dimecres, 31 d’octubre de 2007

Modest Cuixart, pintor d'excel·lència, ciutadà de la quotidianitat

Aquest 2 de novembre, Modest Cuixart, Creu de sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i un dels fundadors del grup Dau al Set juntament amb Antoni Tàpies, Joan Brossa, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i Joan Puig, hauria complert 82 anys. Cuixart, elegant, amb una barbeta d’un blanc impecable i perfectament retallada, ha estat un dels personatges emblemàtics de Palafrugell i com diu l’alcalde de Palafrugell, Lluís Medir, «un ciutadà de la nostra més absoluta quotidianitat, en el sentit més ampli de la paraula, ja que passejava pels carrers de Palafrugell, freqüentava els seus locals i departia amb els seus veïns, sempre amb una conversa senzilla». Vestit de conjunt, elegant, i amb abric de doble botonadura, els nostre pintor es feia acompanyar, els darrers anys, d’un bastó de tall distingit.


Cuixart que pertanyia, tal com diu la crítica d’art M Lluïsa Borràs, a “la tercera gran onada creativa de Catalunya, l'anomenada segona avantguarda, en els anys més difícils de la postguerra, quan els creadors havien de ser homes i dones d'una gran voluntat davant la incomprensió generalitzada”, ens deixa el regal d’una impressionant obra plàstica.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

El valor de les paraules (fragment)



Paraules. Hi ha moments que les paraules ens penetren a l’ànima i no ens permeten ser mai, mai més, la mateixa persona.

Hi ha paraules cruels, que omplen de dolor i de tristesa fins que el cor, ple de solitud, es dol i plora. Plora per tot el que s’ha perdut, per tot el que les paraules es poden endur amb una força que sovint s’ignora.

Paraules. Hi ha instants que les paraules ens penetren al cor i amb la calidesa d’un sol d’hivern se’ns endinsen a l’ànima i no ens permeten mai, mai més, ser la mateixa persona.

Hi ha paraules dolces, d’amistat i d’amor que ens amanyaguen amb subtilesa el cor, que alegre, somriu i ancora a la part més profunda, més íntima i secreta.

Paraules tristes, paraules dolces, paraules ingrates o vanes, paraules d’estima o d’amor,… Tots sabem quines escolliríem... O no?

dissabte, 27 d’octubre de 2007

Un ambient d'abans, avui: la carbonera

Ahir era l’últim dia que cremava la carbonera de St. Climent de Peralta. Avui ja l’obriran per treure-li el carbó.

De fet, aquest any no hi ha hagut només una carbonera, n’hi ha dues. Una, feta pels carboners de la zona i una altra, feta per uns carboners que han vingut de la Catalunya nord. Dues carboneres de construcció diferent i que avui, quan s’obrin i es tregui el carbó, se sabrà quina n’ha produït més i millor. Les tècniques de les dues carboneres varia sobretot en l’ordre que es posa la llenya. Una posa primer la llenya petita i al damunt la grossa; l’altra, a la inversa. Un cop apilada la llenya, es tapa amb bruc, el sotabosc que abunda a les Gavarres. I es clou amb terra treta de l’entorn que tapa tota la carbonera menys l’ull, que, a la part més alta de la carbonera, és per on s’encén i es manté durant la cuita. Per accedir a l’ull es construeix una escala de troncs i pedres. Enfilar-se per l’escala i contemplar l’ull és garantia de contemplar un espectacle únic de foc i de fum.


Un espectacle que s’incrementa amb l’ambient de la gent que s’hi desplaça per veure-la, i que acollida pel bosc de l’entorn i pel caliu s’hi queda, en unes taules que espontàniament es preparen, a menjar carn, cargols,... el que hom porta.
Un ambient d’abans, avui.

divendres, 26 d’octubre de 2007

Amb la tardor... l'esmolet


Ha arribat la fred de tardor. La primera fred que ens arrauleix i ens obliga a abrigar-nos, engegar la calefacció o, al capvespre, encendre el foc a la llar. La vivor de l’estiu deixa pas, lentament, al recolliment i a la pau del silenci tardoral. A la natura, les catifes de les fulles caigudes; l’olor de fusta humida i de bolets; els camps llaurats a punt de la sembra. A la ciutat, l’olor de les castanyes i els moniatos torrats i als pobles, empès per la primera tramuntanada, l’arribada de l’esmolet.

El so de la flauta de Pan, de plàstic, un so llarg i penetrant, que caracteritza el pas de l’esmolet pels carrers, amb l’arribada de les primeres freds, ha anat desapareixent.

Pensar en l’esmolet és com evocar instants de la infantesa, època en què saber de l’arribada de la seva arribada era sinònim d’abandonar deures, contes, joguines i córrer cap a la finestra per contemplar, envoltat de tramuntana i de fred, un ésser que, amb abric i gorra, passava lentament pel carrer, a peu, en una mà una bicicleta i a l’altra un estri que semblava de joguina, però que desprenia un so escalonat, a mesura que era desplaçat pels llavis.

Al carrer, l’esmolet es parava davant de les cases i esperava una estona perquè, empesos pel reclam del so, sortissin homes i dones, amb ganivets i tisores per esmolar. Quan l’esmolet marxava, el carrer quedava buit de gent i ple de tramuntana. D’esma, em quedava embadalida contemplant les quatre fulles seques que enmig del carrer feien una rotllana, feien, com en diem a l’Empordà, una sardana.

Amb els anys, els esmolets han anat desapareixent, poder-ne sentir algun ha esdevingut un luxe, l’evocació romàntica d’un ofici que desapareix engolit per la modernitat i pel consumisme.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

La tornada


I ha arribat el dilluns. I amb el dilluns torna la quotidianitat: llevar-se d’hora, anar a treballar, tornar a casa… Però aquest dilluns, és diferent, com també ho ha estat el cap de setmana. El divendres al migdia, a l’aeroport de Barcelona, ens reuníem quinze persones que treballem en una feina semblant en municipis diferents. Una dels quinze havia organitzat el viatge, de manera que enmig de l’aeroport, esperant l’hora de facturar les maletes, miràvem encuriosits les pantalles que avisaven de les properes sortides per poder endevinar quin destí era el nostre: potser era Hèlsinki, Liubliana,... no, finalment... el nostre destí va ser Verona. El migdia érem a Barcelona i a la tarda ja érem a Verona. (Em sembla que ni jo ni vosaltres ho vam endevinar!)


Per als qui no coneguin Verona, explicar-vos que la part més cèntrica de la ciutat és molt bonica i tranquil·la, que té una arena on hi ha ubicat l’escenari més gran del món, que els palauets, carrers i places conviden a passejar i prendre un vinet acompanyat de calamars o qualsevol altra fotesa a la qual les vinateries conviden i que el més turístic és el balco de la casa de la Julietta i potser un pastís deliciós d’ametlla i avellana que se’n diu “Romeo”.

Des de Verona, en una hora, amb tren, el dissabte vam anar a Venècia. De Venècia no cal que us en faci cinc cèntims: qui no hi ha estat, n’ha sentit a parlar.


I del menjar, què us puc dir, doncs que a Verona com a molts punts d’Itàlia, el menjar és deliciós: el formatge pecorino, el parmesà, el paté de carxofes i ametlles, les pizzes de mil gustos i la pasta cuita al punt i boníssima amb oli de tòfones.

Un menjar acompanyat d’un bon vi negre, cabernet italià, amb cos i amb aquell punt de picant que pessigolleja el nas.

Bona companyia i bona cultura, menjar i beure, tots sumats han donat de resultat un cap de setmana altament divertit i enriquidor, tant que... ja tenim data pel viatge de l’any que ve. On anirem? Qui ho sap? És massa aviat. D’aquí a un any, aproximadament, ho sabrem.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

Viatge sorpresa

Me’n vaig de viatge “low cost” fins diumenge. On? No ho sé. Sembla impossible, oi? Doncs, no! Una amiga ha agafat uns quants bitllets cap a ¿??, i som una colla que no sabem cap a on ens porta. Anem junts, això sí. Però no sabem si on anem … hi farà fred, si hi farà calor… bé calor no, perquè no ens movem d’Europa, això sí que ho sabem. Zona euro, també. I que no és capital, i hi ha un riu.

Amb aquestes pistes ja em direu… On seré aquests tres dies… qui sap? ... Esperem que el pilot tingui més pistes... Fins dilluns !!

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Cultura? Educació? Qui no ho distingeix?


No crec que calguin gaires paraules per dir que NO ENTENC com encara hi ha polítics ( i m'imagino que no polítics - tot i que aquests no tenen culpa) que no entenguin que existeix alguna cosa més que la cultura, que també existeix l'EDUCACIÓ. I que cultura i educació tot i que són germanes, no són la mateixa cosa. No és el mateix que una persona tingui cultura a què tingui educació i sinó penseu-hi i segur que coneixeu persones educades amb pocs coneixements culturals i persones molt cultes i molt mal educades.

La Fageda d'en Jordà, a la tardor és una bellesa

LA FAGEDA D'EN JORDÀ

Saps on és la fageda d'en Jordà ?

Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,

trobaràs un indret verd i pregon

com mai més n'hagis trobat al món:

un verd com d'aigua endins, pregon i clar;

el verd de la fageda d'en Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc,

comença a caminar-hi poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud

s'atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot el món

en el silenci d'aquell lloc pregon,

i no pensa en sortir o hi pensa en va:

és pres de la fageda d'en Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Joan Maragall

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Sta Teresa i els nostres somnis


Avui és Sta. Teresa. Conta la tradició, tot i que poca gent ho recorda, que aquesta santa, era considerada, per bona part de les nostres besàvies, l’advocada dels somnis.

Per això, les besàvies i rebesàvies demanaven en aquesta santa que els donés somnis bons, entenent per bons els somnis desitjats. Per mitjà dels somnis, pretenien saber tot allò que els encuriosia de les altres persones, des dels pensaments a les accions futures.

Expliquen els llibres que les besàvies que volien somiar molt posaven una castanya borda sota el coixí o bé les sabates al capçal del llit i que, per afavorir els somnis, menjaven, sobretot, enciam, olives i pinyons. Creien que segons el dia de la setmana el somni era més o menys creïble o podia tenir més o menys efectes.

La lluna també influïa en els somnis i quant més avançada era la fase lunar, millors i més clars eren. Així mateix, la fase augural durava tres o quatre dies, i passats aquests, perdien l’efecte. Per recordar-los calia menjar una engruna de pa, just al moment de llevar-se i si es recordaven, de tots, els més certs eren els que s’havien tingut de matinada.

No sé si somieu molt o poc, però en qualsevol cas, ara és època de castanyes, avui és Sta. Teresa i la lluna comença a créixer.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

Rambo-caçadors

Al voltants del 12 d’octubre, diria que coincidint amb aquesta data tant poc grata, s’obre el “permís” de cacera “menor” i d’algunes altres. Tot i que no m’ha agradat mai la cacera, fins aquí res a dir.

De caçadors n’hi ha de tota mena, els respectuosos i els que no respecten res. Amb els caçadors respectuosos, cap problema. Però permeteu-me que us descrigui el “manual” dels altres, dels mal caçadors.

Per ser un mal caçador:

a) Cal anar amb un cotxe quatre per quatre amb una gàbia per portar el gossos ben apilonats i, indispensable, deixar-lo mal aparcat, privant la meitat del pas d’un camí.

b) Cal anar amb un vestit de camuflatge forces especials, d’aquells verd-gris-marró i a poder ser amb botes i gorra incloses.

c) Cal portar força gossos, bruts i mal alimentats, i preveure que en cas que no rendeixin es deixaran abandonats enmig del camp.

d) Cal anar ben armat, amb més d’una escopeta i si pot ser, provar-la aquí i allà, encara que no hi hagi cap bestiola que bellugui.

e) Cal apuntar i disparar a qualsevol cosa que es mogui, per si de cas. No importa si és au, conill, o... qui sap (no voldria ser-hi a prop). Ja es comprovarà a posteriori a què o a qui s’ha disparat.

f) Cal anar per camins de cases i de masos i apropar-s’hi al màxim. Cal tenir present que hi ha animalons que aprofiten el sopluig dels boscos propers als habitatges per intentar salvar-se de la caça. I, és clar, cal no deixar-los-ho passar. Per això, encara que la legislació ho prohibeixi, caldrà fer el despistat, apropar-s’hi i de seguida que es pugui: pam, pam! Un bon tret i al sac.

g) Cal ser mal parlat i en cas que algú us cridi l’atenció, cal renegar, amenaçar i demostrar que aneu armats.

Exagerada? Us asseguro que no. El que he descrit ho he viscut. Visc en una casa envoltada de bosc i quan arriben aquestes dates el despertador són els trets de la matinada a tocar la casa. I sortir a la finestra o a l’exterior pot evidenciar un risc o un panorama patètic.
Evidentment no parlo de les persones que fan de la caça un esport digne. No critico els caçadors, critico els “rambo-caçadors”, amb perdó per a Rambo.

Un dia de tardor a Romanyà

Avui ha fet un bonic dia de tardor. La dolçor del sol s’ha barrejat amb la bonior de la natura. Dinar a la masia Mas Salvador. Una bonica masia catalana, la part més antiga de la qual és del S. XVII i la més moderna, del S. XIX. Una masia molt ben conservada, encara envoltada dels murs de pedra, amb un pou amb tota la canalització necessària per fer arribar l’aigua al bassi per abeurar els cavalls.
A l’interior, encara es conserva l’estructura antiga, ampla entrada per a carros, sostres encanyissats, cuina amb marbres de pedra, sostres alts, habitacions immenses de parets gruixudes. Una preciositat envoltada de la bellesa de les Gavarres.

Hem dinat al pati. A recer. Cap un centenar de persones, no totes conegudes, però amb un ambient d’envejar. Bon menjar i bon beure. I bona música. Rialles de grans i de petits que barrejades amb els cants i les converses animades i variades s’han escampat camps enllà fins ben entrada la tarda.

dissabte, 13 d’octubre de 2007

Tirallonga de monosíl•labs

Déu

I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

Del llibre Circumstàncies

Pere Quart , 1968

divendres, 12 d’octubre de 2007

Temps de guerra


Llegeixo en un retall de diari antic (1938?) dues notícies breus, diferents, però que ens situen clarament en el context social de l’època:

EL RACIONAMENT DE PEIX FRESC QUE ES FARÀ AQUESTA SETMANA

La Conselleria Regidoria de Proveïments notifica als veïns de Barcelona que el racionament de peix fresc es farà aquesta setmana amb els tiquets números 5 i 6, amb preferència amb el número 5.

La distribució es farà com segueix: dimecres es despatxaran els de tres, deu i més racions; dijous, els de quatre racions; divendres els de dues, set i vuit racions i dissabte els d’una i cinc racions, diumenge els de sis i vuit racions.

Recordeu als peixaters de mercats i botigues que el dimecres dia 20, entrarà en vigor la disposició municipal en virtut de la qual al Mercat Central de peix només hi tindran entrada els representants dels venedors i els delegats sindicals. El peix arribarà als mercats i botigues de detall a les vuit del matí i es recomana als venedors que ho tinguin tot disposat per a la venda immediata.

LA VISTA DE LA CAUSA CONTRA 195 ACUSATS D’ALTA TRAÏCIÓ I ESPIONATGE

Madrid, 18. En el judici oral per alta traïció i espionatge, el fiscal acaba el seu llarg informe acusatori demanant 6 penes de mort. A més, per a altre vuit processats 30 anys d’internament en camps de treball; per a quatre processats, 25 anys; per a altres tres, 22; per a tres més, 21 anys; per a tretze, 20 anys; per a dos, 19 anys; 18 anys per a altres quatre processats; 15 anys per a altres dos; 12 per a dos més; 11 per a altres dos; 9 anys per a altres 25 processats, 8 per a altres set; i 6 per a altres vint-i-dos.

Han començat els informes de les defenses i hom creu que per enllestir llurs informes necessitaran de tota la setmana present.


dijous, 11 d’octubre de 2007

Orfeó català: una reflexió de 1953


M’ha vingut a les mans un programa de l’actuació de l’Orfeó Català al Teatre Municipal de Girona, el 22 de novembre de 1953, fa quasi 56 anys, que aviat són dits.

En obrir el programa constato que és escrit només en castellà i de seguida ho entenc: és publicat en els anys que el franquisme tenia més força.

El text diu:

Fundado el Orfeó Catalá el año 1891 por los Maestros Luís Millet i Amadeo Vives, ha venido realizando una labor intensísima de divulgación de la música coral en toda su vastísima amplitud.

El maestro Luis Millet, verdadera figura señera, consagró toda su vida a la obra del Orfeó Català, que dirigió hasta su fallecimiento ocurrido el año 1941.
Le sucedió en la dirección el Maestro Francisco Pujol hasta fines del año 1945, en que el Orfeó Català sufrió nuevamente la pérdida de su nuevo conductor.

Desde 1946 la dirección del Orfeó Català corre a cargo del joven maestro Luis M Millet, que ha demostrado poseer una vigorosa personalidad musical. Y que constituye un fidelísimo continuador de la más pura escuela fundada por su padre.

El Orfeó ha efectuado (fins a 1953) 886 audiciones y ha realizado infinidad de excursiones artísticas entre ellas a Niza, Montpelier, Marsella, Perpignan, Valencia, París, Londres, Roma y Sevilla.

En el programa, cal destacar-ne la Cançó de Bressol de Tomàs Garbizu, la sardana Empordà i Roselló, d’Enric Morera, Sospirs, de Lluís Millet i la Mort de l’Escolà, d’Antoni Nicolau i lletra de Jacint Verdaguer.


dimecres, 10 d’octubre de 2007

Una curiositat de la llengua

L’ODRE NO IPMOTRA

SGEONS UN ETSDUI D’UNA UIVENRSTIAT AGNLSEA, NO IPMOTRA L’ODRRE EN QUÈ ETSAN ERSCIETS LES LLTEERS, L’ÚICNA CSOA IPORMTNAT ÉS QUE LA PMRIREA I L’ÚTLIMA LLTERA SGIUIN ECSRITES EN LA PSIOCIÓ COCRRTEA. LA RSTEA PDOEN ETSAR TTAOLMNET MAMAENLT I TOT I AXII PORDÀS LELRIG-LES SNESE POBRLEEMS. AXIÒ ÉS PQUERÈ NO LELIGM CDAA LTLERA PEL QUE ÉS, SNIÓ QUE LELIGM LA PAAULRA EN UN TTO. PRESNOAMELNT, EM SMLBEA ICRNEILBE QUE TNATS ANYS DE COLGELI SE’N VGIAN A LA PENYUTA. PSASA AQESUT MISATSGE A TTOS ELS TUES AIMCS I AGIUEMS I QADUREAN AMB LA BCOA OETBRA

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Per què sentim el que sentim?

Què és el que ens mou a l’amistat o aliança amb les persones? Per què hi ha persones amb qui no connectaríem mai per molt que ens hi esforcéssim i altres que, sense pretendre-ho ens hi passaríem hores i hores parlant sense cap raó aparent?

Quin és el llenguatge que sense emetre cap paraula permet que dues persones puguin sentir la màgia de l’atracció? Que una sola mirada encengui un foc etern?

Què és el que crea vincles? Complicitats? Odis o enyorances? Què els afavoreix, què els evita?

No pot ser només afinitat d’idees, de coneixements, ... hi ha quelcom més. I aquest quelcom on és? On s’allotja? És l’ànima? És l’Eros? Ho saps tu?



Josep M Flotats: torna un geni del teatre

Flotats ha tornat a l’escenari català amb “Stalin”, una adaptació teatral de la novel·la Une exécution ordinaire de l’escriptor Marc Dugain. A l’obra Josep M Flotats, encarna un Stalin vell, però implacable que es vanaglòria de la seva duresa i de la por que escampa per tot arreu.

Stalin té una posada en escena senzilla, però elegant i moderna. Una porta damunt de l’escenari es mou en funció de l’espai representat: casa de la metgessa protagonista – residència d’Stalin – altres llocs secundaris. De conjunt, la projecció d’imatges terribles de fragments aterridors de quadres de Goia.

Josep M Flotats representa un Stalin dur, irònic, cruel. Flotats broda el personatge, no el caricaturitza, transmet, amb ajuda d’una Carme Conesa extraordinària, tots els gestos i el diàleg intel·ligent necessaris per provocar tota l’aversió que cal sentir-ne.

Stalin no és una obra qualsevol, és una magnífica obra de teatre, que cal veure. Stalin és el pretext reivindicador. És l’anècdota. El missatge, la representació dels actors, especialment de Flotats, és la categoria.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

Concert de carilló al Palau de la Generalitat


A finals de 1976 es va inaugurar el carilló del Palau de la Generalitat de Catalunya. El carilló, construït als Països Baixos, està format per 49 campanes de bronze. Cada primer diumenge de mes, al pati dels Tarongers, al Palau, es pot assistir a un concert del carilló. La música que es pot escoltar té un tema principal, sigui música catalana, jazz, música romàntica,... El silenci de l'espai, trencat només pel so del carilló i el suau murmuri de l'aigua de la font del pati; la quietud només trencada pel vol d'alguns coloms agosarats, condueixen a una sensació de pau i de gaudi, que esdevenen quasi inimaginables d'assolir al cor de la ciutat de Barcelona.


dissabte, 6 d’octubre de 2007

Prou prestatges pràctics

Hi ha qui els dissabtes (o el dia que sigui, qualsevol serveix!), a més de descansar, es dedica a posar ordre. Per a un bon ordre, a vegades calen prestatges i si no es tenen prestatges, o s’encarrega un moble o hom es converteix en manetes.

Fixeu-vos doncs en aquests prestatges que, a part que semblen pensats per als moderns pisos de 30m2, són fàcils de transportar, de muntar i a més hi caben un munt de coses.

A més, els prestatges es poden muntar i desmuntar segons convingui. Mmm, sembla que rebi comissió per a la publicitat, no? Doncs, no us ho penseu, només que són pràctics.

divendres, 5 d’octubre de 2007

La ciutat cremada




Vull recordar el recentment mort director de cinema i guionista català, Antoni Ribas, director de La ciutat Cremada, pel·lícula reivindicativa, que es va estrenar el 1976, un any després de la mort del dictador Franco i amb la qual Ribas va aconseguir un dels majors èxits.

La Ciutat cremada dibuixa la societat catalana d’inicis del segle XX i els fets històrics que es van produir a Barcelona entre 1898 i 1909, des de la pèrdua de les colònies espanyoles a ultramar, com Cuba, i els esdeveniments de la Setmana Tràgica a Barcelona.

La projecció de la pel·lícula va aixecar polèmica en alguns indrets. Aquí en teniu una mostra:

En la sesión de noche...se ofreció la versión

castellana entre las ruidosas protestas del

público que interrumpió la proyección.

Apareció entre los asistentes el director,

luego el empresario, y más tarde, una pareja

de la Policía Armada, mientras el público

gritaba Català, català, català, fora

colonialisme! En el escenario, unos jóvenes

enarbolaban la bandera catalana, y el cabo

de la Policía Armada propuso una votación

entre el público para saber si éste,

mayoritariamente, deseaba la proyección en

catalán o en castellano. Sólo cinco personas,

que dijeron no entender el catalán, deseaban

la versión castellana, pero se avinieron a

abandonar la sala y recuperar su dinero...La

película se proyectó en catalán tras agradecer

los asistentes, el gesto de buena voluntad de

los castellano-parlantes." (La Vanguardia,

29/1/1977).

dimarts, 2 d’octubre de 2007

Octubre rogent


Ja ha arribat l’octubre, més en què acaben les tasques de la verema i que s’ha de llaurar els camps.

En aquest mes la lluna és rellevant ja que és el mes en què és més brillant de tot l’any i molt semblant a la lluna de gener.

Conta la tradició, que anys enrere es prenia la lluna d’octubre com a testimoni de jurament i hom jurava per la lluna d’octubre o de gener. I si es jurava en fals, la lluna castigava el que l’havia feta servir de testimoni.

Vinculat a la força de la lluna, els entesos en aigües asseguraven que l’octubre és un dels temps més bons de l’any per trobar venes i deus d’aigua, per descobrir fonts i sobretot per a obrir pous, especialment en lluna nova, que és quan les aigües revénen, cridades per la lluna.

Els entesos en fusta, consideraven també la lluna d’octubre la millor per tallar la fusta, perquè no es corqués. I els músics i els qui feien instruments creien que tots els instruments de fusta eren molt més sonors si havien estat tallats en lluna vella.


Ambtot, a banda de la lluna, el mes d’octubre és el mes de les grans nuvolades i de les postes de sol rogenques, enceses i bigarrades que es veuen, sobretot en dies de tramuntana, a l’Empordà.

I com diuen els refranys: “l’octubre fred mata el cuquet”, “octubre finit, mor la mosca i el mosquit”.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Una olor dolça


Aquest matí quan anava a treballar, m’ha arribat l’olor dolça que desprenen les figueres quan els fruits ja són madurs.

Les figues són una fruita molt antiga, que ja en època dels grecs i dels romans eren ofrena d’enamorats. La olor dolça i el gust intens i ensucrat justifiquen que fossin considerades afrodisíaques i energètiques.

Verdes o morades, no importa el color, les figues es converteixen en un fruit atractiu que trobem enmig dels camps que composen les planes o en marges arredossats o alçats.

Els romans consideraven les figueres arbres sagrats i que Ròmul i Rem havien estat alletats sota una figuera. No obstant, actualment la figuera ha perdut una part de l’encant i mentre es diu que tant l’escorça, com les fulles i els fruits tenen moltes propietats curatives, es considera que no és bo dormir sota una figuera ja que porta mala sort i malsons.

Dormir, potser no, però estintolar-s’hi per assaborir alguna de les figues, no pot comportar cap malson, en tot cas, si es fa abús de la llaminadura, algun mal de panxa.