Abans de llegir el text, us demano llicència per fer servir els termes “avi i àvia” quan possiblement seria socialment més correcte parlar sempre de “persones grans”. La raó, és que per a mi el terme d’”avi o àvia” té una connotació més carinyosa i familiar que no pas de referència a l’edat. D’altra banda, el terme “persona gran” és fred.
Els nostres avis, les nostres àvies, aquests éssers que tenim tan a prop, no són persones dèbils que ens haguem de mirar com una peça d’orfebreria, caduca o antiquada, sinó que són el pal de paller de la família i de la societat.
Són la moixaina, la mà ferma i sempre present per als petits de la família, els conta-contes, els que hi són sempre i que ho permeten quasi tot, amb un somriure sempre a punt i molt de temps per dedicar-los.
Els nostres avis i àvies són el suport constant per als fills, els confidents eterns a tots els efectes.
Amb això no vull obviar que no hi ha persones grans que pateixen sol·litud, malalties o problemes econòmics. Reconèixer-les i ajudar-les és una obligació de tota la societat que no podem oblidar i que hem d’atendre.
No obstant, fins i tot amb alguna d’aquestes mancances, els nostres avis i les nostres àvies són una font de riquesa que hem de mimar.
Representen la major part de les virtuts que ens dignifiquen com a persones: la capacitat de renúncia i de lluita per assolir l’èxit dels objectius proposats.
Necessitem que ens transmetin la seva experiència de vida, el seu passat per ajudar-nos a forjar un futur fort, i saber i aprendre què hem d’evitar i què hem de consolidar. Què els ha servit, què els ha fallat, què han patit i què han fruit.
Els nostres avis són el nostre pal de paller.
Entrades
4 comentaris:
quina sort que teniu, no els vaig coneixer a cap dels cuatre y de petit els vaig trobar a faltar molt
salutacions i petons
Tens raó, jo només he conegut als meus dos avis, les àvies ja eren mortes quan vaig nèixer, i no saps com ho vaig trobar a faltar, en quan als avis, un vivía a Navarra, i venia molt poquet, i va morir quan jo tenia 12 anys, i l'altre avi quasi bé no em feia gaire cas i va morir quan jo tenia uns 8 anys, o sigui que no he pogut escoltar i aprendre dels meus avantpassats, i fruir de la seva companyia.
Jo vaig tenir la sort de coneixer-los a tots 4, i em van enriquir molt!!
Per cert, sóc valencià, de Castelló,. He descobert el teu blog hgràcies al comentari que has deixat al TINTA XINESA. UN PLAER SALUDAR-TE
Trobo a faltar aquells pals de paller!!! Avui dia, no saben ni què vol dir l'expressió!!!!
Publica un comentari a l'entrada