. Hortènsia, Sra. Eufràsia, Teresa, Martí, Elisabet, Lluís, Anna, Ester, Fina

NARRADOR 1: Diu que una vegada, fa molt temps d'això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta sang. Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana.

NARRADOR 2: Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d'ossos. Un fideu. Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan surt la mestressa diu:

SOLDAT: Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra? NARRADOR 2: La mestressa de la casa se'l mira i diu:

SRA. HORTÈNSIA: Però, que estàs tocat del bolet? Que t'has begut l'enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però... com t'atreveixes...? Mal llamp t'arreplegui...!

NARRADOR 2: I a cops de guitzes i empentes el treu fora de la casa. Pobre soldat...! Prova fortuna en una altra casa, truca i diu:

SOLDAT: Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?




NARRADOR 2: La mestressa se'l mira de fit a fit i li diu:

SRA. EUFRÀSIA: Però, que estàs boig? Que no saps que no n'hi ha, de menjar? Com t'atreveixes a demanar-ne?

NARRADOR 2: I també a puntades de peu i empentes el treu a fora. Pobre soldat...! Ho va provar en un altre porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta:

SRA. HORTÈNSIA + SRA. EUFRÀSIA: Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí...!

NARRADOR 1: I és que la gent d'aquell poble estaven tips de la guerra miserable que els havia cremat els camps i se'ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n'anés.

NARRADOR 2: Ah!, però el soldat no es va donar per vençut... Travessà el poble de cap a cap i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i diu:

SOLDAT: Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres?

NARRADOR 2: Les mosses van riure.

TERESA: Una sopa de pedres...? Però que estàs boig?

NARRADOR 2: I se li’n reien. El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre i un altre encara.

ELISABET: Soldat, què tens? Perquè plores?

SOLDAT: És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la.

MARTÍ: Que et podem ajudar?

SOLDAT: I tant, mainada...! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc.

NARRADOR 2: En un tres i no res tots els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es començà a escalfar. Els vailets estaven impacients i deien:

MARTÍ: Podem tastar la sopa?

SOLDAT: Calma, calma!



NARRADOR 2: La sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i diu:

SOLDAT: Mmmmm...! Que bona... Jo diria, però, que hi falta un punt de sal.

NARRADOR 2: Una noia que es deia Elisabet digué:

ELISABET: Però, si jo en tinc a casa meva...!

NARRADOR 2: Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué:

SOLDAT: Que bona...! Però jo diria que li falta una mica de tomàquet.

NARRADOR 2: Un noi que es deia Lluís li fa:

LLUÍS: Però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida.

SOLDAT: I també faltarien patates i arròs.



ANNA: Doncs jo puc treure les patates de l’hort.

ESTER: I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar!

FINA: I jo, que puc portar?

SOLDAT: No tens pas enciam?

FINA: Sí que en tinc! Ara hi corro!

NARRADOR 2: I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes, cigrons, naps, cols, apis, llenties, i fins i tot un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble i al mig hi havia el soldat que remenava l'olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb una cullera i digué:

SOLDAT: Aquesta sopa ja està. Mmmmm...! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai!


NARRADOR 2: Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits per la plaça.

SOLDAT: Ara aneu a casa vostra i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom!

NARRADOR 2: Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se’n va quedar sense en aquell poble.

NARRADOR 1: I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar per tota la gana que tenien, contents i fent festa. I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia.