divendres, 4 de juny de 2010

El sol madura la nespra...


El sol madura la nespra

i m’omple la mà d’or fos.

Per què hem d’ésser només dos

a l’ombra del meu capvespre?


Res en mi no deixa rastre,

el cor ja no vol res més:

tota tempesta és excés

i tota calma desastre.


Dies, dies i més dies,

de remotes llunyanies

-quin regust de joventut-

ve una mel que ja no gosa.


Avui veig en cada cosa

el que tinc i el que he perdut.

Illa de lliris vermells, Mercè Rodoreda

2 comentaris:

Joana ha dit...

Preciós! No podem oblidar-la!
Quants regals ens ha deixat!!!
bon capde Núria!

GURMET ha dit...

Un poema precios encara mes gaudit amb aquesta musica de fons.