El nou Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la persona analfabeta la que desconeix l’alfabet, que no sap de llegir, que és completament illetrat o illetrada. Aquesta definició, vàlida pels segles XIX i XX, avui és incompleta i s’hauria d’ampliar en un nou tipus d’analfabetisme.
Ser analfabet, avui, no és només no saber escriure o llegir , és no tenir els coneixements bàsics en informàtica i tot el que són les noves tecnologies.
La por a agafar el llapis es pot comparar a la de prémer el botó que engega l’ordinador; i les primeres traces en un papet totalment blanc, a l’emoció d’aprendre a obrir un ordinador i a coordinar els primers moviments del ratolí. En ambdues situacions, per superar l’analfabetisme, hi intervenen dos factors importants: perdre la por i la curiostitat per aprendre i progressar. Per saber utilitzar amb correcció – si és que se n’acaba de saber mai – un llapis o un ordinador cal un entrenament previ. La cal·ligrafia, sense importar a l’edat que hagi estat apresa, es converteix en l’actualitat en una lluita entre els nostres dits, el teclat i les imatges que surten en una pantalla i que tenim la sensació que no acabarem de saber mai, per què.
1 comentari:
Em sembla que tens tota la raó, una gran definició del terme.
Publica un comentari a l'entrada