No escric res que no ho hagi escrit o comentat algú abans: la societat en què vivim, del coneixement i de la informació, es caracteritza entre altres aspectes per la immediatesa i la impaciència en què volem que es desenvolupin els fets i que es mostrin els resultats. Tot ha de ser a curt termini. El terme “ara” en pensar-lo ja ha caducat.
Tenim tanta pressa per tenir la informació al moment i les respostes en una dècima de segon, que ens oblidem massa sovint de valorar el plaer que ens pot proporciona la lectura pausada i meditada d’un bon llibre, mentre prenem un cafè, acabat de fer, olorós , a la terrassa de casa o d’una plaça, assaborint els raigs de sol que ens regalen aquest dies de finals de setembre.
Menys tenim les converses plàcides amb amics i família. Les canviem per les d’amics que potser ni coneixem, que pertanyen a una nova dimensió: potser la cinquena?
No vull dir que hàgim de sortir al carrer com aquell que surt a buscar la flor de romanial, però sí que ens cal, de tant en tant, fer una pausa, reflexionar i no deixar-nos arrossegar cap el pendent de les presses i l’intangible.
Entrades
13 comentaris:
Tens tanta raó com pau transmet el teu escrit. Aquesta mena d'histèria en què vivim avui dia és nefasta, així que l'intel·ligent és 1) adonar-se'n i 2) posar-hi remei, cosa que és ben possible, com dius.
Salut, Núria.
Jo busco i necesito moments paussats per sobreviure.
No et falta raó, Núria. Jo sempre he pensat que, a banda de la immediatesa, cal escriure en clau d'atemporalitat, que allò que ara escrius tingui vigència avui, demà i d'aquí uns anys.
Penso en els blogs d'actualitat i m'imagino el que li passa als diaris que llegim cada dia. Algú rellegeix el diari d'ahir o de fa uns dies? Com a molt, retallem algun article que ens pugui interessar.
No ens podem oblidar de disfrutar i valorar les petites coses....
Aquest café com tu dius, recent fet... amb la seva essencia...
ummmmmm!!!!
Hi ha tantes coses que ens deixem perdre en el dia a dia per aquest ritme vertiginós.
Gaudir de les activitats tranquil·les i pausades per a mi és importantíssim. No sabria viure sense elles.
Tens raó... Hem de fomentar el moviment "slow" i alentir-ho tot: el menjar , el conversar, fer l'amor...passejar i llegir en calma...
Ara he començat el llibre:Les arquitectures del desig del Marina.
Suposo que aquest món va de desig en desig.Acomplert un , en necessitem un altre....
No sé si coneixes "El culte a l'emoció" de Lecroix, va per aquí...Una societat insatisfeta a la recerca de noves emocions....
massa pressa!
uixxx. que he de descasar
bona nit Núria!
De vegades no és tan el que expliquem que com ho expliquem, perquè està clar que no inventem res. I tot i dir que em sento molt bé en aquest món virtual, sempre s'ha de donar prioritat al que tenim a fora, i justament cites dues coses que difícilment, per mi, es podran substituir aquí dins, que són llegir un llibre, i el plaer d'una conversa amb un amic, amb un cafè pel mig.
Tens tota la raó anem massa ràpid per la vida.
diu el dit "no corris que t'estemparas al devant "
petons
I d'això és del que tots anem mancats, de reflexió, de tranquil.litat de ja ho farem d'aquí una mica, descans i serenor...
Petonets!
Tens tota la rao, pero el mon es com es, i ara malauradament tot va molt depresa. No es un mon per gaudir, es un mon per pasar-hi.
Tot necessita el seu temps, la seva maduració. No és bona consellera la precipitació. El bon menjar ha de fer xup, xup, a foc lent per donar temps a que es barregin tots els ingredients. Les grans decisions han de ser consultades amb el coixí. Quan es puja una muntanya no cal anar de pressa, simplement cal donar passes segures per no relliscar i retrocedir.
En temps en que tot s’accelera és bo reflexionar amb escrits com el teu.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada