dissabte, 4 de desembre de 2010

DESPRÉS DE SOMIAR AMB TU





Quan era un nen, em deien que les flors

no moren mai, i que quan es panseixen,

de nit, mentre els infants estan dormint,

es revifen i ballen, somrients,

en habitacions sense ningú

que s'il·luminen amb les seves festes.

No oblidaré la teva última cara

dessota el gel primíssim de l'oblit.

No em queda més consol que aquest silenci

de les històries de la infantesa.

Pensar que el teu somriure és a prop meu.

Que està plena de flors l'obscuritat.

Que no et veuré en la llum, sinó només

en les parpelles negres d'algun somni.

Joan Margarit




“El temps no és res més 
que un gran bosc de paraules”



2 comentaris:

Lale Mur. ha dit...

Ostras, Núria, què bonic que és la ball i el poema!!!!.....Gràcies....

Merula ha dit...

que bonic Nuria.
C'est très beau, le texte, la danse
En lisant (avec difficulté) les mots de ma grand-mère me reviennent ...