dilluns, 1 de novembre de 2010

Desglaç



La mort t’ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m’encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.

Sento l’udol del ca i el plany del llop.
El galop desbocat de l’hora i el cavall
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.

No sé sortir d’aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m’endolen
i on estrafaig només ganyotes de penjat.

I on et veig, cec als dies que s’escolen
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.



Quan, enmig del desglaç,
el riu remunta
cap a la deu,

i el seu curs foraviat es peix
com un mirall
del teu rostre, i me’l torna,
enllà de tu,
convertit en tenebra
i esglai opac...
Que em neixin ulls de cega,
uns ulls vivents
al cap dels dits
per llegir-te i no perdre’m
en el vell simulacre
sense contorns
que com un gorg devora
la meva nit.

Desglaç, Maria Mercè Marçal

2 comentaris:

civisliberum ha dit...

Bonic poema de la Marçal,

Joana ha dit...

Val la pena llegirla de tant en tant a la Mercè :)