Fa uns dies llegia unes preguntes que plantejaven com tractaria una persona estimada si sabés que ha de morir al cap de poc temps o com viuria si sabés que em queda poc temps de vida.
Respondre la primera pregunta m’és fàcil perquè m’hi he trobat amb una persona molt estimada. Quan es dóna aquesta situació, el més dur no és saber que a la persona estimada li queda poc temps de vida. El que és dur, de veritat, és saber que la persona estimada, que a més tem la mort, i que sempre s’ha aferrat a la vida plena d’energia, també ho sap. És dur rebre la seva abraçada i que et digui: estimada, m’estic morint. Què li dius? Que no? L’enganyes? Li dones la raó? Què faries tu? Pensa-hi.
Viure intensament els últims dies, les últimes hores, els últims alens amb ella és el mínim que cal fer.
Respondre a l’altra pregunta, de com viuria jo..., hi he pensat moltes vegades, però em costa molt més de respondre. De bones a primeres diria... faria tot allò que no he fet mai i voldria haver fet; em deixaria portar pels instints, sense pensar en les conseqüències; però... si ho reflexiono bé penso en les persones que m’envoltarien i penso que no faria res del que he pensat en un primer moment. Llavors em quedo desconcertada. No ho sé. No sé què faria. Besaria amb més passió? Abraçaria amb més intensitat i m’embolcallaria de l’escalfor i la companyia de les persones estimades?, Ploraria? Viuria com si res...? No en tinc ni idea. I tu?
Entrades
3 comentaris:
suposo que per part dels dos el millor seria fer una vida normal i cada vegada que és pogués dir-le que l'estimes i molt
noia has tocat un tema molt punyent !!!!
petonets
la veritat , prefereixo no pensar-hi
M'has fet pensar en el poema d'en Machado: "Al olmo viejo". El va escriure el poeta quan la seva estimada es moria, el poeta s'aferra a l'esperança, la imatge d'unes fulles petites i verdes que descobreix al tronc corcat de l'arbre.
Publica un comentari a l'entrada