Llegeixo Engrunes i retalls, escrits de llengua i de cultura catalanes, de Modest Prats. Un llibre excel·lent que com bé diu el títol recull escrits i reflexions de Modest Prats, professor durant 32 anys del Col·legi Universitari i de la Universitat de Girona, un dels millors professors que vaig tenir, l’únic que em va fer oblidar que havia d’agafar apunts per estudiar després, de tant interessant que era el que explicava i com ho explicava i, sobretot, un estudiós rigorós i enamorat de la llengua catalana i cultura catalanes.
El llibre us he de dir que així de cop, quan el veus, impressiona. Té quasi 700 pàgines, sense sants (dibuixos), ni pàgines en blanc. L’índex ben estructurat ens permet escollir a gust què i de què volem llegir. Hi ha escrits filològics, però també n’hi ha d’altres que són reflexions o anècdotes. En ambdós casos, sempre apareix aquell to, tant propi de Mn. Modest Prats, que fa somriure amb discreció i, a voltes, esclatar en una rialla.
Us transcric un fragment en què Modest parla d’un moment d’una conversa amb Josep Pla:
El senyor Pla tenia una visió molt peculiar de l’Església. L’encantava parlar del papa, dels bisbes i capellans. Ell veia i valorava uns aspectes de la vida eclesiàstica que no tenien res a veure amb la fe cristiana. Diguem que en tenia una visió purament sociològica.
- “L’home més important de Girona és el bisbe. Segur, segur. Per què ha deixat el Palua Episcopal? Es pensa que no el mataran igual?”
Immediatament entrava en el camp de les xafarderies de sacristia i dels judicis personals.
- “Vostè l’aprecia, el senyor bisbe?
- Sí, senyor, molt.
- El felicito, s’ha de parlar bé dels superiors.”
(...)
(...)
- “Com ho veu vostè tot això?
- Què vol que li digui...
- Malament. Els qui han de manar no ho fan. Ara mateix, qui ha de manar, a Medinyà?”
Vaig somriure mentre em mirava fixament:
- “Vostè!” – i em senyalava amb el dit acusadorament.
- “Pobre de mi. Els capellans tenim prou feina amb la nostra responsabilitat a l’església. No ens corresponen pas aquestes altres feines.
- Això és una collonada. Jo li parlo de coses concretes i vostè em surt amb estirabots. L’església... què és això?”
Sobtadament canvià de to. Havia aixecat la veu, enrabiat, i de cop, gairebé amorosament, em digué foteta:
- “El felicito: m’ha contestat el que m’havia de contestar.” (pg. 382)
I finalment, una reflexió seriosa i preocupada de l’article de 1993 Sobre la integració, marginació i multiculturalitat
(...) La societat que estem muntant arracona, cada dia més, grups de gent que no troben en el nostre món formes de vida digna qu els integri, que els identifiqui. Encara ho pensava avui mateix, quan he passat davant del bar i he vist asseguts als escalons de l’entrada aquells sis o set nois. Fa quatre anys eren uns xicots com els altres: anaven a l’escola, venien a catequesi, compartien les festes del poble. Avui, en canvi, els veus desvagats, tancats en la seva colla, fumant, bevent cerveses inacabables o escapant-se dalt de la moto no sé ben bé cap a on. No són d’aquest món nostre, que o els proporciona ni feina, ni raons per a viure com nosaltres vivim. (...) I adverteixo que estic parlant d’un poble de set-cents habitants, amb una vida social força ben travada. (pg. 469)
Aquests són només dos petits exemples d’un munt de reflexions que podem llegir a Engrunes i retalls.
7 comentaris:
Un llibre amb xafarderies de sacristia m'el apunto.
En primer lloc, agrair-te, Núria, que publiquis en el teu bloc tots aquests "posts" tan interessants que últimament estas entrant i també tan propis per generar opinions dels teus lectors.
En segon lloc admirar que hi hagi persones, com tu, que sempre tenen una frase i un record pels bons mestres que han tingut, com el que tens ací pel docta filòleg Modest Prats.
Anant a n' en Josep Pla, a qui vaig conéixer i servir en el restaurant Can Reig de Palafrugell (popularment conegut com a "cal tinyoi"(1) era un murri intel.lectual avançat a l' época en que li tocà viure i amb una part de la seva obra que exposa criteris i punts de vista perdurables en el temps i vigents encara avui (Vgr. veure el llibre "Grans cuiners de la Costa Brava"), cosa que fa possible catalogar-lo coma un clàssic de les lletres catalanes.
Ell s' adonaba prfectament que els que manaven no eren els Governadors Civils, a Girona, sinó el bisbe, i el que no s'ho cregui que lleigexi el llibre de de l' Enric Mirambell "Història del Govern Civil de Girona" edició interna i limitada del Govern Civil( actual Subdelegació del Govern ).
Però dubto en Pla sapigués qui manava (i segueix manant)a Medinyà, puig a Medinyà tot-hom sab que el que mana es el "marqués", el co-amo del castell i co-propietari de la majoria de les finques urbanísticament privelegiades que fan frontissa amb la carretera que va de Girona a França (betzinera i hotel inclossos)
(1) En Josep Pla, Núria, a "cal tinyoi" solia sentar-se, generalment, a la mateixa taula que es veu a la fotografia inèdita que vares publicar en aquest bloc . Quant jo hi treballaba a l' estiu era l' any 1.971.
En Pla solia menjar arroç negre ( que potinejaba) i de postre un wisky o més en el menjador del mig.
Finalment dir-te que m' epero en candeletes comprar el llibre d' en Modest Prats.
Una abraçada.
Mira que potser me'l demano per Reis...
He tingut la sort en aquesta vida de conèixer uns quants homes il·lustres. Tres o quatre no us penseu! I, en Modest Prats, n'és un.
Segur que ell no em recorda, però jo sí!
Te molt bona pinta.
Quina sort haver gaudit d'un professor així, capaç de fer viure l'aprendre. Tot un plaer.
Publica un comentari a l'entrada