Explica la rondalla que fa molts anys,
en una casa d’aquí a prop hi vivia una família...
formada per un avi, el fill i la nora i el nét petit.
L’avi cada dia era més vell, li fallaven més les forces i li tremolaven més les mans.
Com que quants més dies passaven menys podia ajudar el fill en la feina...
Esperava el nét que tornés de l’escola i li explicava contes; l’ajudava a fer els deures i, si les mans el deixaven, li arreglava les joguines que se li havien espatllat...
El nen se sentia feliç i privilegiat de tenir l’avi a casa i que l’estimés i ajudés tant.
Quan l’avi era a taula, a l’hora de menjar, hi havia dies que les mans tremoloses li jugaven una mala passada i...
Ara li queia el got,...
Ara li tremolava la cullera i li queia el menjar,...
Ara li queia el plat, ara la tassa...
Un dia el seu fill, enfadat, li va fer un got, una tassa i un plat de fusta ...
I va decidir...
Que el seu pare no tornaria a menjar més a la mateixa taula que la resta de la família !
I així es va fer!
Al cap d’uns dies, en Miquel, el fill, va veure com el seu fillet tallava un tros de fusta i li va preguntar:
- Què talles, fill?
I el fill, va aixecar el cap, es va mirar el seu pare fixament i li va dir:
- Un plat, una tassa i un got de fusta per a tu pare, per quan siguis vell com l’avi.
L’endemà, l’avi tornava a menjar a taula, amb la família.
5 comentaris:
ben vist!!!
Molt emotiu ;-)
Nuria com m'agradat aquesta història, és molt tendra. Un servidor no va coneixer als seus avis i els ha trobat a faltar tota la vida
petons
Els avis són uns grans arraconats de la nostra societat i jo sempre els he valorats molt, sembla com si només volguéssim gent per produir molt i consumir encara més, la resta ens fa nosa.
Molt bonica la història! I felicitats pel blog, les fotos que hi penges, la música...
Hem de pensar que també ens agradarà arribar a ser avis...
;)
Publica un comentari a l'entrada