dijous, 15 de novembre de 2007

Els mercats d'abans

Gàbies de conills i aviram, grans piles d’ous, i el regateig amb les pageses per la compra d’ànecs, pollastres, pollets i lloques… Les dones havien escollit els millors conills i els millors pollastres, els més grassos i lluents per portar-los en uns grans cistells de vímet i coberts de tela metàl·lica, que es podien obrir per la part superior, tant a dreta, com a esquerra.

Els animals, el seu plomissar i la cridòria es barrejaven amb les parades de planter, de verdures i de fruites: planter d'enciam i tomateres al terra, embolicat amb paper o en galledes, paneres i cistells amb pastanagues, patates, cebes, bròquil... pomes del ciri, caquis, taronges,... s’arrengleraven damunt de fulles de col en taulells, damunt de sacs i al terra. Les balances i els pesos, a punt. – Per als conills, la romana. –Una lliura i mitja,... en paperines de paper o embolicat i al cistell, a la coixinera o a la bossa.

Una mica més enllà, passades les parades d’atuells i d’eines del camp, començaven les parades de roba. Parades polides i ordenades, es barrejaven en ordre aleatori amb d’altres on els retalls o les peces rebregades s’amuntegaven desordenadament, mentre el venedor baladrejava amb veu potent oferint vànoves, bruses, amb expressions com “noies, noies maques, la millor roba!, veniu, remeneu i compreu...ja veureu, res millor, una ganga! La cridòria es barrejava amb els esgarips dels conills i la xerrameca dels homes i les dones que alçaven la veu i reien en el negoci i regateig d’uns preus, pensats a l’alça per ser rebaixats com aquell que fa un gran sacrifici.

Als animals, a les verdures, a les eines, a les robes,... barreja de sons, colors i sorolls, s’hi barrejava l’olor de la parada dels embotits, dels cigrons o de les mongetes del ganxet cuites, de l’arròs o del cafè, del mató, del formatge tendre i segons les èpoques... de moniatos, castanyes, ...

Només una vegada, vaig veure uns gitanos que portaven, com a les pel·lícules, un mico disfressat de gitana que al so d’una pandereta amb cascavells -que feia sonar una gitana vella i mal pintada-, feia petits salts i mitges-voltes entre gracioses i patètiques.


En un extrem del mercat, sempre al mateix lloc, un eixam d’homes, provinents dels masos i petites viles del voltant, vestits amb roba fosca, alguns amb boina o barretina, tractaven amb crits, rialles i expressions mig perdudes la compra-venda de vaques, vedells, porcs, userda, blat o el que l’estació de l’any comportés. Era com un estat bancari.

Els mercats, no fa gaire anys, esdevenien i, en algunes poblacions encara esdevenen, un espai de relació, de negoci i sobretot un eficient despertador per a tots els sentits.

3 comentaris:

Jordi ha dit...

M'agrada com ho narres, és un text ric!
Jo, com altra gent, no acostumem a anar a mercats. Encara que no siguin com els d'abans, el que ens perdem, oi?

civisliberum ha dit...

Es recofortant recordar temps passats.
Molt ben escrit

Violette ha dit...

Ostres, acabo de resistir la temptació de llegir-lo del tot! M'agradava molt i he pensat esperar-me a tenir el llibre imprès entre les mans, carretejar-lo amunt i avall i descobrir-vos a tots...

Una abraçada, Núria!