Un dels millors guitarristes del món? Potser

Gary Moore, nat a Belfast el 1952, és un dels guitarristes més reconeguts a nivell mundial. Un guitarrista que fa vibrar tots els fils sensorials del cos i de l'ànima.

Will Come Again

Els anys 80 Gary Moore, procedent del rock dur, va gravar un seguit d’àlbums tranquils, més pop, que el van portar a aconseguir gran popularitat, especialment amb Empty Rooms, el 1985 i amb col·laboració de Lynot, amb Out in the Fields.

Still Got The Blues (Live)




I had a dream

Influït per la música celta, Moore va evolucionar cap a una música de caire més intimista, amb més pes instrumental i proper al blues.

After the War és una mostra de la influència celta innata d'un Moore que amb Still Got the Blues va retornar a les llistes d'èxits i que amb After Hours va aconseguir la consolidació definitiva com a gran geni del blues.

Tanqueu els ulls i escolteu-lo, us agradarà!

Deixar enrere...

Marxar de la terra, de la família, dels amics i amigues, deixar-los enrere, per la circumstància personal de cadascú, per amor, per cercar feina, és un acte de valentia i de coratge.

Canviar una terra per una altra, no és només un procés dolorós per les persones que queden i es deixen quilòmetres enllà, també és una lluita per adaptar-se als costums, a la llengua, al dia a dia de la nova terra, plena de paranys desconeguts.

Aquest procés, per als qui no l’hem viscut ens passa per alt. Sense reflexionar-hi en profunditat, parlem d’emigrar com si fos un canvi de jaqueta o de roba de temporada. I no, pensem-hi bé. No és tan fàcil.

Així com per a la persona que arriba la inclusió social és un repte, per a la població autòctona hauria de ser una obligació d’acompanyament. I, per ambdues parts, imperar el respecte.

Si el procés es desenvolupa correctament, amb estima, al cap de pocs anys, el repte haurà esdevingut normalitat i l’home, la dona estimaran la seva terra d’origen, hi mantindran el vincle, però alhora estimaran la terra que els ha acollit i no hi mantindran el vincle, sinó que s’hi hauran arrelat amb fermesa.

Com un capvespre, sense remor

Llac de sentiments,
tendre i suau,
desprens la pau
de l'amor immens
dins un cor etern.

Espai recòndit,
idíl·lic, exclusiu,
on descansen
perennement,
els records.

Tanco els ulls,
deixo fluir,
íntimament,
les sensacions,
l'eterna estima
que m'has amoixat.

Felicitat capitalista?

La felicitat és un sentiment positiu que tots desitgem experimentar permanentment.

Els hedonistes identifiquen la felicitat amb el plaer, del cos o de l’ànima, sentiment que és criticat per als qui consideren aquesta definició com a superficial i primitiva i cerquen la felicitat en fites racionals o espirituals.

Altres la vinculen al sentit de justícia i de feina ben feta, al perfeccionisme social.

I d’altres a la psicologia positiva en què la felicitat passa, semblant a la teoria de Maslow, per cobrir necessitats bàsiques com el menjar, tenir sostre, tenir feina i ser estimat, i posteriorment a desitjos com tenir cotxe, sortir a sopar a un restaurant, viatjar,... No és fins que són cobertes les primeres necessitats, que s’accedeix als desitjos.

Vinculada en aquesta darrera teoria es desenvolupa la creença que el capitalisme és sinònim de felicitat de les persones. I s’identifica amb el poder adquisitiu.

Si fem un cop d’ull en com és la vida en un país capitalista, el més fàcil és que tinguem dubtes que aquesta sigui la definició a què ens acolliríem.

.

I així doncs?, què és la felicitat? Com s’aconsegueix? Som feliços? Què ens en fa? Quina seria la vostra teoria?

Saber del passat, per actuar en el present,...

Si no sabem res del passat, no podem actuar en el present per intervenir en el futur. Aquesta frase, que ja s’ha convertit en un tòpic, es pot interpretar i aplicar en diversitat de contextos. Així, si pensem en els actuals problemes de l’aigua, ens caldrà tenir memòria i recordar la Llei específica del riu Ter, d’11 de maig de 1959 en la qual s’establia el repartiment dels cabals del Ter, sempre i quant es garantís el cabal necessari per als regants, l’abastament de Girona i la Costa brava, i el cabal ecològic mínim del riu (3m3/seg).

I recordar que quan es va portar l’aigua cap a Barcelona, es va prometre millorar els regadius del Baix Ter, i fins i tot ampliar-los i es van exposar alguns dels possibles projectes d’aquests regadius que mai es van desenvolupar.

Ens cal aquest passat per entendre les actuals reclamacions que fan entitats com el Consorci Alba Ter perquè en un futur immediat el riu Ter recuperi una part del seu cabal i que el govern destini inversions per a millora i modernització dels sistemes de regadiu del Baix Ter, tal com es contemplava a l’anterior llei.

Si no sabem res del passat de moltes persones que són nouvingudes a la nostra terra, si no sabem quines eren les seves tradicions, la seva cultura, els seus hàbits, en el seu país d’origen, difícilment podrem entendre el present que viuen, què esperen, què necessiten, com lluiten per incorporar-se a una ciutadania d’igualtat, de ple dret, i difícilment podrem conviure en la construcció d’un futur en un espai comú.

Si no sabem res del passat del nostre poble, no podrem explicar a la nostra població jove el valor de la llengua catalana, què significa utilitzar-la sense por, sense condicionants, sense amenaces. No podrem explicar-los les persecucions, les tortures i les morts que han patit molts habitants de la nostra terra, per defensar, per enaltir aquest nostre país. Necessitem aquest passat per argumentar als nostres joves el mal que pateix la llengua quan es canvia inconscientment per una altra en la parla, quan no s’escriu en cartells, quan no apareix en pel·lícules, quan no es vol aprendre perquè no fa falta. Ens cal parlar-ne en el present, perquè la nostra llengua existeixi en un futur amenaçat, en un futur en què es preveu que s’extingeixin el 90% de les llengües del món.

La catosfera literària

Ja han aparegut la portada i la contraportada del que serà la primera antologia de la catosfera literària i que recollirà 100 escrits apareguts en 100 blocs i que publicarà l’editorial Cossetània.

En el decurs de la segona jornada catosfèrica que es va dur a terme a Granollers el passat mes de gener es van escollir els 100 textos que havien de conformar el llibre.

La Catosfera literària serà la primera antologia catalana d’escrits apareguts en blocs d’arreu dels països catalans. Un exemple de literatura 2.0.

Entre els 100 escrits escollits podeu llegir el que hi vaig presentar titulat: Els mercats d'abans.
Desitjo que us agradi.

Dues cançons per a la mare

El diumenge descabdella les darreres hores. Una bonica manera d’acabar-lo és dedicant dues cançons delicioses a les nostres mares. Mares que ens han acompanyat en els primers plors, en les primeres passes, en les primeres malalties, en el primer dia de col·legi i en el següent i en tots els que hem necessitat o demanat, sempre.

Mares que s’han alegrat amb els nostres somriures i èxits i han estat al nostre costat quan la tristesa, la decepció, la ingratitud o el fracàs ens han fet abaixar el cap i recloure’ns. Mares que dia rere dia han sigut i són el puntal de la llar, que la seva presència ens ha donat seguretat, estabilitat, una quotidianitat entranyable i dolça. Mares que el dia que ens necessitin trobaran la nostra mà ferma agafada a la seva. Podran comptar amb nosaltres, sense que calgui que ens ho demanin.

I no és que els nostres pares no es mereixin aquestes paraules. Senzillament, avui el tribut és per a elles.

Volem pa amb oli...

El pa, aquesta barreja de farina, aigua i llevat, és des d’antany un aliment present en la nostra alimentació. En algunes zones rurals, el pa encara conserva el tracte de respecte emblemàtic que se’ls donava a la postguerra o de religiositat.

La tradició de respecte pel pa d’algunes famílies es mostrava quan abans de començar a llescar el pa, li feien el senyal de la creu, per una o dues bandes. I si en queia un tros a terra, es collia i es besava amb respecte.

Actualment, si entreu en una fleca ja no trobareu només el pa blanc, lluent i bonic a la vista, ni el morè o integral, sinó que en trobarem de llavors, de nous, de roquefort, i molts altres gustos que converteixen el pa en una temptació per assaborir sol o acompanyat d’altres menges.

Vinculades al pa hi ha en la nostra tradició tot un seguit d’expressions i refranys. Així tenim expressions i dites com:

Déu dona pa a qui no té queixals

Ser més llarg que un dia sense pa

Amb pa i vi es fa millor el camí

Al pa, pa i al vi, vi

Pa d’ahir, vi d’un any i carn ben amanida, fan bona vida

Sopes amb vi, aixequen el padrí

El pa calent mata la gent

Tenir la cara de pa de ral

El pa tou dura poc

Qui té carn i pa, pot esperar demà

Pa que sobri, carn que abasti i vi que no falti

Cal guardar per demà, gana i pa

Pa amb pa, menjar de beneits

Sopa de pa, de bon mastegar

Qui no té pa, moltes se’n pensa

El pa no té cames, però fa caminar

Qui té gana, somia pa

i... tocar el crostó; de quin pa fas rosegons!; tenir la cara com un pa de ral; treure’s el pa de la boca; haver-n’hi per sucar-hi pa; tenir pa a l’ull; tenir a pa i aigua; saber el pa que s’hi dóna; ; ser el pa de cada dia; ser un tros de pa, ser de pa sucat amb oli...

I parlant de pa sucat amb oli...

Recordeu els berenars de pa sucat amb oli (sucre o sal); el pa amb vi i sucre i el pa amb mantega i sucre...

I la cançó de...

Volem pa amb oli,

pa amb oli volem.

Volem pa amb oli, pa amb oli volem.

Volem pa amb oli,

pa amb oli volem.

Si no ens en donen,

si no ens en donen no callarem...

Tarda de primavera al Quadern Gris

Tarda de primavera, magnífica. Hora baixa. Les orenetes xisclen a les cornises de les cases. Poca gent al carrer. Tres o quatre persones que vénen, amb el pot d’alumini, de cercar la llet. Les acàcies, florides de la petita flor blanca, fan una olor mòrbida, una mica trista. Se sent, -carrer avall- el picar dels martell a l’enclusa del ferrer. Tres o quatre portes més enllà de casa, el fill del lampista, amb la finestra oberta, fa els seus monòtons, inacabables exercicis de violí, esblaimats. (...)

En aquests capvespres de primavera una de les poques coses que em construeix –vull dir que em distreu- és la contemplació d’un hort, com els que hi ha pels voltant de la vila. Admirablement cultivats, són unes pures, exquisides delicadeses de la feina. Sento el caminar acompassat d’un vell animal fent rodar una sínia mal untada, que carrrisqueja. És la pobra música d’una pobresa il·lusionada per les verdures tendres. Un home, manotejant una corda d’un pou, emplena un safareig. Un vailet, amb l’aixada a la mà, passa una rega. En aquests horts hi ha una frescor que ve de la terra. (...)

....

En

En aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones, cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se’ns ocorren tot d’una, una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors, la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant, aparatosament. L’altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors, hom diu, fent un gran esforç:

- Bé ja en parlarem...
L’altre respon energumènicament:
- Sí, sí, ja en parlarem...
I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos.


(El Quadern Gris, Josep Pla, Pàgines 144 i 110)

Disseny de tasses de vàter

Tassa de Florència

Quan en parlen de disseny, de literatura, de poesia,... la nostra ment per al disseny dibuixa productes d’última generació, que alegren la vista i que poden arribar a ser útils, per a la literatura i la poesia imagina paraules plenes de bellesa i poemes romàntics, de paraules dolces.

Tassa d'Anglaterra

Tot i que les imatges que segueixen no són de les que ens imaginaríem quan parlem de disseny, no podem negar que en tenen una bona dosi.

Tassa d'Alemanya

Tot i que pensar en literatura i poesia ens condueix sovint a poemes de Josep Carner, de JV Foix, de Miquel Martí i Pol,... hi ha un altre tipus de poesia, menys idíl·lica, de gran qualitat i de temàtica ben humana. En concordança amb el tema d’avui, us animo a llegir aquest poema:

Tassa de l'Índia

A una latrina que féu l'autor en l'hort de sa Rectoria, F.Vicent Garcia, Rector de Vallfogona,
que comença:

La monarquia regint
Felip terç, que la millora,
se féu esta cagadora,
essent papa Paulo quint.
Adredes obra tan grave
s'edificà prop de un hort
perquè qui paper no port
se puga valer d'un rave.

(...)

Tassa de Nova York

I si no us ha escandalitzat, accedint en aquesta pàgina, en trobareu força més de semblants en espais com AQUEST.

Tassa del Vaticà

Estudiem?

Demà comencen les preinscripcions per escolaritzar els infants que el proper setembre començaran el primer curs d’Educació Infantil de segon cicle (P3), per l’alumnat que ha d’iniciar l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) o per a l’alumnat que necessiti canviar de centre. Posteriorment, seguiran les d'estudis postobligatoris, escoles bressol,...

Són dies de neguit per a pares i famílies. A una fase prèvia, de demanar informació de les escoles més properes, dels projectes educatius, aprofitar les jornades de portes obertes per veure les aules, conèixer el professorat,... la segueix una altra, que comença demà: la sol·licitud de plaça en un centre, el seguiment del procés per saber si l’infant es podrà escolaritzar a l’escola escollida, la matrícula,...

Són moltes les famílies que estan amoïnades, per això les escoles, les Oficines Municipals d’Escolarització dels ajuntaments i el Departament d’Educació ofereixen el màxim d’informació clara i detallada. Si us interessa consultar-la, cliqueu AQUÍ.

L'etapa obligatòria s'acaba amb l'ESO, però no tot l'aprenentatge. Hi ha un munt de possibilitats formatives per continuar estudiant, tant si s’ha aprovat l'etapa obligatòria, com no: des de Cicles Formatius, a Batxillerats, a Programes de Qualificació Professional,... Si aquesta és la informació que cerqueu, informeu-vos-en clicant AQUÍ.

Si voleu seguir estudiant, o hi voleu tornar i no teniu gens clar què cursar, no sabeu què us agrada, quins estudis us seran més fàcils, quines aptituds teniu,... us proposo que aprofiteu una estona per navegar per aquests webs:

http://www.gencat.cat/educacio/saloensenyament/

http://www.gencat.cat/educacio/saloensenyament/com-soc.htm

http://www.gencat.cat/canaleducacio/estudiaracatalunya/site/FormacioProfessional/64.html

http://www10.gencat.net/dursi/ca/un/fp.htm

I si ja heu cursat estudis postobligatoris i voleu endinsar-vos en el món universitari, a part de l’enllaç anterior del Saló d’ensenyament, podeu consultar aquest altre enllaç:

http://www10.gencat.net/dursi_estudiaracatalunya/AppJava/ca/index.jsp

Com podreu comprovar, a internet hi ha molta més informació que la que us detallo i més específica. Ara que l'accés a la informació és tant còmode, aprofitem-la!

Absència

Tan fonda, amic meu, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!

Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alè en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençuda pel desig?

No pas com l’escultor que espera glòria
ans com l’amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta
d’on mai ningú no trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix no em pot sentir,
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.

Pere Quart

Dia 21 de març, Dia Mundial de la Poesia

Diari de guerra. El costat humà de la Guerra Civil espanyola

Tot i que havia pensat en parlar-vos d’un altre tema, he començat a rellegir una carta familiar, que fou escrita en plena guerra civil. El sentiment que desprèn, l’amor que destil·la em provoca una dualitat de sentiments: una profunda tristesa i la placidesa que proporciona assaborir un gran amor. És un relat llarg, de cinc pàgines, un petit diari escrit en un paper que s’endevina per a una utilitat comptable, escrita amb ploma i amb lletra polida i treballada.

29 de diciembre de 1937

Día triste y lluvioso, día de pena e ingratitud, seis meses hace que la guerra me arrancó de los brazos de mi amada esposa, lo que más entristece mi corazón es el pensar que a mi esposa de un dia a otro ha de dar a luz al hijo de mis sueños, y no poder estar a su lado en aquellos momentos en qué tanto necesita de mi.

Llevo muchos días de continuo tormento se que está próximo el nacimiento de mi hijo y tengo miedo que mi adorada esposa, debido a las penas pasadas, le falte el calor y ánimo suficiente para salir en bien de este momento tan sagrado y difícil de su vida.

30 de diciembre de 1937

Día inolvidable para mí, en este día mi tristeza es mucho mayor que los demás días. Mi corazón me dice que mi Marta hoy, más que nunca, necesita de mis consuelos y carícias, el corazón no me engaña, a las nueve de la noche a venido a este mundo mi hijo tan querido.

No olvidaré nunca que en aquellos momentos en que nacía mi hijo, yo pasaba uno de los momentos más difíciles de mi vida, faltando muy poco para que se quedara sin padre quien acababa de nacer.

Noche terrible, noche de frío y angustia, las necesidades de la guerra hicieron que no pudiera descansar en toda la noche. A las diez empezó a nevar y no paró hasta el día siguiente. El frío era muy fuerte, pero era más fuerte la pena que en aquellos momentos, en que sólo se sentía el tronar del cañón y el cantar de la ametralladora, sentía al verme tan lejos de mi adorada esposa.

Todo en este mundo tiene su fin y así también lo tuvo esta noche tan cruenta y llena de recuerdos para mí. Al hacerse de día, volví a sentirme animoso, el día era espléndido y todo estaba cubierto de nieve, la naturaleza quiso que me quedara este otro recuerdo del día en que mi hijo vino a este mundo.

Un regal per als sentits

Des de la primera figura femenina pintada la segona meitat del segle XII, a altres de Leonardo da Vinci, Botticelli, Perugino, Rubens, el Greco, Manet, Renoir, Gauguin, Matisse, Mucha, Dalí a la darrera que correspon a Picasso, l’autor d’aquest vídeo, eggman913, entrellaça pintures dels darrers 500 anys en què el tema principal són els retrats de dones.

L'autor construeix una autèntica obra d’art en homenatge a la pintura. La composició d’imatges esdevé més deliciosa encara en ser acompanyada per la música de Bach, (Suite No. 1, BWV 1007 In G Major- Sarabanda).

500 Years of Women in Western Art ha estat nominat com a millor vídeo creatiu en els II Premis anuals de YouTube. Si us ha agradat el podeu votar accedint a l'enllaç que el mateix YouTube proporciona.

Presoners de luxe

Presoners

Les fotos d'avui corresponen a importants campaments de presoners alemanys a la Gran Bretanya, durant la I Guerra Mundial: Donington Hall, Handforth; Eastcode,...

Són fetes amb l’autorització dels presoners. L’única condició que tenien els fotògrafs era no forçar situacions i només fotografiar les persones que ho autoritzessin.

Cuines

Aquesta selecció de fotos posa de manifest els aspectes més quotidians del dia a dia dels presoners.

Perol de sopa

Ens fan reflexionar en el contrast visible entre el tracte que van rebre aquests presoners alemanys en aquesta guerra i el que van oferir ells als seus presoners durant la II Guerra Mundial.

Panets amb panses

El tracte que van rebre els alemanys empresonats va ser tan luxós que els diaris de l’època se’n van fer escàndol. El 24 de febrer de 1915, al The New York Times, publicava un article amb el següent titular: Luxe per als presoners: els britànics es gasten 100.000 dòlars a Donington Hall per construir l’habitatge dels oficials alemanys.

Dormitori

Podeu accedir a la pàgina i llegir-ne l’article sencer (en anglès) clicant AQUÍ.

Conill domesticat

Sala de lectura

Espai d'esbarjo i de joc