dilluns, 26 de juliol del 2010

Verds diferents

Aquest matí, com altres dies, a primera hora, he anat a caminar a la via verda que uneix Palafrugell amb Palamós.

En passar pel costat d’uns camps de blat de moro que tenien les regues ben marcades i uns grans aspersors preparats per ser regats, m’han vingut al cap els records de la infantesa en què algun matí d’estiu acompanyava el pare a mirar que la regada dels camps de blat de moro fos correcta i que l’aigua no hagués trencat per alguna banda i envaït el camp veí. Ens ficàvem enmig de les tiges altes i de les fulles verdes, humides i pessigollejants i anàvem d’un cap a l’altre de camp, el pare amb el tràmec en una mà i un mocador per la suor, a l’altra. Recordo la sensació d’ofec i un aire calent, estancat. En un no res, quedàvem amarats de suor. Si hi havia sort i tot era correcte, tornàvem a casa. Més tard el pare o l’avi hi tornarien. Si hi havia algun entrebanc i havia de tornar a marcar les regues o l’aigua no arribava bé al final, em feia sortir d’allà dins i ho solucionava. Sortia tant xop, tant suat, que semblava que s’hagués capbussat en el Rec del molí o en una piscina. La cara exhausta, però, ho aclaria.

Els pagesos, aquestes persones que estimen i viuen de la terra, que són en perill d’extinció, i que quant més temps passa, més fàcil és que acabin com a peces de museu, no necessitaven, ni necessiten, anar a caminar per mantenir-se en forma, per purificar i enfortir el cos. La feina del camp prou que els ho proporciona. I si li digués al meu pare o li hagués dit al meu avi o a la meva àvia, si volien venir a caminar per fer exercici m’haurien dit, com deia Josep Pla, que em deixés estar de collonades.


4 comentaris:

Anapana ha dit...

Meravellós, em recorda el meu besavi a Manlleu, la faixa negra, la boina, les orelles menjades pel fred, l'aperitiu dels diumenges amb ratafia. Molta feina, molt esforç, i una forta connexió amb la Terra.
Footing, spining, Aquarius..... efectivament i amb tot respecte "collonades".
Àngel

Núria Anglada ha dit...

Tota la raó del món! M'ha agradat molt llegir aquest text. Moltes felicitats.

Què t'anava a dir ha dit...

si. colors amb molt de sentit

Montse ha dit...

Hola Núria, la terra, sempre ens crida, però els pagesos, els que la cuiden són els que més l'entnen.