Dos marcs, dos estils, dues ambientacions ben diferents per a una mateixa peça. Dues belleses contrastades. Una veu coincident per a una mateixa melodia en realitat i ficció i que retrobem en la veu de genis com Rolando Villazon, Luciano Pavarotti, Enrico Carusso, Mario Lanza o Jaume Aragall.
dilluns, 10 d’agost del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Diferents versions d'una furtiva lacrima que, què vols, m'han fet aixecar amb l'esperit alegre. Avui serà un bon dia; que ho sigui per tots!
Hem quedo amb Aragall.
Un tema magnífic, un pèl tristó, però el sentiment és insuperable.... Un petó Núria :)
M'agradat molt descubrir-te pel bloc de Vidapervida; m'agraden aquests posts, la relació que fas amb els mots i el que construeixes per gaudir'ne.
Aps! la i-pod... genial, i en relació a aquest post d'ara... jo prefereixo en Jaume Aragall. Potser perque recordo i escolto sempre les seves "napolitanes" (Core'ngrato). La seva veu es mediterrànea, molt clara i viril.
Una forta abraçada,
Montse.
Publica un comentari a l'entrada