Avui, un dia trist, un dia de dol, que fa vuit dies que ha mort entre un 5 i un 15 per cent del sou de les persones que treballem a l’administració pública...
Avui que l’economia està en estat de coma, i que tenim un país que no sap cap on camina...
Avui que moltes persones veïnes i amigues pateixen pensant què donaran per menjar als fills i filles, amb què pagaran la hipoteca o no saben a quin lloc més adreçar-se perquè els donin feina...
Avui que hi haurà persones que se’n riuran de les abaixades de sous, de l’atur, de la gana...
Avui, que encara ens sentim porucs i no ens atrevim a caminar sols i dir adéu a una espanya que mal gestiona els nostres diners i que no ens vol aprovar l' Estatut i que cuita a retallar-nos drets i més drets...
Avui... a totes les persones que esteu d’acord amb tot o en part del que dic... i per a les que, incomprensiblement, no hi esteu... per a totes... us convido a escoltar El silenci.
Entrades
3 comentaris:
Un vídeo preciós, Núria. Diria que estic d'acord absolutament en tot: només que jo, que també rebo una bona retallada, crec que, si miro el meu voltant, encara em considero una afortunada (tinc feina, em paguen tots els mesos i, de moment, no crec que facin un ERO).
No he fet vaga, per diversos motius que ara mateix no explicaré, però tampoc no m'ha agradat veure que poca, poquíssima gent ha secundat la vaga convocada. Hem perdut la confiança en el govern, en els sindicats, en els nostres representants polítics i sindicals.
Fa dies que penso que ens cal trobar nous mites, gent de qui enamorar-nos, a qui seguir... però també vull ser optimista i estic convençuda que més aviat o més tard apareixeran :)
per mi es alegria encontrar el teu blog
El nom de mi padre era 'André Rieu',pero no era musico.
Emocio. Bona nit.
Toutes mes excuses pour ma traduction approximative.
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
--Per quin cel mort--, o pasturatges muts,
Deleges foll? ¿Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
Publica un comentari a l'entrada