El sol madura la nespra
i m’omple la mà d’or fos.
Per què hem d’ésser només dos
a l’ombra del meu capvespre?
Res en mi no deixa rastre,
el cor ja no vol res més:
tota tempesta és excés
i tota calma desastre.
Dies, dies i més dies,
de remotes llunyanies
-quin regust de joventut-
ve una mel que ja no gosa.
Avui veig en cada cosa
el que tinc i el que he perdut.
Illa de lliris vermells, Mercè Rodoreda
2 comentaris:
Preciós! No podem oblidar-la!
Quants regals ens ha deixat!!!
bon capde Núria!
Un poema precios encara mes gaudit amb aquesta musica de fons.
Publica un comentari a l'entrada