Tarda de primavera, magnífica. Hora baixa. Les orenetes xisclen a les cornises de les cases. Poca gent al carrer. Tres o quatre persones que vénen, amb el pot d’alumini, de cercar la llet. Les acàcies, florides de la petita flor blanca, fan una olor mòrbida, una mica trista. Se sent, -carrer avall- el picar dels martell a l’enclusa del ferrer. Tres o quatre portes més enllà de casa, el fill del lampista, amb la finestra oberta, fa els seus monòtons, inacabables exercicis de violí, esblaimats. (...)
En aquests capvespres de primavera una de les poques coses que em construeix –vull dir que em distreu- és la contemplació d’un hort, com els que hi ha pels voltant de la vila. Admirablement cultivats, són unes pures, exquisides delicadeses de la feina. Sento el caminar acompassat d’un vell animal fent rodar una sínia mal untada, que carrrisqueja. És la pobra música d’una pobresa il·lusionada per les verdures tendres. Un home, manotejant una corda d’un pou, emplena un safareig. Un vailet, amb l’aixada a la mà, passa una rega. En aquests horts hi ha una frescor que ve de la terra. (...)
....
En
En aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones, cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se’ns ocorren tot d’una, una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors, la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant, aparatosament. L’altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors, hom diu, fent un gran esforç:
L’altre respon energumènicament:
- Sí, sí, ja en parlarem...
I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos.
(El Quadern Gris, Josep Pla, Pàgines 144 i 110)
Entrades
8 comentaris:
Encantador! M'encanta que ens acostis a Pla.
No estàs cansada? Molt cansada? No tens res primaveral, Núria? Bones tasses, les de baix...
Zel, per què m'ho preguntes? Estàs cansada tu? O notes canvis d'alguna mena?
Potser de moment per mi una primavera agredolça.
Això és del Quadern Gris? No si al final l'hauré de llegir...
De l’edició “la butxaca” vaig trobar un exemplar del “Quadern gris” que vaig comprar immediatament. I a pesar d’haver-lo llegit no puc resistir-me al fet de tornar-ho a fer, dia a dia, al blog. S’ha fet imprescindible. O un vici. O totes dues coses, ves a saber...
Jo afegiria al relat de la trobada d'amics que la salutació sovint és només un parell de sons guturals (tipus "eeep" respòs amb un "aaauuu") o com a molt un intercanvi dels noms de cadascú.
A reveure
(torna quan vulguis pel nostre blog, seràs ben rebuda, jo segur que hi tornaré al teu)
Aixó és el Pla!!!
Pel que he sentit dir de gent que el coneixia de veritat, sobretot en els últims anys de la seva vida, d´ell m´han dit que era una persona curiosa, estanya, contradictoria...
Alguns m´han dit que tenia coses bones i humanes i que era mol enriquidor escolta-lo i parlar amb ell si no et fotia un moc de bones a primeres, d´altres que era massa de dretes i poc huma, que era misogen entre d´altres coses...
Jo com no he tingut la sort o la desgracia de viure res de la seva persona, doncs no vull caura en l´error de fer critiques positives o negatives d´ell i no vull tenir prejudicis.
Peró aixó que tu, Núria escrius aquí, tret del Quadern Gris em fa venir gans de llegir-lo, tot i que sempre he intentar deixar-lo de banda, suposo qu tinc de reconeixer que tinc prejudicis, em tocara fer terapia contra aquests prejuicis decidir-me a llegir-lo... Potser es que tinc por que fins hi tot m´agradi com em sembla que passara...
Núria, em fas veir gans de llegir-lo.
Merci.
Publica un comentari a l'entrada