Quan era un nen, em deien que les flors
no moren mai, i que quan es panseixen,
de nit, mentre els infants estan dormint,
es revifen i ballen, somrients,
en habitacions sense ningú
que s'il·luminen amb les seves festes.
No oblidaré la teva última cara
dessota el gel primíssim de l'oblit.
No em queda més consol que aquest silenci
de les històries de la infantesa.
Pensar que el teu somriure és a prop meu.
Que està plena de flors l'obscuritat.
Que no et veuré en la llum, sinó només
en les parpelles negres d'algun somni.
Joan Margarit
“El temps no és res més
que un gran bosc de paraules”
Entrades
2 comentaris:
Ostras, Núria, què bonic que és la ball i el poema!!!!.....Gràcies....
que bonic Nuria.
C'est très beau, le texte, la danse
En lisant (avec difficulté) les mots de ma grand-mère me reviennent ...
Publica un comentari a l'entrada